La rundalla de Anninamarta

Ma dic Annina, ansis, Piera, no: Giovanna. Ma dic lu nom de totas las donas que só astara an mil ans de vira. No, no só una imultal, só una dona normal, com totas; iò naix, iò vif, iò mor. Iò tón a nàixar com capita a tots; sol que hi és qui no sa’n abija, qui no hi fa cas, qui hi dóna poca ampultança.
A mi també m’agrarariva de no hi dunà ampultança, ma no hi rasix.
A patita pansavan que fossi maralta, que fossi maca o que tanguessi calqui cosa de pijó, tipo un tumor al çalvel, o altras cosas raras. Ma dasprés de çantanals de esames i de mesus an cara haspital que dicirissin de ma ricoverà, havian cumprés que fisicament no taniva arrés, i mancu inteletualment; l’únic era que iò vaieva i antaneva cosas, i aixó era conta de psicòlogos o de esortxistas, folsis. An general, però, sagons la majuria dels dutols, ma fóra passat tot a ma la pubertat, a ma las primeras mestruacions, sigariva a dira.
Ma ningú puriva i vuriva agualdà altrus set, vuit o folsis deu ans primé que iò ma facessi dona i ma’n passessin totas la manias. Així ma’n pultat ont és pisòlogos de l’idat evolutiva de cara varia: qui uldanava pastillas, qui ma feva cambià la dieta, qui ma ubligava a fé asport del maití a la talda, qui çalcava de ma fé palà i sa feva dira de quant iò era stafeta partijana a la sagona guerra mundial i ma feva damanas pé cumprenda an qui tzona de Itàlia havessi ubrat. No ma craieva, i a l’hora li he dit nom i conyom meu, del jova que taniva i del bastaldu de farmatxista que havia fet l’aspia i m’havia fet prenda. Marta Mirizzini, Miletodisopra, de ans desset al 1944, jova de Piero Pietrini, nom de batalla Qüinto, dinunciara als faixistas de palt de Marco Giovandipaolo, de ans vint-i-vuit, villacu i farmatxista, casa-ta a ma mi, ma dieva, casa-ta a ma mi. Ma iò no, i él m’ha dinunciat a la milizia.
Lu psicologo ma dieva que era brava, que pé trenda set ans i poca mesus taniva una gran fantasias i que havia lligit llibras assai, magari no masaa adatus a l’idat mia. Aqueix, pé esempra, li arraculdava assai assai un llibra que lligivan a ‘scora, ma an talcera mèdia, però. Aldo Curtis, La bitxicleta de Marta, Milano 1971.
Un llibra que iò no havia mai lligit però. I quant m’ha damanat de hi dira com acabessi lu llibra, iò li havia dit com m’havian molt lus faixistas, de tot allò que m’havian fet primé de ma ubrí an dos a baiuneta.
Lu psicòlogo havia dit a mamma de no ma fé lligí celtus llibras, i mamma li havia ansistit que de llibras an casa nostra pocs n’hi havian, i que iò, a set ans, ancara lligiva, ansis, mirava llibras a ma las figuras qué, sagons las mestras, a palt de tot, era també dislèssica. Qué no ma facessin mirà txínemas no adatus, al.lora. «Ma filla sa colga sempra acabat Carosel.lo», li havia assagurat mamma.
No ma hi han més pultat ont és aquel, i mancu ont és altrus, m’han pultat a un cunvent ont hi havia un capallà que dievan facessi miracras. Taniva vuit ans fets de poc, ma l’he racunaixut legu legu, també si ara era un vél de sixant’ans tot canu a ma una balba branc con la sal que li arribava al pit.
«Tu sés padre Filberto, iò sép tot de tu».
«I tu sés Annina, iò també sép tot de tu», m’havia raspost fent-sa lu simpàtic.
«No, iò só Rita Murtosi, Chiara com nom de monja, i taniva vint ans sol quant tu has ascumançat a ma pusà las mans adamunt». Vaieva i sabiva també tot lu restu, de com él, padre aspiritual del cunvent ont Chiara era novítsia, sa l’ampressi justificant tot allò que hi feva com a penitença vulgura de nostru sanyor: ”Qui no asperimenta lu pecat adamunt d’ella no pot cumprenda cosa lu pecat sigui”. I Chiara, Rita Murtosi, iò, tot allò que él ma feva no rasixiva a l’atsetà, n’havia fet una maraltia, i pé aquella maraltia l’única maracina era ‘l pou.
Padre Filiberto, sagurament assustat i preocupat pé las veritats que iò, criatura anucenta, dieva, havia ascumançat a tiquirrià dient que allò era lu dimoni, que iò taniva un dimoni arrinta meu, que iò era andimuniara i la cosa mia era roba de esortxista.
Nonna ansistiva que ma hi pultessin, que li havian dit de un padre Martino Devequi era un sant capaç de assusta ‘l dimoni pijó de l’infél. Sa tratava de avisà-lu, de prenda un apuntament i, quant él diguessi, qué hi anava gent de mig Món pé sa fé salvà, de agafà l’aèreo i de anà ont és él pé ma salvà i pé ma’n trera totas aquellas manias.
Babbo, però, no havia vulgut, dieva que tot això meu lu tanivan de cunsiderà com a fantasias, com a joc de criaturas, tot cosa que ma fóra passat a ma la pubertat. «Qui és que de patit no sa vuriva pirata, astronauta, cow boy, i Anna sa vol donas del passat, magari, de gran, sa farà ascritritxe, a ma la fantasia que té».
Ma lu meu no era i no és fantasia, i mancu só bona a scriví una lista de l’aspesa, he acabat rajoneria, ma no sép com. Ansis, sí que ‘l sép, pecò hi havia sempra una mestra, una prufassuressa, un prufassor que s’ancantava a m’ascultà dira de las viras mias passaras i al final ma prumivivan sempra, a ma’l mínimu, però sempra.
Ara m’antop duas voltas a la samana a ma’l prufassor de matemàtica que, també si de matemàtica, té la passió de l’ascritura i ha ja publicat tres llibras de poesias, a corant’ans. Vol que hi pali de totas las donas que só astara, aspetxalment que quant era bruixa, pecò él no hi creu massa que las brusjessin totas.