Que dos collons, un altra rubrica en català

I jo també, perquè sincerament és més fàcil usar l’italià, la llengua que m’han ensenyat a l’escola i a la universitat, o fer-me una passejada que avui hi és el sol, m’agrada caminar i Barcelona és plena de coses interessants. Ma no, estic a la caria de casa mia, a davant del computer i me pregonto: per què serveix el català? Per què tenc que aprendre usar correctament lo català de l’Alguer ? I sobretot, per què un alguerès avui hauria de tenir menester d’usar aqueixa llengua?

Qüestions importants, no estupideses com se pot pensar. La nostra ciutat, ja se sap, des de quan ha tengut les muralles ha sempre estat una colònia. Primer los genovesos, que la habitaven amb sards, i desprès los catalans, que no admetien en la ciutat ninguna persona que no parlés català, han fet de l’Alguer una illa dintre de Sardenya. I quan la Corona d’Aragó, controlada per una dinastia catalana fins al final del sècul XV, passà en les mans d’una dinastia castellana (o espanyola), aqueixa particularitat lingüística de l’Alguer no canvia, encare que los habitants de la ciutat eren sempre menys exclusivament catalans, i s’utilitzava també l’espanyol. També quan arriben los Savoia (1720), per una espècie d’orgull i una voluntat de sentir-se diferents, lo català era la llengua de los algueresos, ma poc a poc escomençava a ésser substituït per l’italià, fins que a los nostres dies pocs parlen l’alguerès, i pocs entenen lo català del continent.

No vull fer tota la història de l’Alguer i de la seva llengua, ma solament reflexionar un poc al damunt del motiu pel qual avui és menester que no perdem aqueixa particularitat lingüística de la nostra ciutat. Que cosa sigueria l’Alguer si no podem vantar un lligam especial amb los Països Catalans (o la comunitat catalanoparlant, si voleu)? Per la resta del món, que cosa sigueria la nostra ciutat immersa en una Itàlia que és associada per tots a la història de l’Imperi Romà, a l’art del Renaixement, a la varietat de la seva cuina, o la mafia o al futbol? Forsis tenim monuments imperials (en veritat si, ma abandonats i parcialment arruïnats per la construcció de l’Hotel Baia di Conte), o hi és calqui artista alguerès que podem parangonar a un Buonarroti o un Raffaello? Forsis hi és un plat de la nostra cuina típic en la cuina italiana, o és que som famosos per la nostra criminalitat oraganitzada, o lo nostre Alghero 1945 ha fet la història del football italià? Me pareix que no. O encara, que seria la nostra ciutat dintre d’una Sardenya que vanta una cultura antiga i fascinant, i que té una llengua així tan bella i complexa? Forsis los algueresos som entre los millors a cantar “a tenore”, a ballar “su ballu tundu”, o coneixem los secrets de l’art de la ramaderia i som los descendents d’una antiga civilitat agropastoral? No, hem tengut una història un poc diversa i mos diferenciem de la resta de Sardenya proprio per aqueixa llengua que parlem (sempre si tenim gana). Aqueixa mescla de català antic, sard i italià que mos fa únics a Sardenya, a Itàlia i a tot lo mediterrani.

Ma la cosa més important és que lo català de l’Alguer pot servir a calqui cosa més que per parlar amb los companyons i fer-se simpàtics davant de los amics. L’alguerès no és un idioma que neix i termina a l’Alguer, és una parlada que mos pot posar en contacte amb el continent, no l’italià, ma l’ibèric. Podem parlar amb gent de Barcelona, de València, de Tarragona o de Palma de Mallorca, usant la nostra versió del català, i contemporàniament parlar amb persones de Roma, Palerm o Nàpols, utilitzant l’italià. De fet la nostra condició de catalans perifèrics, i italians i sards de frontera, significa ser un punt intermedi, un enllaç, entre península italiana, Sardenya, i península ibèrica. I a que serveix parlar amb tota aqueixes persones? Bé, la economia i los comerços no han mai progressat o funcionat sense que les persones se comprenguin, i normalment la gent prefereix comprar o vendre coses a un que parla la mateixa llengua.

Parlar l’alguerès és un avantatge, per què més llengües saps i millor és. Això és com la diversitat biològica, més quantitat d’espècies existeixen al món, millor serà per la salut del planeta. I sobretot aqueixa nostra llengua mos pot permetre de parlar amb los catalanoparlants que viuen a Catalunya, València, Balears i Catalunya nord/Rosselló, que son més de deu milions (11.530.160, segons un estudi de 2009). En tots aqueixos llocs podem anar a estudiar, a treballar, a fer afers o a fer turisme, i les possibilitats de succés, sabent bé l’alguerès, són naturalment més altes. És ver, amb aqueixa gent podem parlar espanyol (o francès amb los de Catalunya nord/Rosselló) i tots mos comprendran, ma amb lo català tindrem una tractament de favor, seria casi com estar a casa nostra. Jo lo dic per experiència personal, i vos asseguro que he vist molts italians a Barcelona, i calqui alguerès també, no poder fer certs treballs per què no han volgut aprendre lo català. A la fi és una qüestió de gana…o de mandronia.

Ma lo alguerès no és igual que lo català-se diu sempre-i sobretot los catalans de Barcelona quan parlen pareix que s’han menjat una molla o que són russos (curiosament a Espanya los diuen “polacos”). És ver, lo nostre català és diferent de lo del continent, ma també l’italià que se parla a Torí pareix divers d’aquell que se parla a Roma, ma sempre és italià. Mos tenim que acostumar a com parlen los catalans continentals, i aqueixos és menester que se facin l’orella a la nostra pronuncia. Són continentals, com los italians, tenim que ser comprensius també si a voltes mos pareixen estranys, per lo que fan i diuen. Ma sempre tenim coses en comú, i en aqueixa rubrica, si puc, vull provar a acostar la realitat catalana a los lectors d’aqueix jornal i parlar de com un alguerès la viu, i de com los catalans veuen la nostra ciutat i la nostra Sardenya. La idea és de posar encare més en contacte dos mons, sense voler fer dabaixar la llet a los genolls a los lectors amb discursos massa d’acadèmia, ma xaxarrant de fets importants de la actualitat a los Països Catalans, i també de los petits fets de la vida quotidiana d’un alguerès a Barcelona. Aqueixa pot ser la ocasió de comprendre més les similituds, los contrastos i les peculiaritats d’una terra que, parafrasejant lo nostre poeta Ramon Clavellet, és “llunya llunya”, ma “és la nostre Catalunya”.

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.