Matrioska 3.0

Romanzo an algarés de folklore, de amor i de porra

3. I festa sigui

Lu 23 m’és tucat de ma vistí de pastor de presèpio – qué, sempra sagons l’astudiós adebarí Lino Pil.ludu, és l’original costum tradiciunal dels pastols de Adebaras, adutat an hunor del màrtir Asbeltino –, i acumpanyà tres uvellas i tres anjuneddus a la polta de l’igrésia pé la benerició del pàrroco, don Pisoni. Cara pastor i cara al.levaró de bastiam pultava de u a tres parels de animals, sempra un gran i un patit. Legu m’és tucara tota un’hora de missa vistit de presèpio. Sol a missa acabara he pugut currí an casa a ma cambià, però, essent lu primé dia, més tucat an gulbata i vistimenta, qué só lu fil gran de u dels dirigents de la cunfraria. Quasi no ma só pugut mora de sota del palco de la gara de poésia dialetal ampruvisara i acumpanyara a guiterra salda. He tangut de astrinyí mans i bera tassas de vi fins a ma santí cuntent de éssar anmig de tota aquella gent gran que ascultava apassiunara las disputas de las nou musas de Elicona. Normalment a mi no ma’n futi arrés arrés de la poesia dels altrus, ni de la clàssica, ni de la moderna, ni de aquella an saldu, mancu que sigui an dialeta adebarí. Ma dasprés de tres tassas de vi ma fóra agrarat qualsiasi cosa, també la poesia del rató que fugi de la gata i s’amaga al rucó. Babbo ma’l diu sempra, lu primé dia fas lu que dic iò, lus altrus lu que vols tu. I a ma babbo hi ha poc de discutí.
A un celt punt dels cants a guiterra han ascumançat a m’arribà sms, que primé no antaneva i que legu he ascumançata a mirà. Eran de Nina.
«Com astàs?»
«T’he fet mal, ja’l sép!»
«Asper que t’astiguis divaltint a la festa».
«Ma dasprau de no éssar a ma tu».
«Alló del prufassor era una bul.la».
«Quasi». «Ma paldunaràs?»
«Però ara divaltéixa-ta».
No he raspost a Nina, lu faré damà, quant ma sigui acabat l’efeta del vi. També no he ubelt manc’una de la vintena de notíficas Facebbok. Celtament fotos del’altra praça an festa. Al final no ma só mugut de solta del palco mancu un mamentu, fins a que no era tot acabat. Mai un mamentu a la praceta dels jovas ont lu disk jockey ha pusat música de ballà tota la nit.
Entrant an casa m’és paraixut de véra an terra dos saco a pelo. No sabiva que tanguessim calquiú an casa.
Lu dia 24 al maití iò só ancara un zombie, ma és dilluns i mas jalmanas vanan a ascora; Carlino no, qué las ascoras de Adebaras arrestan tancaras lu dilluns del dumenja dasprés del Sant i, durant lus dias de festa carenta, totas las mestras saban que de criaturas n’hi anigaran pocas a la volta, i las pocas no tangaran gana de traballà. Marta i Piera sa praparan pé anà una a las médias de Muragueddu i l’altra al litxeo de Sanbenat. Fanan casí i ma daspeltan, i iò m’aixec pé anà an banyo, mig nu-nú i mig rumit. I Marta i Piera ma miran mal. Qui hi és an banyo? Una cumpayona de Marta. Vés al banyeto. Al banyeto hi és mamma. «Aguànta-ta i tona-ta’n a l’apusentu tua» ma diu Piera.
«Qui és?»
«Ningú, vés-ta-ta’n!»
Com que ma pareix que la palsona arrinta del banyo astigui ixint, ma moc. Tunant a antrà a l’apusentu mia, i de Carlino, veig una sagoma de dona. És més alta de ma’n jalmana i té pròpiu un bel cul. Ma tón a culgà.
Ma daspeltan las veus de babbo i de mamma. Velsu quasi misdia.
«No, Torino, celca de cumprenda, no és així com la veus tu».
