lOro del mondo 24.

24.

Rosa astà prurant. Ella vuriva cambià, ma no així, no an aquel modu bàrbaru. Dasprés de dias que l’amanaçava, s’és prasantat aquel culló de l’autista de l’ambulança acumpanyat de la mullé, del para i de l’avucat. Ha palat sol la mullé dient que arratiravan la dinúncia, que sa fevan càrric de l’assaguració i que a ella li arracunaixevan un’indenització de deu mil éuros; bastava que pusessi una firma al papé que hi prasantava l’avucat i lu sogra, lu para de aquel culló de autista del marit, li dastacava a l’ata un assenyo de deu mil éuros.
Rosa, ancara an vestalla, pecosa ella és, a tuti gli efeti, convaleixenta an casa de Utxa, lis hi havia damanat si vurivan un café, o un thè, qué no taniva altru, qué aquella no és casa d’ella i sa santeix com un’hòspite que ancara no ha cumprés fins a qui punt sa pugui allalgà.
Sí. No. No vurem arrés, Rosa, havia acrarit la mullé del culló. An un altru mamentu fóram també pugueras éssar amigas, qué tanim quasi la mateixa idat.
– I prénda-ta aqueixa munera i vés-ta-ta’n afanculo! – havia tiquirriat l’autista de l’ambulança que sa creu sempra de la palt de la raó.
I la mullé no hi havia vist més del raioru i li havia atxentat un anju de ascavanaras, i, no cuntenta, li havia quasi dastacat un’urella a mos. Quasi. Qué l’havian falmara an téns an téns lu sogra i l’avucat.
– Al.lora? – havia damanat l’avucat.
– No, anà-vu’n , ara só de sora, no puc, tenc de palà a ma Utxa, primé.
– Qui sigariva Utxa, l’avucat? Ma qui, Utxa Dipulipetsi? La cuneix, puc palà diretament iò a ma ella.
– No, un’altra Utxa. Anau ara, pel praié.
Rosa pansava que pé avui bastessi; velsu las ontza vuriva anà a trubà a Paoleto, pé anà assieme a la marina de Lisureta, així, pé sa fé una caminara a peus a banyu.
Invetxe l’han avisara de la Mara Divina, dient que han trubat qui sa faci càrric de las aspesas de riparació de l’ambulança i que voran arratirà la dinúncia contra d’ella. Rosa, pé co no passa an sede que la voran palà. Hi ha una pruposta que voran fé-li. Una cosa grossa. I cosa? Passa an sede Rosa. No puc, cosa ma taniu de dira? Un postu, Rosa, un trabal a la Mara Divina. Ma lu vostru és sol volontariato. Tu no hi pensis, Rosa, basta que arratiris la dinúncia i ta ixi un bon postu a ma un bon astipéndio, contributs i tot.
– Daixau-ma pansà.
– Ma no hi pensis massa, Rosa, i quant ta tóna a capità?
I quant ‘i tóna a capità que l’ampranyi l’ex jova i que un culló ‘i faci pelda la criatura a piaras al ventra?
Pansava que abastessi, i invetxe no, li ha telefonat Utxa dient de no sa mora de’n casa que astava arribant ella a ma una delegació de l’haspital. I dasprés de poc són antrats an casa Utxa mateixa, lu diretor aministrativu i l’RSU del SiGeL. U més gentil, més cuntent i més hipòcrita de l’altru. Rosa, l’haspital racuneix tots lus asballus i vol tratà a ma tu pé las vias bonas. S’arratiran totas las dinúncias de una palt i de l’altra i, vista la gran competença i lu bon tratu que téns a ma las criaturas, l’haspital ta posa a disposició tot lu lloc idòneo pé almà una ludoteca riservara als ricoverats del reparto pediatria. Naturalment, sigarà tot a càrric de l’haspital, ella té de dira sol sí i, avui mateix, diventa diretritxe de la ludoteca de l’haspital Sacro Cuore.
– Té ja un nom an ment, Rosa? – damanava lu diretor aministrativu.
– Pino Pinòquio, no t’agrara Rosa? – damanava Utxa.
– Anà-vu’n afanculo, sigla Anà-fa – ma no l’havia dit, lu pansava sol, dieva de no sabé cosa pansà. Un mamentu, lu telefonino: – Diu-ma Paoleto. Sí, no faç més a téns a passà ont és tu. Ascusa, Paoleto, celcaré de passà aqueixa talda. Sí, gràtsie, iò també ta vul bé.
Legu havia tancat i damanat si sa’n puguessin anà, era astraca, no sa santiva bé, i a tot això hi vuriva pugué pansà serenament. Havia cumprés; i sa’n eran anats mig cuntents i mig dubiosus. Utxa li havia dit de no apriviní arrés pé manjà, que hi pansava ella, tunant fóra passara an casa de la mara que li ha fet lasanya i peix al fol. Ma Rosa no s’era falmara a manjà, havia daixat un billet a la mesa a Utxa pecò l’ascusessi: és vangut lu jalmà del cuntinent i és anara a manjà a ma él, al ristorante.
