Quan plovien bombes, a l’Alguer i a Barcelona.

Un de los primers treballs que he trobat a Barcelona era fer de guia en una exposició sobre el bombardament de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola, organitzada pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya (Quan plovien bombes). Era la primera volta que los anys estudiant història a la universitat tornaven útils, i durant setmanes he explicat – jo que feiva dos anys que estava a Barcelona – com se viva sota les bombes en 1936-1939. Aquella és estada una experiència que a fatiga m’oblidaré, era al mateix moment la persona que teniva que guiar los visitants en la memòria de moments tristos, i aquell que representava els culpables de l’atac. Per què los bombardaments de Barcelona són responsabilitat de Itàlia.

Quan Francisco Franco se va rebel·lar a la República (1936), escomençant una llonga i cruel guerra, l’ajut principal va arribar des de la Itàlia feixista. Primer uns avions per transportar les tropes golpistes de Àfrica a Espanya (Franco es trobava al Marroc espanyol), i desprès casi 700 aeroplans de guerra. La Aviazione Legionaria, així se deiva la força aèria feixista, teniva la sua base a Pollença, Mallorca, i durant aquells anys l’Illa semblava a punt de ésser annexionada a Itàlia. Per tres anys los bombarders italians atacaren Catalunya, i Barcelona en particular, experimentant tota una sèrie de noves tècniques d’atac que serà la base, lego, de la guerra aèria durant el conflicte mundial de 1939-1945. Avui tots se recorden de los alemanys, gràcies sobretot a Guernica, la obra de Picasso que retrata aquell crim nazista. Peró los italians han fet casi lo mateix a Durango, i durant 41 hores, del 16 al 18 de març de 1938, han bombardat Barcelona, només per citar dos exemples.

Quan la vista de la exposició estava per acabar, i primer que escomencés el debat infinit sobre de qui era la responsabilitat de la guerra civil, jo explicava com també la mia ciutat havia patit, per mà de los “aliats”, la mateixa sort que Barcelona, en un intent mostrar com la crueltat de la guerra no mira a la cara a ningú. Molts eren estupefactes de com és que una ciutat petita fos bombardarda així, i amb més de 100 morts en una volta.

L’Alguer en aquells anys no era un lloc qualsevol. En 1936, en ocasió de la bonifica de la Nurra, l’Ente Ferrarese di Colonizzazione, que feia los treballs, escomençava a construir l’aeroport de Fertilia, que, amb la base d’hidroavions de Port del Compte, era una escala fonamental en la ruta per les Balears, i un lloc estratègic pel control de l’espai aeri i marítim del Mar de Sardenya. Des d’aquí passaven homes i materials destinats a Pollença, i més tard durant la II Guerra Mundial de ananquí partien les missions per bombardar Gibilterra i per atacar cargos anglesos que anaven a Malta. L’aeroport, que avui mos sembla petit i de poc significat, era al contrari assai important, i per exemple lo primer intent de fer volar un aeroplà sense pilota i cargat d’explosiu, de usar com bomba guiada, fou realitzat en l’aeroport de Fertilia. L’avió, però, va desaparèixer en mig del mar, sense completar la missió, i seran los alemanys a continuar los experiment.

Quan lo 17 de maig de 1943, la nostra Alguer fou atacada per “los aliats”, irònicament aquells aviadors usaven les tècniques que, per primera volta, s’havien utilitzat a Barcelona. Bombardar indiscriminadament objectius civils, per obtenir la desmoralització i difondre el terror en los habitants. Amb la diferència que los anys d’experiència i el progrés en la tecnologia, havien fet el bombardament una arma encare més mortífera que en 1936, i que Barcelona, amb la metropolitana transformada en refugi i una prevenció més acurada, és reeixida a fer front millor a l’atac. L’Alguer, poc defensada i amb pocs refugis, era ferida tremendament. Com a Barcelona, on les bombes crearen aquelles que avui són la Plaça Nova o la Placeta de San Felip Neri, a l’Alguer també los furats deixats per les cases desaparegudes avui són places. I com a Barcelona, a l’Alguer també l’Ajuntament i dos escriptors en llengua italiana – Raffaele Sari-Bozzolo i Massimiliano Fois – han dedicat a aqueix episodi, en ocasió de los setanta anys d’aquell 17 de maig de 1943, una exposició i una publicació. Ad Memoriam és lo títol del volum que Sari-Bozzolo ha redactat a damunt del tràgic fet, mentre Fois ha enllestit, en la Torre del Sulis que fou un refugi i postació antiaèria, una exposició dedicada al període feixista, amb títol Lampadine Blu (oberta fins el 19 de maig). Encare una volta, Barcelona i la Barceloneta de Sardenya, semblen tenir coses en comú, també en el trist i tràgic record de la guerra contra els civils.

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades