Catalunya, nou estat d’Europa?

Amb aqueix eslogan (ma sense lo punt de demanda) lo dia 11 de setembre, una manifestació imponent (600.000 segons les autoritats estatals, 1.500.000/2.000.000 segons los organitzadors), ha atraversat tota la ciutat de Barcelona per demanar la independència. Una marea de persones, moltes famílies amb los minyons i gent gran, han envaït la ciutat en aquell que és lo dia de festa nacional per Catalunya, en lo qual se recorda la caiguda de Barcelona en les mans de Felip V de Borbó durant la guerra de successió espanyola (1700-1714). En aquella guerra dos reis se disputaven una corona, aquella d’Espanya, i los catalans (com nosaltros a partir de 1708) van estar de la part dels perdedors, amb lo resultat de perdre, a més de los regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, l’autonomia que tenia la Corona d’Aragó dintre de la Monarquia espanyola (aqueixa no era un regne unificat, ma una unió de tants regnes sota un únic sobirà). A partir de la fi de los anys setanta, desprès de la mort de Francisco Franco i la fi del seu règim, Catalunya ha recuperat la seva autonomia dintre de l’Estat espanyol, i avui és una Comunitat Autònoma, o sigui alguna cosa com la nostra Regió ma amb més poders en educació, sanitat i seguretat. Encare que vivint a Catalunya, i parlant lo català, la impressió és aquella de vivir en un estat independent (la escola, la universitat i una part del os mitjans de comunicació són en català), no és així, i calqui sector de la societat catalana ha sempre treballat per arribar a obtenir aqueix estatus. Avui sembla que aqueix moment sigui arribat, i és impossible que passi un dia sense conversar sobre aqueix argument, a lo treball o fent un cafè amb los amics. Ma, és ver que Catalunya serà lo pròxim estat independent d’Europa?

Primer, tot ha passat amb molta pressa. Quan he arribat aquí (2006) l’ambient era diferent, la economia anava bé, governava una coalició d’esquerra (el “Tripartit”, que unia socialistes, catalanistes d’esquerra i un partit d’ecologistes i ex-comunistes), los que voliven la independència eren una minoria i la idea de separar Catalunya de Espanya molts pocs se la creien de veritat. Aqueixa coalició d’esquerres va promoure la renovació de l’Estatut d’Autonomia, com ha fet la Regió Sarda quan era president Soru, ma l’Estat espanyol ha obligat a fer unes modifiques que han provocat moltes protestes entre los catalans. Després la crisi econòmica ha creat molts problemes en lo finançament del govern català i espanyol, que han tengut que reduir les despeses, i a les eleccions del 2010 han portat al govern lo centredreta. A Catalunya aqueix he representat per Convergència i Unió (CiU), el partit catalanista que ha governat amb Jordi Pujol per 23 anys, des de la formació de lo primer govern autonòmic en 1980 fins al 2003. Aqueix partit, se pot dir, ha creat la Catalunya que veiem avui i, durant tot los anys en los quals ha governat, ha defensat la idea de una Catalunya dintre d’Espanya, i ha fet de tot per combatre los partits i moviments independentistes.

