Còcodimàmma 15.

Dimecras

15.

Ja s’és pantit de éssar anat a manjà an casa. Lu para ha fet un casí. Primé Tito que no l’acabava de dira tot lu que havia dascubelt a ‘scora, que Màrio Salimbeni, fil de Pina Ripamonti, la molta del cassoneto, era considerat de tots un gènio. Lu primé de la classe an cara matèria i, a ma la mara drugara i lu para mig macu, era considerat un gènio al quadrato. Per això és ampussibra que l’hagin seqüestrat, un minyó antirigent així era difícil que sa facessi futí. Tantu, taniva de èssar capitat calquicosa de aspetxal, i Màrio na fóra ixit a pasquí vitoriós, opuru era capitara una dasgràcia, i al.lora… Legu lus telejornales naciunals i lucals a intervistà gent de famíria i gent del carré pé cumprenda qui fossi Pina Ripamonit i ont sa pugui éssar aspaldassiat lu fil Màrio Salimbeni. I a una de las televisions lucals, n’han tret també lu conta de una màquina cabussara a banyu de la Roca de l’homa paldut. Arrinta no han trubat ningú, ma la màquina rasulta an cap de Franco Ilbonu, un patit impresari de un país de l’interno del qual no sa sap arrés ja de calqui dia, ni de él ni de la mullé.
Sanyora Tina ha tiquirriat “oi Jèsus meu!” i lu maraixal ha dunat un cop de mà a la mesa. – Tu cosa saps de això? – ha tiquirriat al fil. I él, sentsa sa trastucà, ha dit: – Lu que saps tu: un catsu!
N’és nara una raguella, ni més gran ni més patita de aquellas que un dia pé l’altru fanan lu fil de sanyora Tina i lu para maraixal de finança. Considerant que ha ascumançat a ragallà quant él taniva quinza setza ans, i ara na té corantú i mesus, astem dient que sa trata de almancu vint-i-cinc ans de raguellas. Cara volta, però, és com si fossi la primera volta, pé Anneta i pé sanyora Tina, mentras Tito no hi fa cas i para i fil fanan tot aquel casí pecò sa hi són massa habituats. Dasprés, sagons lu que s’han dit, no sa palan pé u, dos, tres dias; lu màssim és astat una samana sancera. Aqueixa volta, però, lu maraixal pareix que sabi calqui cosa que no diu. Calqui cosa que també sanyora Tina i Anneta cumprenan. Primé Bàrbara que mori de dasgràcia, legu la mara que telèfona an casa dient de la cumprenda si sa daixaran a Tito un mes invetxe de calqui dia, ara la màquina trubara a una roca a banyu sentsa ningú arrinta. A ellas també ‘i pareix ampussibra que él no na sabi arrés arrés.
Él diu que no na pot més, si ningú an aquella casa lu creu, que ‘l dinuncin. Él ara sa’n va, sa tanca an casa, dastaca telefonos i campanel.lo i sa colga, que damà té lu tornèo de tenis. No hay mal que por bien… a m’aquella ascusa ara sa’n pot anà ret a la mansarda sentsa tangué de fé finta de éssar un bon para i un bon fil. Al telefonino li és arribat un missaja. “Don’t move”. És de palt de Carmelo. I qui sa mou? Ara va an casa i sa colga fins a damà maití.
An casa no rasixi a astà felmu, pensa a quant ha quasi fet txegu un cumpanyó de ‘scora an quarta elementare. Sentsa mutivu, sol pecò Carmelo li havia dit de fé-lu li havia ampitsat una pena a un ul. Pé fultuna de la criatura li havia pres l’os i no lu branc de l’ul. La mestra s’era quasi dasmaiara vaient tota aquella sanc. Legu, quant havian avisat la mara, sanyora Tina, com que ningú no havia realment vist arrés, qué no s’astavan ni barallant ni dunant aguèiu, era rasultat que ‘l fil no taniva culpa de res, que s’era tratat de un intxident, de una dasgràcia de aquellas que capitan sentsa raò. La mestra, però, havia fet de tot pé cambià de classe, primé s’era dunara maralta i a setembre de l’an dasprés havia utangat una classe com sa sia, basta que no hi fossin ni él ni Carmelo.
Col.lega la playstation a la televisió i sa posa a jugà: mortal boxing, killing moon, magic maniac. Tots jocs ont lu més anucent taniva la bomba atòmica an casa.
