Llengües i educació, Sardenya i Catalunya. Una jornada d’estudi a l’Institut d’Estudis Catalans.

Lo divendres 9 de novembre, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, en lo quarter del Raval de Barcelona, s’és tenguda una jornada d’estudi dedicada a los models i estratègies educatives per l’ensenyament de llengües com lo sard o lo català, o sigui “minoritàries” (paraula un poc fea, ma per ara tenim aqueixa). Los organitzadors-la Càtedra Unesco de Llengües i Educació, per part catalana, i la Regió Autònoma per part sarda-han reunit estudiosos de dret i filologia, al costat d’experts de los servicis educatius i lingüístic sards i catalans, amb la voluntat de poder confrontar les experiències fetes en condicions així diverses.

Davant d’un públic fet de sardos, algueresos i barcelonins, enmig de los quals hi eren professors universitaris, apassionats de coses sardes, estudiants i calqui amic que segui sempre tot allò que és  relacionat a l’Alguer, los relators han parlat de les 11 del matí fins a les 18 de la tarda. A inaugurar  los treballs hi eren el President de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, i el lingüista Joan A. Argenter, que han posat en evidència la col·laboració entre Sardenya i Catalunya durant los anys vuitanta. Lego és intervingut lo delegat de la Generalitat a l’Alguer, Joan-Elies Adell, que ha tancat les presentacions dient que lo model català pot ésser un exemple per Sardenya, ma que a la fi tot depèn de la voluntat de sards i algueresos.

Després de los discursos de inauguració, finalment ha pres la paraula l’algueresa Giuliana Portas, jove professora de dret a la Universitat de Sàsser. La prof. Portas ha presentat un treball que ha realitzat, en italià i alguerès, gràcies a lo finançament de la Regió sarda, en lo qual compara los models educatius català i sardo. Segons la estudiosa, lo context és assai divers ma lo model català, aplicat de los anys vuitanta, pot representar un exemple per Sardenya. Lo problema és que l’Estat italià ha reconeixut assai tard, i a mala gana, los drets de les llengües minoritàries i, també si Constitució lo preveieva, és a partir de la fi de los anys noranta que, primer amb una llei regional i lego amb una nacional, s’és escomençat a articular los instruments per garantir (un poc) aqueix dret. L’ intervent de la prof. Portas, llong i assai ric de detalls, és terminat amb la oradora que se declarava a favor d’una normalització de l’alguerès, ma amb la participació de lo Municipi i la col·laboració de les associacions de la ciutat.

Los treballs han continuat amb la presentació de la experiència de Maria Antonietta Piga, de Su Ufitziu de sa Limba Sarda de Núgoro, l’únic servici lingüístic provincial a Sardenya. La Sra. Piga treballa en la oficina més activa, i si anau en gita en aquelles parts veureu los resultats, encara que les dificultats son tantes. Un de los problemes és que la legislació regional, aprovada primer que la italiana, feva confusió entre llengua i cultura sarda, un error que segons la Sra. Piga ha portat a una idea folklòrica i conservadora de la “sarditat”. Aqueix és una les causes per les quals tantes persones no acceptin la llengua local com un instrument “normal”, perquè massa deslligada de la actualitat i, donques, confinada en un àmbit només familiar/informal. Un altro problema és la moneda, perquè lo model emprat a Sardenya preveieva que una part del finançament fossi a càrrec de la província, cosa que feva que a les polítiques lingüístiques se destinessis pocs finançaments. Després de la aprovació de la llei nacional (482/1999) la cosa és millorada un poc, ma la crisi econòmica i lo reajustament de la despesa estatal i regional han posat en dificultat lo treball fet fins avui. En conclusió, és necessària una nova llei regional, i sobretot que lo sardo sigui més present en l’espaci public. I naturalment més moneda.

Los intervents són continuats a la tarda amb Pere Mayans, del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics de la Generalitat de Catalunya, un de los que ha contribuït, com a expert, a construir i aplicar l’actual model educatiu de les escoles catalanes. Mayans s’és demostrat entusiasta del treball fet en la escola, sobretot per haver obtengut que los minyons emparin tant lo català que lo castellà, i perquè molts genitors castellanoparlants se son abijats de la importància de una educació bilingüe. Ma no són totes roses i flors, perquè en la universitat encara lo català no és usat tan normalment com a l’escola elemental o superior, i en aqueixos temps lo Govern espanyol projecta una reforma de la educació que, en les paraules del Ministre de la Educació, vol “espanyolitzar los alumnes catalans”.

L’escenari, per la ultima part de la jornada, és per un altre de los algueresos que s’és dedicat amb passió i estudi a la sua llengua, Francesc Ballone, doctorand de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les conferències de Francesc sempre són interessants, per los arguments ma també perquè sense dubi és assai hàbil a parlar davant lo public. L’estudiós ha presentat part de los resultats d’una enquesta entre persones que parlen alguerès, tots joves treballadors. La idea és de verificar la competència lingüística activa i passiva, fent fer, per exemple, la traducció d’una frase de l’italià a l’alguerès, un mètode amb lo qual és possible analitzar los aspectes fonètics i lexicals de la llengua. Amb aqueix sistema, i altros, Ballone mos fa veure com, encara que los entrevistats són estats educats en italià, no han tengut problemes a comprendre l’alguerès. Aqueixa és com una esperança pel futur de la llengua, ma també la recerca mostra com calqui paraula s’és italianitzada, com per exemple mereixut que, dintre de los entrevistats per l’estudiós, calqui jove pronunciava meritat. En aqueixa recerca la part més interessant és, sense dubi, la fonètica de l’alguerès, la veu de la llengua, i Francesc Ballone pareix la persona més qualificada sobre aqueix argument.

La jornada a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, assai intensa, és una demostració de com, en aqueix mediterrani, los pobles amb les mateixes problemàtiques de llengua i estat, problemes casi comuns en la Europa contemporània, poden treballar junts, o trobar inspiració los uns de los altros. Com casi tots los conferenciants sardos han dit, la nostra situació és com aquella de Catalunya fa trent’anys, i és lògic anar a buscar una inspiració a Barcelona. És també una demostració de com, a l’Alguer, una nova generació s’és posada a seguir los passos dels que han escomençat, a los anys setanta, a preocupar-se del català de l’Alguer i a voler-lo fer una llengua “normal”. Giuliana Portas i Francesc Ballone ne són una demostració.

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.