lOro del mondo 35.

35.

És tot un casí, un gran txumpul. Rosa astà ascumançant a cumprenda que s’és fiquira an un conta que no pot aguantà de sora, i que al mateix téns no pot divirí a ma ningú. A ma’l cul al sac, digariva lu prufassor de llatí “dei rajonieri” txumpullant allò francés. Lu punt amlétic, com digariva sempra lu mateix prufassor – qui sap si sigui pinsiunat, ara – és si na ixí opuru no na ixí – i si fossi molt? Asparem de no, l’ascureddu –; atsetant la munera del para de l’autista de ambulanças i l’ufelta del jalmà de anà a víura a Turí, per ella sigariva tot acabat, adiós Sanbenat Sota al Mont, Sanbenat Vél i Sanbenat Nou, i eco una nova vira ont no la cuneix ningú i a ningú té de randí contas. Ma això hi fóra anat bé la samana passara, primé de dascubrí lu món de Paoleto, primé de cumprenda que lus problemas que ella taniva no eran d’ella, ma de la mara. No has vist Utxa, és bastat palà-la! I padre Frantxescu, al.lora? Quants ans eran que ella no anava més ni a missa ni a l’oratòrio. Ipuru él sabiva tot d’ella, sabiva que fóra abastat de dunà-li una pussibiritat.
Qual casí, no n’hi ha de casí, hi ha sol cosas de fé, una dasprés de l’altra. Feta una sa passa a l’altra. I lu de fé ara és avisà Paoleto, fiquí-lu a una vasca, rantà-lu, aixugà-lu i vistí-lu bé, qué és él l’homa de casa i és a él que tocan las condollanças. Tantu, això vol dira que a la Casa dels Minols San Giusèp Putativu no hi poran éssar sol donas pé atuajà las criaturas, ma també homans, qué no sa hi pot pusà ella a rantà aquel tros de minyò, i si arreta mentras li ansabona l’asquena, cosa pot suçaí? No, hi vol gent aspetxalitzara. Primera cosa de fé: arraunà bé a ma padre Frantxescu i las de la dirigença del WWW, pé cumprenda qui cumpetenças burocràticas tenguin i a qui tipo de palsunal astavan pansant, pecosa això no sa pot fé sol a base de volontariato, hi vol netxessariament palsunal aspetxalitzat.
Sagona cosa de fé: justificà aquella munera. Com és antrara, com sa pot justificà l’ativació de un conta bancari així gros? Ma això és fàcil de justificà, basta trubà un bon comertxalista, un bastaldu com l’ex jova, tantu pé dira. Si no arracolda mal, bastariva fé una Onlus, o una Fundació Cultural, o totas duas las cosas. I legu, pé definició, las dunacions a las igrésias són anònimas.
Talcera cosa de fé: atuajà que ningú lus futi, a ella i a padre Frantxescu, qué pé més poca munera de la que tenan, hi ha gent que l’han molta a rasó o a folça de calúnias. Tantu és manasté que sa trobi legu calqui bon avucat i calqui bon jornalista que sa posi de la palt d’ella; ma folsis, millor de tot, és que atseti lu que li han prupost: de sa candidà a síndic.
Da que s’és sabut que lu candidat a síndic de una coalició fóra astat lu diretor general de l’haspital, l’altra coalició, no tanguent un altru càrric del mateix pes dispunibra a sa candidà pé Sanbenat – qué, ujetivament, és un’ascupinara de cosa si pusat acustat a l’idea de éssar senaró, diputat, president de calqui ente –, ha cumprés legu que contra aquel Golía hi vuriva un Dàvide de gran presa, u des palsunajas de l’ascàndul del Sacro Cuore. Naturalment la primera aixelta era anara al dotorino, lu qual lus havia daspatxats dient que él no s’abaixava a la política, él era un aixenciat, i la aixença d’él era astara racunaixura, qué l’havian avisat com a vitxe primàrio a un gran haspital de un lloc que no sa diu. Legu las anfalmeras, ma Pierina mancu bulant, qué ella era una palsona sèria. Legu Utxa, i Utxa ja fóra vulgut, ma ella sa vaieva més bé com a cunsallé, també assessor, ma síndic no; però, sagons ella, Rosa fóra pugura éssar la palsona justa. No, pé Rosa la millor figura era Marisa, a ma una dona així palteixas de un trenta pel cent sagur, qué no hi fóra homa que no la voti. Era una batura, ma no tantu. I las del WWW eran cuntentas, i Marisa havia dit legu que sí. Tantu tot lu de dira an públic ja hi fóra astat sempra calquiú que l’ascriviva. Ma avui al maití li era calgut al cap lu ràiu de Pietrino, i Marisa no hi és més, lu que hi és ara és un’astàtua de sal anjunullara andavant de l’altar. Tantu han avisat a Utxa, i Utxa ha palat a Rosa que ha dit que no, però que ja fóra vulgut palà a ma lus rapresentants de la coalició, pé cumprenda cosa fossi que vurivan realment d’ella.
Cosa hi vulgarà mai a fé ‘l síndic? Si és astara capaça de amagà un omitxídio i fé-lu rasultà com una molt natural pé un dutor, un cunissari i tota la gent del qualté, no pugarà guvanà l’aministració de Sanbenat?
Tantu avisa Paoleto, que astà jugant a caltas a ma Gisel.la i Robertino, i ‘i diu que vengui, qué tenan de ixí. Primé avisa padre Frantxescu que ubrigui almancu un parel de aquellas donas que astanan fent la preguiera non stop de vaní a atuajà las criaturas, i si tanguessin de vaní o lu juja dels minols o la psicòloga, de avisà-la al telefonino, qué ella astà ixint a ma Paoleto: sa tenan de cumprà roba adata a la situació, i sa passaran tota la talda atuajant la iàia molta.
Calqui minutu dasprés entran a la butiga de roba millor de Sanbenat, la “Sartoria Pietrangeli dal 1932”, i sa tria un parel de vistits sèrius ma elegantes i, de més de tot, originals per ella, i camisa, vistimenta i sabatas per Paoleto. Antantu que las comessas ajuran a vistí aquel bel minyó que pareix que li hagin cusit la roba a masura, Rosa telefona a Utxa i li diu que ha cambiat de idea, que sa candidarà a síndic de Sanbenat, ma que ‘l farà com diu ella i a las cundicions que diu ella. Tantu, si aquellus vulguessin col.laborà, que vagin al carré de la Palla Nova, i entrin a la casa del custat de l’igrésia de Santa Maria del Cural, la polta sigarà sempra ubelta, qué ella astigarà anallí prurant a la iàia de Paoleto. Legu paga an contante i ixin.
– Aió Paole’, qué ta tenc ancara de rantà.