Velsu las set set i mija li és antrat apititu i ha mirat cosa taniva an casa. Arrés que sa puguessi manjà sentsa tangué-lu primé de natajà, rantà, afità o cuinà. Millor una pizza. Celca ‘l númuru de una pizzeria de asporto i telèfona. Primé de las vuit i mija no hi fanan a pultà-li la “four seasons” que ha damanat. Qui mania de pusà noms ingresos a la roba itariana.
A la play sa posa lu joc storm streets i na ixi fuóri-strada una quinzena de voltas primé de superà lu talcé livel.
Sonan a la polta. Així an téns? Va a prenda la munera i legu a ubrí.
– Bastaldu!
Lu jova de Clàudia ‘i punta un tallerino a la gora, ella és arrarera i sa veu que ha prurat assai i que té la fatxa i lu cos sanyats de malcs. Sagurament bufatons del jova.
– Cosa li has fet a Clàudia, bastaldu? Cosa li has dit al duenyu de la butiga? Bastaldu! Pé co no ma vols duna la roba, bastaldu?
Él camina a cul arrarera çalcant de no sa fé tucà del tallerino i aquell culló drugat l’amanaça fent uh, uh, i cara volta acustant-li la punta del tallerino. També Clàudia és antrara a la mansarda. Lu culló drugat fa sempra uh, uh, bastaldu, uh, uh, i él sempra anant a cul arrarera, però sentsa sa dimustrà assustat; diu a Clàudia de tancà la polta, així, gentilment: – Tanca la polta, pelpraié, Claudia.
I lu culló sa gira a mirà cosa fa la jova. Al mateix mamentu él li asprafonda un bultxoni dunat a maltel pròpiu a l’urella asquerra, que lu drugat és un deu quinza txentímetros més baix i lu cop li arriba pre i ben atxentat. Diu uh i cau an terra mig dasmaiat. De l’urella i del nas li astà ixint sanc.
– Clàudia, pel praié, vés a la cuina i pren l’ascòtex, qué no vul que m’ambugi an terra.
I aquella hi va, com si li havessi damanat la cosa més normal del món.
Dasprés de haver vist que sanc an terra no n’hi havia més, no li és vangut al cap altru de fé que pusà-lu arrinta de dos sacs grans de la ronya, u dels peus al cap i l’altru del cap als peus i de alligà-lu com un sansulè a ma ascotx de pacus. Quant astava acabant, però Clàudia ha dit que així lu puriva matà i li ha ubelt un furat a l’altaria de la fatxa pé pugué raspirà del nas. Él li ha apatxigat l’ascotx a la boca i l’ha tancat a l’asgabutsí; no pesan un catsu aqueixus drugats, viun de ària i droga i són sol nèlvius.
Ara que són de sols, él damana a Clàudia pé co no sigui vangura allanit.
Mancu ella lu sap lu qué diu, ma lu txutx és que ‘l jova s’agualdava que ella na fóra tunara de la txena prena de droga per él, i quant ha cumprés que él no ni li fóra dunat mai, primé s’és ancatsat a tiquírrius, legu n’és acurit a la butiga on li ha ascurit i ha fet un ascàndul i dasprés que lu duenyu ha avisat las guàldias s’és ancatsat ancara de més… I l’ha ubrigara a vaní an cas d’él.
– I ara no tenc més ni trabal i ni jova.
– Ma de daveru ta fóras casara a m’aqueix culló?
– Sí, qui ma vol a mi? No tenc la tertsa média, no só mancu vèlgina…?
Él sa posa a rira i legu sa l’abraçà. És propiu un figó aqueixa Clàudia. Tonta com una carabassa però més dolça de un bobó. Sonan a la polta. Aqueixa volta és la pizza.
– Téns fam, Clàudia?
Sigarà la una de nit. De cosa tangariva de éssar pantit, de trenda una dona nu-nua culgara a ma él al llit. Una bella minyona que, oltras a sunà bé, li ha organitzat una txena meravillosa a ma la poca roba que él taniva an casa? Altru que pizza “four seasons”. Va tot bé. Carmelo que sa futi. “Don’t move”. A véra si s’és mugut, invetxe, arrinta de Clàudia. Hi ha una cosa sol que ‘l distulba: aquel culló del drugat que ancara tant sa mou a l’asgabutsí.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)