Una passejada per Barcelona, primera part

Forsis assai, ma molts de los que han fet un viatge en aqueixa ciutat han sempre visitat los llocs típics que los dépliants de les agències turístiques mostren i que les guies de la ciutat aconsellen sempre. És segur que tots haveu vist la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera (quanta diferència hi ha entre la nostra i aquella de Barcelona!) lo Park Güell i lo Palau de la Musica Catalana. Són los monuments més coneixuts, per què són los que són particulars d’aqueixa ciutat i determinen, com se diu avui, allò que s’aquidra la “marca Barcelona”. La primera volta que he vist aquestos edificis me só sentit meravellat i perplex…me pareixeven un tripudi de fantasia i de colors, ma al mateix temps me donaven aquella sensació de fragilitat i precarietat que entens quan estàs somiant. L’arquitectura modernista, que en italià pren lo nom de stile liberty i que segons altros no existi, és un dels elements més característics d’aqueixa ciutat. Ma d’això ne parlarem un altra volta.

Avui anem a descobrir los llocs desconeixuts. Barcelona té assai de més que les obres de Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner. Lo centre de la ciutat conserva llocs que són imperdibles, ma la primera cosa que se té que fer és estar a lluny de la Rambla (o de les Rambles, perquè, de fet, són una fila de “Rambles” que arriben fins al port). Los que viuen a Barcelona l’esquiven sempre. Primer que los turistes conquistessin aqueixa arteria que uneix Plaça Catalunya al Port de Barcelona, los habitants la freqüentaven sempre, per passejar, conversar i comprar flors, ma ara tot això és un record del passat. Avui la Rambla és una llengua de turistes que se mouen, quasi com zombies, avant i enrere, destorbats d’una espècie humana que abunda en aquí: lo promotor. Aqueix és un individu que de empleu prova a trobar clients per restaurants, bars, discoteques, museus, etc. No manquen los del joc de les tres cartes, que en aquí pareixen russos, i una selva de lladres que esperen una ocasió bona, acompanyats per una “greffa” de agents de policia “en burgués” que esperen que los lladres trobin una víctima per poder entrar en acció. Per no parlar de la fauna nocturna. Los barcelonins a la Rambla no hi van més! Un dia he llegit un article que proponeva de construir una Rambla finta en perifèria i fer anar allà tots los turistes! De una part i de l’altra de les Rambles, però, hi són coses interessants, forsis no assai artístiques o històriques, ma sempre assai interessants. Un de los carrers perpendiculars, a prop de Plaça Catalunya, és lo Carrer dels Tallers. Si vos agrada la musica, aqueixa és el lloc on se concentren la major part de les botigues, sobretot de discos. Se pot trobar de tot, los negociants venen CD i discos nous, ma la majoria té un aposento dedicat a los discos de segona mà (discos, no CD) on se troben coses a partir de 2 euros. I no pensau que és sol musica catalana o espanyola, al contrari. Trobareu de Stevie Wonder a The Clash, passant per Bob Marley i los Pink Floyd: n’hi ha per tots los gustos. I la cosa sorprenent és que la musica italiana abunda, perquè el mercat espanyol era un sector important per la indústria discogràfica italiana, tant que se pot trobar també una perla com Ricominciamo de Adriano Pappalardo en espanyol (recomenzemos, ma és un poc patètica sincerament).

Si vos agrada comprar aqueixes coses del sècul passat, també hi és la Fira del Disc, cada sis mesos a la Estació del Nord, pròpio on arriba lo pullman de l’Aeroport de Girona, on se troben negociants de tota Europa i les ocasions no manquen. Barcelona és un poc com Paris o Roma, se poden trobar tantes coses de segona mà, forsis per què los catalans són un pòpul de comerciants i primer de gitar una cosa vella a la ronya, se la venen…
(Fi de la primer part)

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.