«Celca de cumprenda tu, Rina, aqueixa cosa mus pot dunà un cop multal».
Tècnicament mamma i babbo pugarivan éssar Torino i Torina o Rino i Rina, de Salvatorina i de Salvatorino. Afultunarament són una Rina i u Torino, que no té rés a que véra a ma l’antiga capital del renyu de Saldenya.
Torino i Rina astanan ragallant, i no sigariva una nuvitat, raguellan sempra, sol que aqueixa volta lu tema non sem musaltrus fils, i nimancu lu manjà o una cosa que calquiú hagi dimenticat de fé opuru fet mal. Pareix un tema de sustànça, de prospetiva econòmica. Celc de ma cuntxentrà, i lu que cumprenc és que tzia Melina vol la palt d’ella. De cosa? De la tanca.
Vaig al banyo, ix i són ancara a la cuina, discutint. Daman pé cosa tzia Melina vulgui la tanca, cosa sa’n fa?
Babbo s’arrabia, no vol que ma posi als contas dels grans.
«Ma iò só gran, l’àn qui vé sigaré avucat. I si no vureu que ma posi als contas vostrus, palau més a poc».
«Ta txia mus vol aumentà l’afitu de la tanca. Eco de cosa sa trata!»
«No Tori’, no és com dius tu, és un altru conta».
«I cosa pot éssar, que lu violontxel.lista sa vulgui almà de marró?»
«No…»
«I al.lora cosa, ma’, ‘ls’i salveix pé sa fé una vil.la a ma piscina?»
Invetxe de dira de no, mamma ma diu de anà a ma fé una bella dotxa, qué avui sem tots cunvirats a manjà ont és nonna, a ma tzia Melina i Fileno.
«Quant són arribats?»
«Ahir a la talda».
«I pé co no’ls he vistus?»
«Ma ta’n vist ellus, ancés com una candera», diu babbo.
In efeti tenc ancara una bella duró de cap. Cosa vols fé de gran, Telmo? L’acolitzat.
Arriben a casa de nonna a la una pretxisa, i pé éssar puntuals mus és bastat ixí de casa nostra a la una mancu un minutu. Adebaras, tècnicament, és un viraja, no hi ha arrés que sigui realment allunt, qui ampri la màquina pé sa hi mora és pecosa té pesus de traspultà o pecó té benzina de brusjà.
Sem iò, mamma, babbo, Carlino, tzia Melina i Fileno, Marta i Piera arribaran més talt, a ma’l pullman de las duas de Muragueddu una, i a ma’l pullman de las duas i vint de Sanbenat l’altra.
Mamma, la gemel.la i nonna pareixan ixiras dels mateix astampu. Sol que nonna és vella i té lus cabels brancs, tzia Melina és bionda i mamma és bruna. Iò i babbo mus assimigen poc, él és baix i folt, iò deu txentímestros més alt i magra com un crau, diu que he pres tot del para de mamma. Fileno és vint txentímetros més alt de mi, magra com a mi, i un nas duas voltas lu meu. Ha pres tot del para, diun, i pens que sigui ver.
Mangen lu que ha praparat nonna, sis antipastos, dos primels, tres sagons, quatra contornos. «Ma no taniu fam? No haveu manjat arrés!», diu quant tots sem així prens de ascupià.
A un celt punt, dasprés de haver palat sól del téns que hi vol i de allò que hi vol pé cuinà tot aquel bé de Déu, Melina damana a mamma si hagi palat a ma Torino del conta de Fileno.
«Fileno cosa?», damanan mun cusí a veu alta i babbo sol a ma’ls uls.
«Ma sí, l’agriturismo!», diu Melina.
«Qual agriturismo?», damanan Fileno i Torino quasi assieme.
«No facis finta de res», diu Melina, «n’havem palat tantas voltas».
«Tu sés maca», diu Fileno.
Nonna lu rasbufieja: «Fileno! No palis així a ta mara».
«Cos’és aqueix conta de l’agriturismo?», damana babbo a mamma.
