Còcodimàmma 29.

Conta per adults

Un dimecras ancara

29.

Com feva a sa pantí del que li era capitat a ma Marianna? Era la primera llició que havia amparat de patit quant feva judo: mai pansà de éssar superior a l’aversari. És quant ta creus folt que l’aversàrio ta crepa. Pé él, aquel maití arrarrera de la mesa, Marianna era sol una dona dèbil de la qual fóra fet lu que vuriva. Invetxe, no fossi astat pé Carmelo, ara, arrinta del sac hi fóra astat él, invetxe de ella.
Él i Carmelo eran al sotaprà, lu poltabagal del SUV ubelt, pronts a txacà-li arrinta lu cos inanimat de la reporter. Lu SUV era acustat de la moto d’él i praniva mig posto-àuto de un altru. Lu rumpicullons del primé pra pareixava que lus astessi agualdant. Primé s’era fet véra de bon humor, purisias de Pàsqua, ah! I legu havia asbaturat lu càrric, que aqueix conta del SUV pusat on càpita càpita té de acabà. I él a dira que cumprén, ma tantu lu parau és mig buit i ningú mancu sa n’abija si ha hia mija rora aforas de la riga. Éia, ma és un conta de princípi. I al.lora, mig rient però tallent, Carmelo diu que pretxís pé pretxís, com sa posa a ma’l conta de l’anca de plàstica? No l’ha vist lu símbul de l’handicap al virra de la màquina?
Lu rumpibal.li del primé pra prova a cuntrastà, ma Carmelo ‘i diu que deixi pelda, que facin com si lu joc fossi acabat paris i que ascusi, ma tenan de currí a l’haspital.
– Oh? Pé vusté?
– No, per él, té de fé una TAC urgent.
– Anau, al.lora, anau. I aqueix culló cosa vol?
A l’antrara dels posto-màquina hi a u que ni sa’n va ni dabaixa és lu jugaró ambetxil del “100% Sport”.
– És un amic nostru, un gran asportivo – diu Carmelo, – mus té de ajurà a ma la roba del sac. Tot cosas que lu nostru campió vol ragarà a las sotxetats juvanils.Vusté arrés diu si dabaixa a ma la màquina d’él?
– No, no.
– I al.lora vagi a ‘i dira de dabaixà a ma la màquina, que antant fem manovra.
Él damana a Carmelo si no sigui girat de çalvel, cosa vol, que’ls trobin a ma’l cadàvere del truió an màquina? Ma Carmelo ‘i diu de sa fià, de antrà an màquina i de sa fé més maralt que pot. Cosa que ‘i vangarà del tot natural pe cò té un trinc al cap, un ul unfrat, lu nas valmel i gros com una pumata racara, la farira del pit que ha pres a fé sanc i un muntó de pistaruras an tot lu cos que no sa veun ma que però doran. Catsu si doran, quasi quasi no rasixi nimancu a antrà an màquina.
L’ex duenyu de la butiga “100% Sport” és dabaixat a peu, no an màquina. A Carmelo lu cuneix, ma no és a ma él que vol palà. – Mus salveix també la màquina tua, vés a la prenda – diu Carmelo. Ma aquel no cumprén. Diu que vol palà a ma él, que és dasasparat, que és pront a qualsiasi cosa pé no pelda la butiga.
Carmelo ansisti, diu que no faci lu macu, que dabaxi a ma la màquina, que no’l veu que él astà mal, que astà sufrint? – Tanim de currí a l’haspital, dabaixa a ma la màquina tua i així l’acumpanyas tu; iò tenc de currí a l’universitat, qué só ja an ritaldu i, més que tot, no’l puc ajurà, a m’aqueix catsu de anca de plàstica.
– Tu no cumprens – diu lu butigué, – si pelt la butiga iò ma mat, i si él no ma dóna la pussibiritat de recuperà-la, iò ma mat ara, davant vostru, ananquí mateix! – i així dient treu una pistora i sa la punta poc adamunt de l’urella reta.
– No facis lu macu – diu Carmelo, – a tot sa troba solució, dóna-ma reta, dabaixa la màquina i polta’l tu a l’haspital, així palau i trobau un acòldiu. Dóna-ma la pistora, que hi ha gent que mus astà mirant i corri a prenda la màquina, aió.
– No la tenc la màquina, só vangut a peu!
– Porca bagassa – diu Carmelo, – no ma n’hi va una justa.
– Anem a la prenda.
– Cosa?
– La màquina mia. Anem an casa a la prenda.
– Va bé, ajura-ma a carragà aquex sac al poltabagal i entra an màquina.
– Catsu si pesa, cosa hi ha?
– Una vaca molta. Entra an màquina i diu-ma ont astàs.
Lu culló 100% astà a una vil.leta isurara a la periferia velt de la citat. Un postu ideal pé l’omitxídio perfeto. Andemés, no hi ha ningú an casa, la mullé és a ‘scora, qué és prufassuressa de filosofia, lus fils són a ‘scora, lu patit a las médias i lu gran al clàssico, i la dona de las purisias fa duas horas de las vuit i vint a las deu i vint i ara són las deu i mija. Él pensa que Carmelo és un gènio de l’impruvisació. Ara astà avisant lu primàrio de la clínica universitària dient que arribaran an ritaldu, que ascusi, ma que no sa’n vagi, pelpraié, han tangut un patit intxident de màquina. Lu culló 100% diu que no sa l’agualdava que él fossi així comprensivo. An giru de dos, màssim tres ans, ‘i tunarà lu deuta. Gràtsie. Gràtsie.
A él ‘i futi la risa, Carmelo és pròpiu un gènio. Trasfolma l’asfultuna an fultuna. Sempra. Pecat que no sa pugui fé lu mateix a ma’l cancro.
Mijora dasprés són an direció de la clínica. Lu conta de Mariana Mari i de 100% culló és assatiat. Carmelo ha pusat lu vivaveu i astà avisant lus carabinels a ma una asqueda ampra i gita. Diu que de la casa del culló ha antés tiquírrius i legu un asparu. Quant arribaran lus carabinels trubaran Marianna astrangullara i 100% suitxidat a ma un cop que li és antrat de la boca i li és ixit de la quíriga.
– Damà – diu Carmelo, – tu ta prasentas a las deu al tenis club i ta llamentas a ma’l cameraman. Dius que així no sa fa. Que aqueixa Marianna no pot fé lu que vol.
Él riu, pensa que damà l’astigarant uperant de urgentsa. Él té lu cancro al çalvel. L’ha sempra sabut que fóra molt jova i com un catsutontu.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)

Antoni Arca, 13 Febbraio 2015