Còcodimàmma 19.

Conta per adults

Divendras

19.

Ma só pantit de éssar cumpanyó tou”. És a l’aixensor i astà ascrivint un missaja a Carmelo. Antrant an casa l’anvia. Legu sa umpri una vasca de àlgua carenta. Sa futi a banyu i arriba la rasposta. “Cosa tens, còcodimàmma?”, i él raspon a ma una paraura sora: “Colorado”.
Astà pansant a l’intervista de Carmelo al junal, al passaja on diu que él cumprén perfetament las dinàmicas del món académic itarià, ma tra la pussibilitat de passà a prufassor assotxato a cinquanta sixant’ans a l’universitat ont ja de quinza traballa de ritxercatore, i aquella de diventà prufassor avui mateix, també si allunt de casa… Quant allunt de casa? Era la damana dasprés. Tant, era la rasposta. Só an cuntata a ma divelsas universitats de Nord Amèrica, i astic valutant la proposta que m’anvian de la Colorado University.
Ara no puc, més talt t’avís. No m’agraran las cosas culuraras, iò só pel branc i negra.
Él havia daixat càra lu telefonino i, horamai rilassat, s’era rumit a la vasca de àlgua carenta. S’és daspaltat astruniant. L’àlgua s’era feta frera. S’aixuga i no sap si sa vistí pé astà an casa o pé ixí. Antant sa posa còmut, un calçó i una felpa. La quistió és que no ‘i és agrarat mai de astà an casa de sol. Mancu de patit. Sigarà per aixó que s’ha sempra umprit la casa de gent maranara. Tu no saps astà de sol! Diu lu maraixal. I no és una cosa bona? Si tu fossis de cumpanyia sí. Mancu tu saps lu què dius!
– Iò sép beníssim lu que dic de tu. Tu sés mun fil. Arracòlda-ta que iò ta cuneiç més bé de tu. Tu vols sempra gent angiru, no pecosa t’agrari la cumpanyia de la gent, ma pecosa t’agrara éssar amirat. Tu no vols cumpanyons, angiru tou, ma salvirols!
– I Carmelo, al.lora?
– Carmelo és pijó de tu!
Quantas voltas l’havaran feta aquella raó, él i lu para? Un’infinitat. Quasi quasi sa fa un panino sustanciós, a pranzu ha manjat sol fruita. Al frigorífero hi ha ancara anvançus de allò que ha cuinat Anneta l’altru dia. Folsis fóra millor de gità tot, però primé l’assaja, i legu sa l’acaba, manjant ret an peus, a l’àngolo cotura, lu cul al lavandino. Pensa a cosa fariva si puguessi tunà ararera. Casat a ma fils a vint’ans. Maria prufassuressa de itarià, él comertxalista, Naral i Pàsqua an famíria, Mig-agost an muntanya. Maria ara pesa almancu trenta quirons an de més, pareix deu ans més vella i fa la prufassuressa de llatí i grec. I magari és felitxe, si és que l’ha paldunat, o almancu dimenticat. O pugariva éssar militar, com vuriva lu para, si havessi dunat un’aspenta a Carmelo, invetxe de ‘i dira de sí, quant l’ha cunvincit a antrà al giru de la droga! Ara fóra astat tinent, com a mínimu. Opuru fóra tangut una famíria de cartolina: él, Tito, Bàrbara. Él ritxercatore, com a mínimu, Bàrbara duenya de una butiga equosolidale i Tito ugual a Tito. Invetxe de Bàrbara él n’ha fet una tòssica infelítxe. Molta de overdose a un treno intercity.
Agafa un’ampolla de birra del frigo i beu. Sa l’acaba quasi de una tirara.
Ancen la televisió i s’asprafonda al divano, un’altra birra an mans. Lus canals són prens de programas asportivos. Caltxo. Fòrmula uno. Caltxo. Mototxiclismo. Pal.lacanestro. Caltxo. Caltxo. Beach Volley feminil. Sa felma a l’últim canal i s’acaba la sagona birra. Millor si no ixi, astanit.
Telefonino. És lu frara.
– Diu, napurità.
Vol sabé si hagi ja cambiat lus assenyos de l’altra nit. No, no ha tangut téns de passà an banca.
– Millor – diu lu napurità, – lus clients meus ta vulguessin fé una proposta sèria. No és que puguessis passà an butiga, no?
– Cinc minutus i só ont és tu.