«Diu’l tu, Meli’, l’idea és la tua».
Lu que cumprenc és que a la palt de tanca d’ella, vulgariva frabicà una patita locanda ont hospità una vintena de palsonas i fé-la funciunà com a agritusimo gràcias al trabal de Torino; a l’ascumençu la pugarivan gestí mamma i nonna, que com a cuoca no hi ha ningú que la guanyi, Piera, Marta i iò pugarivan fé de camarels i antant Fileno fariva pràtiga de manager. Pé un poc téns, dos, tres ans, lu téns que Fileno cumprengui si pugui víura an campanya o no. «No és una bella idea?»
«Bel.líssima», diu Carlino, «així iò no vaig més a ascora i faç lu pastor a ma babbo».
Babbo sa tolca la boca, posa lu tuvallol a la mesa i diu de ascusà-lu, ma té una riunió al comitato de la festa i legu provas del coro a concordu. Na palaran an un altru mamentu de aqueixa bella «putanara».
Són arribaras Piera i Marta, han telefonat, ma de ascusà-las, no poran vaní, sa tenan de praparà pél bal folclorístic de aqueixa talda; de anguan, també Adebaras té un grupo asperimental de bal folclorístic, i ellas duas na fanan palt. Ma l’havian damanat a mi també, ma a mi ja ma basta de ma vistí de pastor de presèpio una volta a l’àn, no hi vulgariva altru que ma vistissi de suldat grec pé anà a ballà an ruró cara dumenja de un viraja a l’altru.
Fileno diu que vol ixí, mamma ma diu de acumpanyà-lu, i iò vaig a ma él. No palà, antrem al bar i damana una grapa, iò un cafè. Prof a damanà-li com vagin lus astúdius, i él ma diu: «De merda». Legu va al txesso i na tóna com cambiat, més al.lutu. Vol un’altra grapa. Sa posa a arraunà a ma’ls grans que hi ha al bar, damana a cosa astiguin jugant. A marilla. Vol que li ampàrin. Sa seu a ma ellus i dasprés de poc juga com si l’havessi fet tota la vira. Io dic que tenc que fé, qué ma tenc de assatià pé la pulçassó, ma toca pultà la pedana del Sant pé tot lu tros del carré nostru. Ma legu so llibra, si vol. Fileno mancu m’ascolta.
An casa, mas jalmanas i las cumpanyonas, són vistiras com matrioskas russas. Sempra sagons Lino Pil.ludu, aquel sigariva l’habit típic de las donas de Adebaras fins a principis de vuit cents, testimuniat de un parel de astampas de principis de nou cents. I qui ‘l posi an dúbiu és palsona an marafé. Sigarà també com diu él, ma és curiós que com a prova de una quistió dúbia polti una prova falsa. Só o no só astudent de jurisprudença?
Són cinc o sis minyunetas de dotza a vint ans, digariva, un parel són pròpiu bellutxas, ma no ma vé arrés de simpàtic de dira.
«Quasi quasi venc iò també a ballà a ma’l grupo vostru».
«No tra provis», diu man jalmana.
«Magari», diu una. Qui l’ha dit? No he fet a téns a la véra, qué man jalmana m’ha aspinyit aforas del sojorno.
La pulçassó funciona com una aspèssia de astafeta; an vuit agafan la pedana del Sant, i són vuit de un mateix carré que felman lu Sant andavant de cara polta ont hi sigui calquiú agualdant lu Sant; lu capallà entra a benaí la casa i quant acaba ‘l carré lu Sant tóna a l’igrésia, a mancu que no hi siguin altrus vuit a sa pusà la pedana al codu i pultà lu Sant an un altru carré. I així anant fins a que totas las casas de Adebaras no siguin benaïres. Naturalment, entra sol a las casas del dirigents de la cunfraria, i a las altras benaeix sol lu pultó, qué també si Adebaras és patit, hi vulgariva tota una talda pé pugué acabà.
