La rundalla de Lumustrat

For adults only

… un’aqüila maestosa… I invetxe no, hi havia un cocodril.lo, ansis, un ex. Él també era anat a la mostra de Marina Lúpitx: ”de model.la a model.lo de vira”. Títul anganyós, ansis, sotatítul. Mancu él lu sap com ès que hi fossi arribat lu cunvit. De quala palt? Él no era un artísta, no era un intel.letual, no era mancu poeta, qué aquellas quatra poesias publicaras a un junal dasprés de allò de la mullé las havia mig cupiaras. Hi eran vanguras així, an aquellus quinza dias que havia fet de prasó. Altru no hi havia de lligí a la biblioteca de la prasó i lu llibra de Armando Amadu, ”Fullas secas secas sigueu”, li havia aspirat allò ont, de fet, damanava paldó a la mullé dient que no era él ma la situació que li havia fet fé lu que havia fet. I l’avucat las havia publicaras qué, sagons él, lus jujas sa cumoun sempra lligint poesias de amor trist. És una quistió de tango, havia dit l’avucat. L’ex cocodril.lo, ma a l’hora cocodril.lo del tot, no havia cumprés ma havia dit que sí.
I folsis és per això que l’han cunvirat a la mostra, pé cumprenda si él sigui pantit de daveru, que al prutxés – mig prutxés, què al dibatiment veru i pròpiu no hi són arribats – lu juja havia dit que adamunt d’él hi havia com una aspada de Damocle, un’altra que na facessi, tambè patita, i pagava pé totas, també si la mullé n’havia arratirat la dinúncia, ma no la damana de divòrcio, però.
I tot pé cosa, pé quatra fotografias – quatra o quatra mil cosa cambía?
Lu cocodril.lo – Gino Pisoni Ìssiu, millor si l’avisem a ma’l nom que té –, Gino havia ascumançat a fotografà la jova ja de patits. Él i la mullé eran quasi farals – sol quasi, pecosa él taniva sis ans més d’ella ma, pé quistions genèticas, a vint-i-sis ans él na dimustrava una vintena i a denou, com és natural, ella na dimustrava ancara divuit. Eran duas cusetas de arrés, totus dos magras com craus, totus dos valmels i pivirinosus, totus dos a ma las ulleras i las dents toltas, més baixotus que alts. I qui sa’ls fóra mai carragats. Trubats s’eran i anvant anavan. Sol que mentras él sa feva cara dia més fèu, qué paldeva cabels, sa guastava las dents i sa li unfrava l’astòmac, ella sa feva més graciosa assatiant-sa las dents, pusant-sa las lentes de contato, anant an palestra i ont és la petinatritxe. Pé amor d’ella i pé amor de la fotografia él la fotografava sempra. I posa-ta així, i posa-ta allí, i fes allò, i fes això.
Lu conta era que ella no rasultava ni bella i ni fèa an aquellas fotografias, ma ella mateixa; lu conta era que él era un mal fotògrafo. Però no sa’n randiva conta i cumprava màquinas millols i a ella la feva pusà an situacions sempra més ”estremas”, diem així. Alça la gunella, dasbutona la camisa, toca-ta. Ma hi ha gent, sem an praça, la valgonya de qui ma veu.
Era a l’hora que él havia pansat de millurà la model.la, vist que no puriva millurà la qualitat de las fotografias. Dentista, petinatritxe, dieta, palestra. I telecàmera digital, la primera que arribessi al país d’ellus. Tantu com a fotògrafo no na traieva un ràiu, mentras així, a ma’l fermo imàgine, taniva las duas cosas: vìdeo i fotografia. Havia ascumançat filmant-la al maití quant sa daspaltava. Legu quant antrava a sa fé la dotxa, legu, sentsa hi dira, quant pumitxavan. Pusava la telecamera a un lloc i l’ançaneva a ma indiferença. Ma lu de més de las voltas no ixiva arrés: un peu, un cap, mija perra de cul. Així l’havia cunvincira a fé las cosas sèrias. Primé a ma una i legu a ma duas telecàmeras. Una fissa i l’altra agafara d’él mateix zoomant on sa taniva de zoomà. No ès que ixissi roba bella, però roba de porra sí, almancu sagons él. Ella no dieva ni sí i ni no: cuntent tu.
Legu s’era txacat a un deixò de internet de ascambistas, i, sentsa ‘l dira a la mullé havia ascumançat a anvià fotos i vídeos d’ella pé pugué raciví altrus a càmbiu.