A ma’l conta del tornèo sa n’era quasi dimenticat dels assenyos. Ont lus ha pusats? Catsu, són ancara a la butxaca del jubot. Obri l’almari, furroga i troba cara cosa com l’ha daixara. Dos mil éuros an contante i quatra assenyos de mil, dos mil, quatra mil i cinc mil. Mancu s’arracolda pecò no’ls havessi ancara versats al conta, folsis pecò sa vuriva fé gros a ma Carmelo. Li agrara poc de jugà a caltas, i las pocas voltas pelt sempra, i quant va bé no guaranya arrés. Él, invetxe, vinci sempra assai i pelt sempra assai. Lu saldo és sempra més poc de zero, ma quant vinci assai és considerat de tots un ric afultunat, i quant pelt assai, invetxe, un ric i basta. I Carmelo aixó no’l cumprén. O folsis lu cumprén també massa bé i lu que a él ‘i anteressa da més és éssar considerat massa antirigent an totas las situacions que la fultuna no salvexi.
Mijora dasprés és al ristorante del napurità. No passis del retro, li havia dit, entra de l’ingresso. Al mamentu no hi havia rifitit, ma vaient tota la gent que hi era manjant i baient, vuriva dira que no l’havian avisat pé una mà de poker. Difati l’havian avisat pé una tassa de brut i una proposta. Si no ancaixava lus assenyos, fins a la fi del mes, legu fóra racivit tota la munera an contante mé un bonus de mil éuros.
A la mesa i eran él, lu culló que havia paldut a poker, lu frara que feva finta de prenda l’uldinació i lu príncip, lu duenyu de la butiga que li era antrat an casa pé ‘i damanà de no passà més a la butiga d’él mancu an màscara.
I ara, de príncip a salviró, sa feva garante él a ma’l soci. Que cumpranguessi, és un mamentu difícil, de liqüiditat n’hi ha poca, si él tanguessi de ancaixà ara lus assenyos saltarivan celtus pagaments, lus assenyos sigarivan protestats. Un ascàndul que la butiga no pot supultà.
– La butiga tua? – damana él.
– No, la mia no, no diretament, almancu. Ma la nostra sí! – i fa lu nom de una butiga de roba asportiva ont no era anat mai pecosa a un qualté que él no balzigava, ma de la qual havia antés palà.
– Tantu cosa tenc de fé, pé recuperà la munera mia més dos mil éuros?
– Arrés, agualdà trenta dias sentsa fé pròpiu arrés.
A él ‘i vangariva gana de agafà lus assenyos i asgarrà-lus an fatxa de aquel butigué de res, altru que príncip. Ma sa n’astà i alça la tassa an senyu de bríndisi, i així fanan lus altrus també. Ma, un àtimo primé de tucà la tassa, lu butigué jugaró de poker diu que a él li ha vangut un’idea astramba, una cosa assurda, que però a él pugariva antarassà.
– Deixa astà, Tònio, deixa astà – diu lu butigué ex-príncip.
– No, pé co? Deixa’l palà – diu él.
– Tu sés antrat an semifinal al tornèo “Copa Pallosa” – diu Tònio. Él fa de sí a ma’l cap. – Eco – contínua Tònio, – iò só sagur que damà pelts i só pront a ma jugà tot. Si arribàs an final fra trenta dias ta pac lu dobra dels assenyos, ma si damà pelts, tu i iò sem an pau.
– I si vinç la final? – diu él.
A l’altru ‘i futi la risa i diu que si él vinci a la final ‘i deixa la butiga “100% sport”.
Él diu que va bé i allonga la mà pé filmà lu pata.
– No – diu lu butigué ex duenyu de Clàudia. – La quota d’él a la butiga val almancu cent mil éuros, cosa hi posas tu, si pelts?
– Casa mia – diu él que ja era de assai que no hi viviva bé a la mansarda.
Com que verba volant i tot lu restu, lu frara polta un ful de papé branc i lu butigué ascrius lus punts de l’acòldiu. Si entra an final lu dobra. Si no entra deuta pagat. Si vinci a la final a él lu cinquanta pel cent de la butiga. Si pelt a la final a l’altru la mansarda.
A la sarut.
Txin txin.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)

Antoni Arca, 20 Gennaio 2015