lOro del mondo 29.

Talcera palt

29.

Pietrino és ixit de la discoteca, és antrat al primé bar ubelt que ha trubat, ha pres un café folt, calqui pasta de pusà a un saquet, un’ampulleta de àlgua i és ixit. Legu és muntat an màquina, ha daixat Lisureta i de l’anel astradal al péu de la muntanya de Sabenat és passat al lungo-fiume de Sanbenat Sota al Mont, fins a trubà un parquejo al punt ont él sap que sa felma lu pullman que pren las criaturas de l’ascora nuoto. Sa posa pròpiu a un punt de ont sa veu casa d’él, lus fils lu vauran arribant ja de allunt. Marisa lus acumpanya fins a un tros i, quant han atravalsat i són a la cuntunara justa, ella sa’n tóna an casa, si no té de anà al trabal, i si toca a él, a Pietrino, mancu lus acumpanya, qué Tònio ja és gran. La quistió sigariva si ‘ls acumpanyessin lus iàius, qué aquellus sa felman fins a que lu pullman no sigui paltit.
Astem a véra. Pietrino beu una grupara de àlgua i agualda. I agualda agualda sa romi. Lu daspelta lu clàcson del pullman, qué él és parquejat pròpiu al lloc ont sa tanguessi de falmà. Qui hora és? I una manutxa ‘i pica lu virra de la màquina. És Tònio.
– Ba’, cosa hi fas ananquí?
– Só vangut a vus pultà las pastas (o au a u uà aaa).
– Cosa?
I Pietrino ixi de la màquina i amostra als fils lu saquet a ma las pastas. Màrio, lu patit, allonga la mà i na pren una, ansis, no, pren aquell’altra. Lu para lu mira com pé hi dira de las prendas totas duas. Lu del pullman tóna a sunà lu clàcson.
– Tanim de anà – diu Tònio, – asposta la màquina.
– Agualdau (aaau).
– No, és talt – i Tònio agantxa una mà del jalmà que així pelt una pasta.
– Bastaldu – diu Màrio, i del raiòru ‘i tira l’altra pasta al runcu.
– Vafanculo – ‘i diu Tònio ascupint-lu.
Pietrino agafa a Màrio com si fossi un sac i l’ampitsa arrinta de la màquina al sedil de rarera, legu posa a fatu a Tònio; vol agantxà-lu i ampitsà-lu arrinta de la màquina él també. Pecosa Pietrino té un’idea: sa’n fugi an campanya a ma las criaturas i arresta amagat fins a que Marisa no sa diciri a éssar la mullé que él dasija. Una dona com la iàia d’él, una que no pensa a la línia, que no pensa als vistits, que ixi de casa sól pé anà a la primera missa i que fa l’aspesa al malcat apena obri, pecò no la vegi ningú. Una que pensa sol al marit i als fils; aquella és una mullé com paltoca. Ma Tònio no sa felma. I Pietrino lu sigui. La gent que astà pultant lus fils pé l’ascora nuoto no cumprén cosa sigui tot aquel buldel. L’autista no sap si dabaixà o avisà la politsia. Tantu dabaixa a l’últim gradí i tiquirria: – Ma cosa tenc de avisà, la politsia?
– Vafanculo (aauo).
I Pietrino ha agafat a Tònio. Però qui ampoda. I Tònio lu mira an fatxa pre de òdiu i legu ‘i mussiga una mà. Pietrino, que és astat buxié professionista i que ancara va an palestra i que quant a Piero l’oréfitxe ‘i salveix ataca un bon anju a qui no paga ‘ls déutas, de istinto tira un bultxoni al fil. I la criatura cau dasmaiara. Pietrino agafa ‘l fil an braç i corri velsu la màquina, ma mentras lu seu al sedil de anvant, Màrio, que no ha vist arrés ma ha cumprés que calqui cosa de fèu astà suçaint, ixi de la màquina. Ma no de la palt del martxapiede, de l’altra palt, de la palt del carré, pròpiu mentras una màquina tota abrivara astà jumpant lu pullman de l’ascora nuoto.
Pietrino antén lu cop i cumprén legu lu que hi ha suçait. Deixa Tònio an màquina, qué tantu on pot anà, qué mínimu mínimu té una comoció txerebral. Bagassa de bufató que li ha atxentat. I corri velsu lu fil patit, que és vurat com un “murendu vora” quatra o cinc metrus més anvant. Lus de la màquina no saban cosa fé, lus del pullman no saban cosa fé. Ma Pietrino sí; pren lu fil patit an braç i lu colga al sedil de arrarera de la màquina. És un paramédico, catsu diaru, calqui cosa na cumprangarà. Lu que té de fé és curri velsu l’haspital lu més legu pussibra. Pronto-socorso. Radiografia. I cosa tangarà, calqui os truncat? I lus ossus s’adoban; i pé tot lu restu basta trenda còlpura i pacència. I Pietrino posa an motu; fa apena de martxa indietro, qué lu pullman no hi pilmiti de passà, i corri velsu lu pont nou, pé passà del lungo-fiume de Sanbenat Sota al Mont al lungo-fiume de Sanbenat Nou i arribà a l’haspital an poca mamentus. Cosa hi vulgarà currint com un macu, tres quatra minutus. Ma pels fils Pietrino fa això i altru. Pecò Tònio astà paldent lu raspiru, i Màrio no raspira més ja de calqui minutu. Té de fé legu, més legu que pot. Sol que astà arribant la politsia, i celt, que així sa hi posa anvant i arriban més de pressa. I no, la politsia vol que sa felmi. Ma Pietrino no sa felma, Pietrino atxelera, marasolt. Jumpa la volante, arriba al pont adamunt del riu i gira tot a ma reta: quant és anmig anmig del pont, de modu que la màquina na cabossi lu parapit a banyu i calqui a banyu ella mateixa. Puf.