Quant l’havia sabut ella s’era daixara prenda de la futa, ma legu havia vist lus filminos que fevan lus altrus i havia cumprés que, anfondu-anfondu, sa tratava de un joc de gent gran que no dunava aguèiu a ningú. Aspetxalment, s’era randira conta que totas aquellas altras donas no eran més bellas d’ella, ansis: a ma cara cul baix, cuixas de txelulite, titas ja mijas frungiras. Almancu ella era jova, que no taniva trent’ans ancara, i magra, i sentsa un’asmallarura i las titutxas graciosas, patitas ma graciosas com duas pumetas valmellas. I aqueix era ‘l conta, bellas la titutxas a pumeta ma massa patitas, lus vídeo d’ella no ancutxavan, dieva Gino Pisoni Ìssiu – que però és un nom anvantat què o si no sa cumprangariva també qui era la mullé, mentras que ara són divorciats i ella no na vol sabé arrés de aquellus dotz’ans de vira a ma él –, i él que ansistiva, fes-ta-las més grans, duas tallas almancu, titas i nas, qué ‘l tens un poc a bic. I que no i que no i que no, i que sí i que sí i que sí. I al final havia fet las uperacions, las duas assieme, prendi-tre-e-pagui-düe. Lu nas ara era ret, i las titas, de una primera eran passaras a una cuinta. Un’uperació al rispàrmiu. A ma las txicatrítxes valmellas que al cap de sis mesus ancara sa vaievan bellas, grossas i valmellas tot angiru angiru de las titas, i lu nas que cara quinza dias taniva de anà a l’ambulatòrio a fé la revisió.
Ma él era cuntent, i ella, folsis pé totas las maracinas que hi tucava de prenda, sa daixava fé tot lu que dieva él, i als vídeos paraixeva un bagassó americà de grandíssima esperiença, mentres que ella mancu sa randiva conta pròpiu del tot del tot del que feva. I era astat a l’hora que era rastara pranyara. I él tot cuntent, que lus filminos de las pranyaras són raçalcats assai. Ma cosa astàs dient, ara que hi és la criatura bo’ de màquinis. I que no, i que sí, i que no. I al final l’havia vincira él i, o pé las ampoddas sessul-txinematogràficas , o pé la quantitat de maracinas i de contrauperacions, que una tita sa li astava maltxint i lu nas l’hi fóran tangut de pusà de bacalite si no curriva legu-legu ont és un haspital aspetxalitzat, la criatura era nara a ma divelsas malfulmacions, la més grave una disfunció cardíaca, i era molt al cap de tres mesus de grans triburacions.
Ella s’havia fet assatià lu nas, trera aquellas botxas de txamentu que taniva al postu de las titas i a él l’havia dinunciat. Tot una lista de reatos que ‘l juja no havia pugut fe a mancu de tancà-lu preventivament an prasó, què o si no fóra pugut dascantxelà totas las provas – ma de cosa, qué fotos i vídeos de Lina Ìssiu (nom de fantasia) sa troban ancara facilment an iternet: porra.com – i, aspetxalment, cunvincí altras donas a sa pusà al postu de la mullé – ma de candos, qué a u més fèu de un daspraié com él no sa’l fóra carragat mancu una proba bagassa vella.
Legu, vist que tantu, a palt de casa i màquina altru no taniva i que él era dispostu a daixà tot a la mullé assieme a ma’l mig de l’astipèndio de bibliotecari, i aspetxalment que si s’arribava de daveru al prutxés la més asputanara fóra astara la (ex)mullé, ella havia arratirat la dinuncia. Ara eran quasi tres ans que él viviva de sol, a un galliné an afitu, manjant pa i ceba i astudiant la vira de Sant Iricopino de Sinisbaldi bisba i màrtir, pé na trera un llibra de publicà a ma la introdució de un cardinal amic de un cusí del para, i li és arribat lu cunvit a la mostra de la gran Marina. Vaig o no vaig. No vaig. No, ja vaig. I a la de quatra apusentus hi era allò: Tastimunías. Ont caraú que vulguessi taniva de dira, publicament, come era antrat i/o com era ixit del món del porno. I él s’era assustat, vaient que de las mil i mil fotos panjaras a las parets hi hera també la de la mullé a ma las titas unfraras i la gran txicatrítxe valmella. Per aixó havia fet la dinúncia a la magistratura acusant la mostra de Marina Lúpitx de pedopornografia, pecò la tanquessin de pressa. Él ja’l sap que no ha fet arrés ma arrés-arrés de mal i que tot allò era un joc, ma él no na vol fé més de garera. Él vol víura com Sant Iricopino, de contemplació i preguiera, i qui sap que Lina no’l paldoni dasprés que hagi publicat lu llibra.

Antoni Arca, 21 Dicembre 2016