Ma quan l’actual president Artur Mas, sempre de CiU, guanya les eleccions al 2010, la situació econòmica no és feliç i los mercats financers internacionals no se fien de la economia Espanyola. El govern català, que és sostingut per los catalanistes de centredreta en aliança amb el Partit Popular (PP), l’hereu del franquisme (com el nostre MSI i desprès AN) va decidir d’aplicar les reformes que la “Troika” (Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i Comissió Europea) aconsella abans, i d’una manera més diligent, que Espanya. La idea era que si los espanyols no son fiables, nosaltros farem com los primers de la classe, i los mercats mos donaran confiança per què veuran que “no som com los espanyols”. Ma, amb això, la cura econòmica a Catalunya ha arribat abans i ha estat més forta que a Espanya, amb augment de taxes, introducció del ticket, menys despeses en sanitat i educació, i talls a los estipendis de tots los dependents públics (abans un 5%, desprès un 10% i abolició la tredicesima). Davant de tot això los catalans han escomençat a manifestar, a protestar contra lo govern, i Artur Mas i lo partit seu han jugat la carta de fer veure que la causa de los problemes econòmics era Espanya, no Catalunya. La promesa amb la qual va guanyar les eleccions era aquella d’una nova forma de finançament de la Generalitat, o sigui que lo recavat de los impostos que se paguen a Catalunya vagi directament a les institucions locals (ara se transfereix a l’Estat, i aqueix lo distribueix per tot lo territori espanyol). Ma, sobretot a causa de la crisi econòmica, la possibilitat que lo Govern de Madrid acceptés la reforma proposada per Mas eren mínimes. Així, ja dies abans de la manifestació de l’11 de setembre, la societat civil catalana ha escomençat a mobilitzar-se amb la idea d’obtenir la independència, convençuda de que, desprès de 30 anys de col·laboració amb lo Govern central, no hi eren més raons per esperar un millorament de les condicions. En pocs temps la idea que la independència era la solució a los problemes econòmics ha convençut molts, i aquellos que se sentien catalans i espanyols, han escomençat a sentir-se nomes catalans i a voler eixir d’Espanya. Ma, mentre los polítics del govern català demandaven a la gent de manifestar-se per lo “pacte fiscal”, que es com diuen lo nou model de finançament que voliva el president Mas, la gent per los carrers cridava “independència”.

Alguns dies desprès d’aqueixa manifestació, lo President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, s’ha encontrat amb lo president català, Artur Mas, i lo resultat de la reunió ha estat que lo “pacte fiscal” eixia de la agenda, per què, segons Rajoy, impossible en aqueix moment. Lo Govern català ha reaccionat anunciant que escomençarà un camí cap a la construcció, en la pròxima legislatura, d’un estat propi (així lo diuen los polítics catalans), a través d’unes eleccions constituents i un referendum popular sobre la independència de fer-se durant la pròxima legislatura. Artur Mas, desprès la pèrdua de popularitat a causa de les reformes econòmiques, ara pareix ser l’heroi del país, un president que guia la sua comunitat cap a la emancipació, tot i així molts se demanen si és veritat que arribarà fins al final d’aqueix camí.

Per primera cosa, no se compren bé qual és l’objectiu, per què los mateixos polítics de CiU parlen ambiguament de “estat propi”, “sobirania”, “estructures d’estat” o “dret a decidir”, ma no especifiquen si això és una separació de Espanya o una reforma de la relació en sens federal o confederal. Los catalans diuen que això es “jugar a la puta i la ramoneta”, o sigui tenir los peus en dues botes, i efectivament los de CiU semblen aprovar el moviment cap a la independència, ma no fan declaracions massa compromitents i, fins fa poques setmanes, han estat aliats, a Barcelona i a Madrid, amb los que representen el nacionalisme espanyol i que sempre han treballat per reduir la autonomia catalana, o sigui los del Partit Popular.

Alguns així dubten que Artur Mas estigui caminant cap a la independència, i pensen que tot sigui una estratègia electoral per recuperar la popularitat perduda amb les reformes econòmiques i, com que s’anuncien altres mesures aqueix hivern, evitar d’aplicar-les directament (el Govern català ha decidit de tenir unes noves eleccions a novembre). Altres, sobretot los independentistes més convençuts, són preocupats per què creuen que Mas esta fent aqueix discurs per cavalcar la onada independentista, ma sense voler arribar a la màxima conseqüència. Los més malvats diuen que és una manera d’amagar la incompetència del govern, els casos de corrupció, los ajuts a les banques, l’aplicació de polítiques neolibersites i la manca d’un projecte per eixir de la crisi econòmica. Los sostenidors de Mas i de la sua política elogien la prudència del president, que efectivament se troba en una situació complicada i té que conduir aqueix camí cap a l’estat propi, sense provocar fractures massa dures amb Espanya i evitant de dividir la mateixa societat catalana, en la qual no són pocs los que no volen la independència. En poques paraules, les opinions son tantes i diverses, i lo debat aquí és molt fort. Los pròxims mesos mos diran si també a Catalunya es ver lo que deia Rino Gaetano de los polítics: «partono tutti incendiari e fieri, ma quando arrivano sono tutti pompieri».

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.