Això del jalmà Rosa no sa l’agualdava; com que él és quasi set ans més gran, no és que hagin mai lligat massa, sa voran bé i sa palan, com és natural, ma són de generacions divelsas, tenan antaressus divelsus, i, més de tot, él viu an cuntinent, a Turí, de quant taniva vint-i-tres ans, i ara na té trenta-quatra.
Txau, txau, qui bé que astàs, i poc só cuntent de ta véra. I legu arriban al mutivu de aqueixa visita que no és de vacança ma de òblig familiar. La mara n’astà fent una maraltia, tot aqueix ascàndul, tot això dels afets d’ellus pultats an praça l’astà matant. Mamma vol que l’acabis de dunà intervistas, de fé dinúncias i tot lu restu i, aspetxalment, vol que no vivis an casa de aquella bruta fea de Utxa. Millor molta que això.
– Mamma és disposta a ta paldunà, a fé finta de arrés, i ta alma també un apaltament pé conta tou; an fondu, lu que ta fóra tucat si ta casavas a m’aquel imbetxíl de comertxalista, és sempra nostru, bastà dunà lu téns a l’inqüilino da sa trubà un’altra casa. Tu, però, ta’n vens a víura a Turí, pé sis mesus, un àn, tot lu téns que vulguis fins a ulvirà tot aqueix conta.
– Ma puc apuntà a l’universitat, a Turí?
– Natural, ansis. Així quant tónis a Sabenat vens feta a dotoressa.
No sa l’agualdava aquella pruposta de la mara atravelsu ‘l jalmà. Un càmbiu total, completu. Ma cosa astà dient, una carena an de més, Rosa, un canau gros al col que ta pusariva ta mara i aqueixa volta pé sempra.
– Déixa-ma pansà.
Legu era tunara an casa, i a ma Utxa havian tangut que dira, pecosa així no sa fa, ella sa fa an quatra per ella, i ella, Rosa, sa cumpolta de marantranyara. Ta donc de manjà, ta donc de rumí, ta salf lu cul de las dinúncias, ta trop un trabal, i tu fas la difícil, ansis, la marantranyara!
Com a rasposta Rosa li havia dit que avui mateix sa’n anava, que Utxa era astara un’amiga, una jalmana, una cumpanyona, ma que avui mateix sa’n anava.
– I a ont, ont és ta mara?
– No, an casa de Paoleto.
Utxa no havia dit més arrés, i cosa puriva dira, aquella cosa no sa l’agualdava pròpiu.
Rosa és culgara al llit de Paoleto, no és talt, ma an aqueixa casa sa usa de sa culgà an téns, poc dasprés de las deu de nit. Ella sa fóra acuntantara de rumí també an terra, ma això mai, sol que taniva tres pussubiritats: al llit a ma txa Maria, al llit a ma Paoleto, o al llit del molt, del qual no han ancara cambiat mancu lus llançols.
Paoleto és massa cuntent que Rosa sigui a la mateixa casa d’él, i ara astà runcant cuntent, una mà al pitx i l’altra al pit de Rosa, que vol éssar sagur que ella sigui sempra anallí.
Velsu mitjanit Rosa s’aixeca i ancén lu telefonino. Dasprés de la discussió a ma Utxa l’havia tancat, qué no vuriva palà més a ma ningú. Hi ha divelsas telefonaras palduras i divelsus missajas de l’ex jova. Ta vul palà. Avísa-ma. És ampultant. I de últim una posta eletrònica que vulgariva dascantxel.là i invetxe lligi. Aquel culló de rajoniere de l’ex ascriu que ha sabut dels junals que ella fossi pranyara i que ha paldut lu fil. Ara, si, com él té bons mutivus de suspetà, lu fil fossi d’él, él no sol té lu dirit, ma té lu dovere de dinuncià haspital i autista de ambulança i damanà un just risartximent moral i material. Sagons l’avucat que ha palat, astem dient de almancu un mirió de éuros; de divirí a mijas, naturalment.
Rosa astà prurant, pecò ella vuriva cambià, ma no an aquel modu, no an aquella manera. Paoleto s’és mugut i astà ocupant tot lu llit. Rosa diciri de anà al pra de l’apusentu del molt, i cosa hi vulgarà a cambià dos llançols. Antant que cambía lus llançols lu pror sa li cambía an risa. I sa felma pé anvià un sms a l’ex. L’última volta que mus sem vistus és astat dos mesus ara, l’ha criatura que he paldut taniva un mes. Fes-ta dos contas. Culló! Ha ascrit una mantira, ma és cuntenta, no trenda més arrés a que fé a ma la gent cullona dóna sempra una bella sudisfació.