Narracions an Algarés de Saldenya

Pé divelsas raons palsunals i una pública, dasprés de calqui àn de silèncio he dicirit de tunà a publicà. La raó pública és que he tunat a ascrira an algarés, és a dira la llengua que ampr an casa i al carré. No lu “català” ni lu “catarés” ma l’algarés de casa mia. Per a mi és astat un felitxe ratón a l’ascritura de fantasia i an un parel de ans ma són ixits vuit romanzos que ma dimostran que a ma l’algarés que palem an Saldenya sa pot ascriví de tot, del politziesco a la fantasciènça. De acòldiu a ma l’editor (NOR de Ghilarza), havem dicirit de pusà la versió original, aquella an algarés, també al blog de Alghero Eco, a puntaras.
Per això, qui tengui praié de lligí lus contas que ascrif, que ‘l faci pansant de lligí an veu alta, i si lu que lligirà li agrararà vol dira que palem la mateixa llengua.
Invetxe, pé qui vulguessi “ragallà” adamunt de la grafia que astic amprant, a sota hi ha qualqui mutivació.
Quant he ascumançat a ascriví an “català” iò no taniva dúbius, era com dievan tots: “lus algaresos, essent discendents de l’antiga colònia catarana del 1354, tenan lu dovere de recuperà lu catarà com llengua pròpia”. I bo’!
Tantu, al mamentu de ascriví, un algarés té de cumprenda que no pugarà ascriví com vol o com intueix, ma com damanan las normas dels jalmans catarans.
Legu, si u sa hi posa a m’aficu, cumprén que no és pròpiu així, pecò lus catarans ascriun esatament com palan (vist que amparan a lligí i ascrira an catarà del primé dia de ascora), i saban de tota la vira de taní vocals neutras i de taní la “r” final mura, així com lus que amparan a lligí i ascrira an itarià saban de la “h muta” i de la “c” i de la “g” que cambían de só sagons la vocal que vengui dasprés i de la “z” que pot éssar sonora o solda segons una règura que an pocs saban i que però o ta l’amparas o si no pacència.
Per això, la llengua catarana, pé un catarà sa lligi quasi com s’ascriu, mentras que pé un algarés sa tangariva de ascriví divelsu, ma divelsu però, mi’!
Pé dira, tu dius frumígura, ma tens d’escriví “formiga”, dius baldúfura, i tens d’escriví “baldufa”, tu dius folsis, ellus diun “potser”, ma tu ascriu “forsis” així no’l cumpréns mancu tu, qué tantu ellus no saban cosa vulgui dira. Ellus lligin i ascriun “prompte”, que an algarés sigariva al.lutu o, an altru sensu an téns an téns, i musaltus tanim d’escriví “prompt” pé lligí però, pront, que nimancu vol dira la mateixa cosa per ellus. Tu dius iò, ellus ascriun i lligin “jo” i tu, algarés, tens d’escrivi “jo” (que ellus lligin pròpiu “giò”) i lligí-lu però iò. Ellus ascriun i lligin “aigua”, “cada”, “germà”, “porta”, i tu algarés no, tu tens de lligí àlgua, cara, jalmà, polta…
Ma pé cosa tot això, no pugarívam ascrira com lligim pròpiu com fanan ellus?
No, qué seu discendents de la colònia catarana.
Just!
I invetxe no, ràiu, no és just pé arrés. No és just pecó lus discendents de aquella colònia són acabats almancu velsu ‘l sécul XVI, i no és just velsu la llengua nostra de cara dia. Cara llengua, gran o patita que sigui, té un’ascritura que va velsu las netxessitats de la gent que la vol ascriví, i no velsu un’idea pseudo filològica que no salveix de res pé la recuperació de la llengua.
L’algarés és la llengua que és.
Un dialeta catarà com diun lus filòlogos i lus hastòrics de la llengua?
Si sanyor, ma com diun ellus mateixus, “un dialeta catarà isurat i pre de peculiaritats”.
I la damana que iò he fet a mi mateix és: “Ascrivint sagons l’idealització cataranitzant, ajut l’algarés opuru no?”
I finalment, dasprés de trent’ans, ma só dunat la rasposta: “No, així no l’ajut, així acap de matà-lu”.
És per això que he dicirit de passà a l’Algarés de Saldenya, una llengua que no sa té ni de justificà ni de aspiegà, és la llengua que iò pal cara dia an casa i al carré, tot lu restu no és conta meu.