Còcodimàmma 28.

Conta per adults

Un  dimecras ancara

28.

No sap si éssar pantit o no. Però és així, com diu sanyora Tina, tot lu que diu Carmelo él fa. Marianna astà fent lu café i él s’astà rantant, a poc a poc pé no banyà la farira. Carmelo és anat a cumprà las pastas. Són quasi las nou del maití. A las onza tenan de éssar a la clínica de l’universitat, a quasi un’hora de camí, i no és que tenguin massa téns de pelda. Però fa las cosas a ma calma. Pensa al truió que ès la jornalista Marianna Mari. Sa’ls ha sunats totus paris com si per ella fossi la cosa més natural del món. Un’altra, al postu d’ella sa’n fóra fugira sol a l’idea i, vaient l’anca de plàstica de Carmelo sa fóra pusara a tiquirrià.
Ma ella no. Marianna Mari és una reporter capaça de afruntà qual sa sia situació. Altru que això ha vist.
No sap si és més pantit o més cuntent. Cuntent pecò primé de murí s’ha fet l’última sunara. Pantit pecò primé de murí s’ha fet una sunara a tres invetxe de una nit de amor a ma Maria.
Sa visti i entra a la cuina. Marianna ‘i damana si cuneixi a Carmelo de assai. De la primera elementare. I és sempra astat així? Així com? Així bastaldu! Són saguts angiru angiru a la mesa, u an fatxa de l’altru.
Carmelo és un gran inteletual, un prufassor universitari. No ta’l miris així. Ella damana lu conyom i a ma’l telefonino fa una ritxerca. Carmelo Cardelini. Ritxercatore de ruolo. Aspetxalista de Monteverdi. Autor de sis monografias i de trenta-cinc altículs.
– Has vist? Carmelo és sempra astat un gènio.
Marianna riu. – Tu lu braç i él la ment.
Él no raspon, no ‘i agrara aquel modu de dira. Carmelo sigariva més asportivo d’él, si no fossi pé l’anca de plàstica. I si él no és laureat i él també no és prufassor és pecò no ha vulgut, no pé carença inteletual.
– Ei, ei, no t’ancatsis – diu Marianna. – Tu m’agraras així com sés i si Carmelo és palt de tu, també Carmelo m’agrara. Però a Carmelo millor si no’l pusem al documentàrio.
– No só sagur de vulgué fé-la, aqueixa cosa.
– Pé co no?
– Tu no hi creuràs, ma an fondu iò só un tímido.
– Sí, ja’l sabiva – diu ella, – ma’n só abijara legu que t’he vist. Tu s’és així pecò no saps mai com ta cumpultà. Téns sempra manasté de una güida, o si no fas casí.
– Pens pròpiu que no la faré aqueixa intervista itinerante que tu dius.
– Clintístud an piano-secuentsa.
– No m’agrara, no m’agrara l’idea, no m’agrara que ma diguis Clintístud. Ningú m’havia avisat així, primé.
– Ta hi téns de habituà, dasprés del tornèo aquest txistu no ta na’l treu ningú. I si no t’agrara l’idea del piano-secuentsa, vabé, farem un’altra cosa, ma una cosa farem. Has firmat un cuntrata.
És ver, lu cuntrata. Ara s’arracolda, a la pruvucació de Carmelo de sunà a ma totus dos paris ella havia dit de sí a pata que él atsatessi de fé lu documentàrio i, com que no sa fiava, ara fóran ascrit un cuntrata, ella ‘l fóra fotografat i pusat an còpia a la pàgina fèisbuc d’ella. Ascrit, firmat, fotografat, panjat a féisbuc i legu ella s’era daspullara.
Istintivament él allonga una mà, li agafa ‘ls cabels a l’altaria de la quíriga i l’astiratxa a fatxa a la mesa. Pum. Crac. Lu cap ha ascurit a la nyena i lu nas a la txicara del café. Més pé la sorpresa que pé la duró ella és arrastara sentsa raspiru. Él, sempra apretant-li la fatxa s’aixeca fa lu giru i diu que si lu cuntrata tengui o no tengui valor lu diciri él, no ella.
Marianna Mari allonga la mà asquerra i li agafa lus cullons i astrinyi, astrinyi fins a que él no l’amolla. I quant él la deixa, Marianna Mari ascata reta an peus i agafa la caria ont era sagura i li asprafonda un anju. Primé li tronca la caria al cap i quant cau an terra lu pren a piaras al ventra, al pit, a la fatxa, ont ve ve. Fins a que no entra Carmelo a ma las pastas i la felma.
– Així ‘l matas. Càlma-ta.
Altru que això ha vist la reporter Marianna Mari. Té un ul que sa li astà unfrant, un rap al nas i un daspraié andemés al cor. S’havia cragut que Clintístud puriva éssar l’homa nou de la vira d’ella. Invetxe és un culló, sentsa Carmelo que ‘l güidi él és un culló; un culló que fa un casí dasprés de l’altru que si ancara no és acabat mal és gràcias a Carmelo que li assatia cara cosa.
Él no diu arrés, an fondu sap que té raó, sentsa Carmelo él no asistiriva. Ara sigariva un militar de carriera com és lu para, casat a ma una qualsasia Maria patxota i grija, basta que sigui bona puvida.
Carmelo li astà natajant las fariras i l’astà asfutint. – I diu’l que Marianna és la dona de la vira tua. Iò pens que tanim de adubà lu pata com paltoca. Si moris de cancro iò ma prenc cura de Tito. Ma si invetxe tu no téns arrés, iò ma cas a mà Anneta i tu a mà Marianna i anem a víura a una vil.la bifamiliare.
– Dèixa-ma murí an pau – diu él.
– Marianna, dígui-li tu també que si no mori de cancro ta’l casas.
– Anau a fanculo, tu, él i ‘l cancro. Damà maití a las deu ta vul al campo de tenis. Iò sigaré ja anallí a ma’l cameraman. Si a las deu i deu no sés ancara arribat t’arriba la dinúncia de l’avucat pé inadempiença, oltras que pé violença carnal a tu i a él. Gràcies a féisbuc lu saban tots que iò ahir era ananquí. I gràcias a la marícia tua ara un dutor txertificarà que m’haveu ascurit i amprat an dos. Mira que no ta vengui an ment de arribà talt, damà.
A él no ni l’hi ampolta un catsu del que diu aquella tròia. Té ‘l cancro. Las d’ella són parauras al vent. Ma Carmelo no, és preucupat, agualda, diu anant topu velsu d’ella. Que no sa felma, s’astà pusant la bossa a tracol.la i és a prop a prop del bigaró, si allonga la mà gira la manilla del portontxino.
No té por de res la reporter Marianna Mari, mancu de aquell’handicapat de Carmelo, que és arrarera d’ella i l’astrangolla a ma la mateixa tracol.la que ella s’havia pusat de travelsu del codu asquerra al fiancu ret. No sa l’agualdava.
– Aixeca-ta – diu Carmelo, – no vul arribà an ritaldu, que lu prufassor m’astà fent un praié.
– I a ma ella?
– La pultem a ma musaltrus. Mòu-ta – Carmelo obri la polta i avisa l’aixensor.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)

Antoni Arca, 10 Febbraio 2015