lOro del mondo 12.

12.

Carla és rumira i no és rumira, pecò és culgara a un llit ma no sem de nit, sa vulgariva aixacà, ma no pot, i no pot pecò no hi fa, qué té son i no té son, i, aspetxalment, qué sa santeix mans i peus més pasants de prom. Ma folsis no és que siguin pasants, folsis és pecosa és alligara a ma coldas als bultxus i als gambutxus.
Ont sa troba? Ont és que l’han pultara? Ella aquella cosa, aquella situació l’ha ja vivira, opuru l’ha sol ja vista? Quant, ont? Al txínema l’ha vist i la vivira, aquella situació. Arà arriba lu mostru serial killer i la talla troçus. Sentsa la pussibiritat que arribi l’ator principal a salvà-la, pecó ella no és la protagonista. No és astara mai la protagonista. Ella és una caraterista, una aspetxalitzara sempra an la mateixa palt, murí un àtimo primé que salvin l’atritxe principal. A la caraterista la matan de una manera bàrbara, de modu que la gent s’assusti i pensi, ara toca a ella, a la bella que mus ha cunvincit a cumprà lu billet, ma no és així, mori sol ella, l’atritxe caraterista, la protagonista sa salva.
Però no, ella no té de pansà així, té de cumprenda cosa astigui suçaint de daveru. Alló no és un set, no veu regista, no veu operatores, no veu fotògrafos, no veu aixenografias de caltó. Aquella pareix de daveru un’apusentu, i acustat d’ella hi ha un altru llit, arrinta del qual hi ha una palsona alligara ella també, i de las palts de fatxa que sa li veun, no pot éssar ella la protagonista, pecò és més fea del déuta, i no pagariva ningú pé véra com sa salva una fea així. Que no sigui ella, Carla Pesce, la protagonista?
Mi’-lu! Mi’-lu lu protagonista! Té de éssar una de aquellas séries on vinci sempra lu mal. Per això lus que morins no tenan de éssar mai massa simpàtics, o si no la gent sa dasprau massa i no va a véra lu film sutxessivu. Ansis, mi’-lus, pecò lus que són antrats són dos. Vistits de branc com dutols o com anfalmels. Palan entra ellus, no pareixan massa antarassats ni an ella ni an la del llit acustat.
– Roba de no crera – astà dient u a l’altru, – a Sanbenat té de éssar que no hi donan a manjà als cutxus, si un dobermann arriba a sa divurà viva una palsona, manasté que na tengui de fam! Difati, al duenyo li ha vangut un infarto pé l’assustu.
– Iò no és així que he antés.
– Ma al junal!
– Al junal ascriun quasi sempra mantiras. Al duenyu del cutxu l’infarto és vangut pecò sa trascurava sabent de éssar cardiopàtic, i l’altru és molt pròpiu pecò lu cardiopàtic li ha unjat lu cutxu.
– I pé co taniva de fé-lu?
– Qué ‘l cardiopàtic era un oréfitxe i l’altru un llarra.
– Això no hi és al junal.
– No hi és ancara, ma ja hi sigarà damà. Així com que la mullé, vaient com’era astat dastrussat lu cos del marit, ha girat de çalvel hi és astara ricoverara de urgença an aqueix reparto.
– An psíquiatria?
Carla cumprén que lu que ha palat del llarra i de l’orefitxe ara l’astà indicant, com a damanà: qual de las duas?
– Una de aqueixas duas és ella, la mullé aixocara?
– Tu qui dius que és?
– Aqueixa?
– L’altra. Diun que al magistrat li ha atacat un anju que quasi lu dasfeva. Que no ta vengui idea e amullà-li las lligassas o de t’acustà massa a la boca d’ella, pecò aqueixa rapa i mussiga.
De qui astanan palant? No d’ella, ella no és casara, ella és astudenta an un college americà i l’ha arrubara un serial killer, que ara la farà a troçus a ma una moto-sega. O folsis no. Folsis ella ja és casara. Però a ma qui?
– Ma pareix bella ambutira de maracinas.
– Una farmatxia sancera ni li havem dunat. L’han pultara ananquí que paraixeva una tigre farira. La veus no, pareix una cuseta de res, magra, baixa, més una criatura que una dona, ma si ta dic que no hi fevam an tres a aguantà-la! L’ampoda que mus és tucara.
– Lus dutols cosa diun?
– Cosa vols que diguin, que sa pot riprenda tant an un dia com an una samana.
– Ma tu sagur sés que lu marit fossi un llarra i no un dasgraciat que astava passant anallí pé asballu?
– I si ta’l dic vol dira que ‘l sép; iò no pal mai catsu!
Carla, ella és Carla, la mullé de Ramondino; lus ha antesus aquellus dos, si sa calma, si amostra de haver recuperat autocontrol.lo, la dallibran i l’anvian an casa. Ella viu al carré Baril.là, al númuru 135, ascara F, pra de sis, pultó a ma reta antrant. Té dos fils patits que l’astanan agualdant. Fultuna que Gisel.la és grandeta i ja s’arranja, an frigo a volla roba de manjà.