Da que he pultat lu Sant pé tot lu carré só tunat an casa, ma só cambiat i só anat a çalcà Picolino, qué avui vul astà a la palt rock de la festa, o almancu a l’autoscontro. Però Picolino ma diu que avui és difícil que hi sigui muviment a la “praceta jovas”, pecó també lus que no són diretament al grupo folclorístic hi tenan un jalmà, o un cusí, o una jova.
«Pè co na na sép arrés, iò?»
«Pecò tu vius de més a Sanbenat i a Cabususu que a Adebaras».
«Tu també tanivas la jova de Sanbenat, Picoli’».
«No crec pròpiu, l’ex mia viu a Sanbenat, ma és de Adebaras de quatra generacions, també si l’ària di citat l’ha cambiara an una “sanyora”».
«Diu-ma almancu que ‘l grupo folclorístic adebarí l’haveu fulmat de poc».
«Aixó sí, no és mancu un mes ancara».
«I pé co no ma n’has palat mancu tu, Picoli’?»
«Bastaldu mantirer, ma si t’he també anviat una còpia de la botsa de l’astatuto pé ma dira si anava bé i tu mancu m’has raspost!»
«Ascusa, ma aquella cosa de Nina m’ha disorientat, i legu he pansat sol als esames».
La veritat és que és de quant iò era patit que, cara àn, sa diu que pé Sant Asbeltino també Adebaras té de trenda un grupo de bal pròpiu; de patit ma hi era també antarassat, ma ja del téns del litxeo no ma n’ampultava un ràiu de tot alló, i mancu ara ma n’ampultariva, si no fossi pé aquella fatxa bellutxa arrinta de la matrioska que folsis ha dit: «Magari!»
A ma Picolino anem a la praça gran, ont hi és lu palco i astanan assatiant l’aixena, lu que vol dira tres micròfonos i tres carias a un rucó a mà reta ont sa pusaran una guiterra, un organeto in un cantante, tot lu restu del palco és pels ballarins. Sagons programa, és a dira sagons Picolino, primé hi sigarà lu grupo “Muragueddu an festa”, o sigui una palt patita del grupo “Murales”, legu lu grupo de Adebaras, legu totus dos assieme i al final lu grupo de Muragueddu de sol, que peró, a l’última cançó, daballarà an praça pé ballà a ma la gent. Tot aixó, però, ascumançarà quant acabi la missa. Antant, puc amirà las banderetas grogas i veldas astesas al vent de una palt a l’altra de la praça.
Picolino sa pren un “hot dog” i una birra, ansisti que mengi i begui iò també, ma no puc, pé no éssar maraducat prenc un’arantxata. I quant tunem a la praça s’és alçat lu vent, las banderetas pareix que vulguin vurà, com lus mucarols de las donas sardo-matrioskas, que coreogràfcament tanivan de éssar trets durant un muviment de bal. I per això hi pensa ‘l vent, a ma fé anamurà de aquella minyona adamunt del palco. Li vora lu mucaró i lus cabels li vanan an fatxa, las mans brancas de portxel.lana d’ella lus lligan legu an una cua, i lu fa a uls tancats, pé sa prutigí del vent, i quant lus tóna a ubrí, arrinta de aquellus uls iò veig lu riu de Sanbenat antrant a la marina. La cua de cabels biondus i lloncs ella sa la polta al pit, manyific que ‘l custum de matrioska esalta, i ma fa un gran sorriso, a mi, pecosa he agafat lu mucaró d’ella. És un istant, ma iò só ja anamurat. Picolino ma treu lu mucaró de las mans i lu passa a ella. Ma ella diu gràtsie a mi i a ningun altru.
Legu iò entr an trance, veig sol a ella, també si celc de fé finta de arrés. També si quant astà pé arribà lu mamentu de que la matrioska bionda mia dabaixi del palco i marengui a ballà arriba Fileno i ma ubliga a anà a ma él an casa de nonna, qué tanim de arraunà. Tzia Melina vol que sigui iò a cunvincí tots que l’idea de la locanda agriturística és sèria.

Antoni Arca, 17 Luglio 2015