La rundalla de Lamustrat

For adults only

… no falta ningú més… O folsis sí. Él però hi era. De sol. I era u que folsis l’altra nit era a la txena dasprés de la mostra de aquella dasgraciara de de Lúpitx. U que, mancu él lu sap pé co’, an aquella mostra hi és anat pensant de sa la gusà.
Ambient u, las sagomas de caltó grata-e-vintxi, ambient dos lus caleidoscòpios de trossus de cos d’ella, ambient tres, lus telescòpios puntats a vídeso d’ella fent de tot, ambiet quatra, tastimunías, ambient cinc, ella mateixa fent cosas a ma qui vulguessi, com aquel cretí ampurraçat de l’anginyé.
Él, aqueix bracaburu del qual no sa pot dira lu nom que o si no sa’n mori de la valgonya, s’era també divaltit vaient tota aquella gent mija valmella i mig fent finta de arrés, pecò él, altru que això n’ha vist de roba folta. Él és de quant era an sagona mèdia que tràfiga a ma’l computer. Si no’l sap él com sa fa a dascarragà lu que vulguis de filminos i de altrus ràius, no’l sap ningú. Cosa vols mirà, una dona de sora, duas donas o tres assieme, un’homa i una dona, duas donas i un homa, dos homas i una dona. Dos alts, dos baixus, dos graçus. Biondus, valmels, negras, jovas, véls. Amascrats de pél. De tot, hi ha de tot. La pornografia, sa diu él – que pugarívam dira N. B., Enebí pé cumuritat –, és la cosa més democràtica i generosa que l’homa, an sensu filosòfic, hagi mai pugut anvantà. Pé la pornografia no hi ha distinció de raça, de relijó, de nacionalitat, de cultura, de idat, de gerarquias sucials ni arrés de arrés: sonan i gosan tots i no és ver que asistin manías, deviacions, vicis o lu que s’hagin anvantat lus psicòlogos pé fé munera. Cara dasig pot éssar sudisfet pecò sempra hi sigarà u o una cuntent de sudisfè-lu.
Él, Enebí, ha ascumançat a ontza dotz’ans, i ara que na té quasi trenta-trés, l’idat de la creu, astà ascumançant a sa damanà si faci bé, o si faci mal. Mai una jova, mai un’ixira an cumpanyia sol pé sa divaltí. Pé co’ no ta casas, pé co’ no ta fas una famíria hi diun an casa. I él, Enebí, diu que ja hi ha téns, que ancara és jova, que al dia de avui u, a trent’ans és ancara una criatura. I legu astà pusant de palt la munera pé sa fé una casa.
Enebí és rajoniere, traballa a conta d’él, mal que vagi, cara mes, s’ambutxaca dos mil éuros; no té vicis, a palt de internet, sempra que internet sigui un vici, i de casas sa’n fóra ja pugut cumprà duas, patitas, o una bella gran a ma jaldí o aixensor a l’últim pra. I a l’hora? Pé co’ no sa casa? Qué no té la jova? Ma una jova sa troba. Enebí és bellutxu, és antirigent, homa de cultura, té un bon trabal. I a l’hora, cos’altru hi ha? No sigarà que és maralt de pornografia, no? Com aquellus que sa passan horas i horas al computer aspunyatant-sa fins a sa fé ‘l txitxí an sanc viva?
No, arrés de tot això. Enebí no astà mai més de un’hora al dia fent racelcas i legu un altra assatiant lus file. Pé dira, bionda a ma biondas, titas grossas a ma titas grossas. Cosas així. Hi agrara véra l’asvilupu de atols i atrítxes. Pé dira, pren la mateixa Marina Lúpitx, ha ascumançat criatureta de setza desset ans, també si ella diu que na taniva quasi vint ma na dimustrava de mancu, i legu és crixira a sota dels rifletols: de pit, de fiancus, de pané, an altària. La fatxa sa li és feta de dona i lus cabels han cambiat mil pantinaruras. Legu la secatrítxe de l’apenditxite. Lu tatuajo a un braç i legu a un peu; l’època del pranyatori i legu la secatrítxe del txesàreo. Marina, i ella com altras cent, almancu, són com las amantes de l’harem virtual de Enebí, i él és cuntent, també pecò no té alternativa. Enebí té un pitx llonc com una criatura de dos ans, ma no com a la barzel.leta, val a dira un pitx de sixanta-setanta txentímetros, pròpiu com una criatura, una faveta de res. Essent él apassiunat de computer, té un micro-chip – o micro-pitx – anmig de las ancas. Ancara sa’ls arracolda lus asfotó dels cumpanyons de quant a patit anava an piscina, o l’asfotó de Perina, la primera i única jova que ha tangut lu dia que ella havia dicirit de hi dunà ”la prova d’amore”. És pé culpa del micro-pitx que Enebí no té una famíria i una vira sessual com cara altru, i ès gràcias als micro-chip que Enebí no s’és molt o no és calgut an depressió. Sol que ara, dasprés de l’ascàndul de Marina Lùpitx i de la bagassa de la mostra que ha fet, sap que la polizia ha anviat a la polizia postal lus noms de tots lus que eran a la mostra, i an aquella porca mostra hi era él també. Lu rajoniere Enebí, apassiunat de computer i esperto de internet. Com fanan a no bicà-li calqui cosa de pruhibit. Vulguis que no, quant u dascarrega çantanals de fotos i de vídeos cara dia, calqui cosa que no tanguessi de antrà la bica sempra, o pé asballu o pé marícia del server. I vés i aspiega’l tu, al puritsotu, que no s’és interessat a la pedofilia, que las criaturas no t’agraran pròpiù; mancu lus fíls de la jalmana supolta.
Però, i si, pé dira, l’acusan de no sép cosa sol pé cosa ha astujat un vídeo de Marina a setz’ans? Com fa a fé cumprenda a la polizia postal que sa trata de un document hastòric i que ara Marina de ans na té almancu trenta?
Lu que sa sia. Enebí ha tancat l’ufici i astà dascantxel.lant tot lu que pot dascantxel.là dels computers. Primé ha trasferit a un disco rígido tot lu material de l’ufici – poca roba, un parel de horas de trasferiment – i legu és anat an casa i ha çalcat de fé com paltoca, trasferint lus file ben uldanats. Legu fóra amagat lu disco rígido an casa de calquiú, millor, lu fóra aspirit pé posta a él mateix, però an casa del para. Sol que de material na taniva massa, quasi quinz’ans de apentu, i de horas, pé trasferí tot, n’hi vurivan vint-i-quatra i de discos rígidos almancu cinc i bellus grossus. Enebí s’és fet prenda de la por. I si ma bican. I antant lu telèfono sunava. Enebí no raspuneva. Ni a la primera, ni a la sagona. A la de tres sí. Com és que no havia ubelt? I pé co’ no havia disdit l’apuntament, a l’hora? Rajonie’, mi’ que na ixim a las maras, vusté ma custringi a avisà la polizia.
I Enebí s’és fet prenda de la por. A Facebook txilcuravan ja lus noms de la gent més asputanara a ma’l conta de Marina i de la pornografia. I a una foto, porca Marina, él s’era racunaixut.
Bo’, basta, taniva de dascantxelà tot, no hi era més téns, la polizia postal puriva arribà de un mamentu a l’altru.
I Enebí dóna lu cumandu: delete. I és ja talt, és quasi ora de anà a sa culgà. I él no sap si éssar daspragut o cuntent de trenda un computer verginel.lu i un disco rígido buït. Sa obri una birra, sa fa un panino, ancén la televisió, astanan intervistant lu juja del conta de Marina lu qual diu que no hi ha un sisé de preba an tot lu conta, sa trata de sol de pusà un vigilante a l’antrara de la mostra i de damanà lus documents a qui vol antrà, qui no tengui divuit ans fets sa’n tóna an casa, i tot lu restu són putanaras anvantaras de no sa sap qui pé fé bumbollas. No ampra pròpiu aquellas parauras ma aquel és lu sensu de l’arraunament. Enebí sa santeix un culló, quinz’ans de vira sessual dascumparira a ma un clic. Sa mira la mà que ha tucat la tastiera. A ma l’altra agafa lus disco rígido esterno, u de aquellus véls, grossus i pasosus, i sa l’ascuri a las puntas dels dits fins a sa trera la sanc. Legu, pres del dasasperu, asgarra lus cavetos de alimentació i na faun canau. Sa’l gira angiru-angiru del col an modu que l’aspina famella faci de nu, i l’altru cap, aquel a ma l’aspina mascra, lu gira a la manilla de la polta de l’apusentu de rumí i sa deixa càura an janol. És cosa de un mamentu, sa panteix a l’àtimo, ma té lus dits tots pistats, no hi fa a sa dalligà aquel txobu del col.

Antoni Arca, 6 Gennaio 2017