La rundalla de Lamustrara

… dos salpents patits-patits … No és ver, hi havia sol una bella dona de vint-i-sis, quasi vint-i-set ans pultats com una diva del txínema de l’època de Sophya Loren minyona. Alta, asnel.la, ben feta, un cul que era un miracra de astibilitat, duas titas que de soras eran un monument a la vira juiosa, una fatxa diricara de Madonna an pansament i una caballera valmella que mancu un llaó arritxat la fóra pugura trendam més bella.
Liana – nom de fantasia – havia pres lu taxi com havia pratés lu jova avucat una volta ixits de la mostra de aquel mostru de Marina Lúpitx. S’era anvantara que no sa santiva bé, que lu sendedamà taniva esames del sanc, a ma’l conta de l’anemia. Ma no era pé això, era que sabiva que anant a txena a ma tots aquellos sa fóra ascuviara. I aquel culló del jova, que no cumprén mai un ràiu, havia atxetat la proposta: ”Tu felma-ta a ma ellus, no t’arruinis la taldara pé una cosa de arrés com la mia”. I él, bastaldu, havia fet finta de dira de no, ella tambè havia fet finta de dira de no, i al final ella al taxi velsu casa i él a peu velsu ‘l gran ristorante que pé hi pugué trubà lloc de dissata a la nit tens de prenotà un mes primé. I difati ella cumpraneva, ”no l’asprequis, aqueixa prenotació”, culló bastaldu. Ma l’última palt l’havia sol pansara.
Legu, com lu taxi havia girat de cantunara l’havia fet falmà i era dabaixara, taniva manasté de caminà a peus. Lu taxista que sa daixessi tota la munera. ”I no té por, de sora, de nit?” li havia damanat lu taxista. ”Vagi, ja tenc l’spry al preba a la busseta”.
Ara, aquella bella dona que digarem Liana i que vista de llunt pareix una divina i de acustat també de més, astà caminant a un martxapié de un carraró mal il.luminat, a pas de model.la i vistira de gran ucasió. Una nit de istiu, primé a la gran mostra i legu tots al gran ristorante a ma la millor cumpanyia que una jova proba de naixita i de poca ascoras com ella pugui dasijà. És rajoniera i, gràcias a la bella presença que ha sempra tangut, primé era segretària de un gran astúdiu dentístic i ara, de un àn quasi dos, a l’astúdiu del jova, ansis del para i del jalmà del jova, lus quals, de quasi trent’ans, són considerats lus millols avucats de la rejó.
I és això que la futira a ella, l’essar massa bella an una famíria proba. Ningú que de patita li hagi mai amparat com amprà-la tota aquella ballesa. Pé dira, com amagà-la o com esaltà-la. I ella, quant als quinz’ans sés trubara a éssar una meravilla de dona no sabiva cosa fé. Com sa fa a cumprenda quant un jova ta vol pecosa sés tu i no pecosa sés un bél cos? Quant una cumpanyona ta ampra com ascara pé arribà ont vol ella i legu a tu ta tronca las ancas?
Era astat a l’hora, a setza quasi desset ans que s’era pusara assiema a ma Mina – altru nom de fantasia – i assieme eran anaras a Roma, a la capital del txìnema, pecò a una bella minyona així com era Liana, qual regista no la fóra presa? I pé la prenda ja la fóran també presa, ma pel cul, però, i leteralment, qué de bellas minyonas com ella al món del txínema de Roma n’hi havia de prenda i de gità a çantanals, i una més bella de l’altra, una més antirigenta de l’altra, una més brava atritxe de l’altra. I de tota aqueixas cosas Liana taniva sol la ballesa. Tambè l’antirigença, celtament, ma no massa i aspetxalment un’antirigença sença marícia.
An casa, ella i aquella tigre de Mina havian anvantat una bossa de astúdio pé un’ascora que mancu asistiva i an casa, lus bocabentu del para i de la mara sa l’havian cragut. Així, al cap de calqui mes, las duas minyonas o sa dunavana bagassas, o sa pusavan a damanà la llimòsina o sa’n tunavan an casa. L’última de las duas: no i no. I de las duas primeras una no la vuriva fé Liana i l’altra no la vuriva fé Mina. Era astat un dia de aquellus que Mina era tunara an casa – un’aspusenteta an un parau pre de astudents i de africans – prena de roba de manjà. Sagurament roba rubara, ma pé Mina cumprara a ma l’andicipu de un trabal pé duas grans atritxes com ellas: val a dira fotografias de ellas duas nu-nuas. No i no, feva Liana, però Mina hi feva véra la munera, i que a la fi sa tratava de sa fé fotografà com si fossin a la marina, no sa pusava an topless ella? I a l’hora?
I així eran anaras, totas duas, ont és aqueix fotògrafo. Primé an bikini, legu sentsa lu petzu de damunt, legu sentsa arrés ma a ancas ben astretas. Cent éuros parhom. Que no era arrés, ma per ellas era ja assai, vist que no tanivan un txit. Vureu de més? Feu de més. Com de més?
I lu dia an fatu Liana s’era daixarà fotografà de més i an més posas, i legu assieme a ma Mina, fent finta de sa basà i de sa tucà, i de sa linguí. Legu no sa sap com, s’era pusat anmig també lu fotògrafo, a ma un tros de cosa puntat reta a ella. I ella no vuriva, i que no i que no, ma Mina sí i a la fi Mina i ‘l fotògrafo l’han ubligara a fé lu que ella non fóra vulgut fé mai. A ma’ls cinc cents éuros que havia acupiat an aquellus dos dias havia pres lu treno i sa’n era fugira de Roma. An casa havia dit que ja era tot massa bél, ma que a ella las grans citats l’astracan. Havia riprés l’ascora, s’era feta més bella, més alta i més dona i era antrara a l’astúdiu de dentista.
Allò l’havia dimenticat, s’asfulçava de dimenticà-lu, com s’asfulçava de no s’anamurà de ningú i de no dunà cunfiança a gent de la qual no fossi més que sagura que no la fóran anganyara, tantu quasi a ningú, a palt de una cusina gran i una cumpanyona de l’últim àn de ascora més patita d’ella que astudiava pé sa fé nutari.
Tot a postu fins al dia que Mina era capitarà – pel cas, havia dit ella – a l’astúdiu dentistic pé sa fé un pont. Un trabal de quasi un mes. I un dia, Mina, li havia pusat lu telefonino an fatxa i li havia dit: ”ixi si racuneixas qui és aqueixa?”
I aqueixa era ella pusara com aunju anmig del fotògrafo i de Mina. No era més ella, és evident, i li fóra astat fàcil nagà-lu, qué no taniva més ni aquellas titutxas, ni aquel tal i ni aquella curó de cabels, però era ella, fóra bastat trera una fotografia d’ella de l’època.
Mina havia pratés lu trabal del pont fet de baras, pé no dira arrés, i l’amiga astudiant de nutari li havia dit de palà a ma’l cusí avucat. I ella l’havia fet, i lu jova penalista s’era anamurat, i l’havia presa a traballà a ma él, a un astipèndio més alt, i així la fóra també pugura prutigí més bé, an cas que Mina, o lu fotògrafo fossin tunats a pasquí.
No s’era més feta véra Mina, i mai fóra tunara al país d’ellas, l’ascura, que l’havian ambistira, diun, felma a un semàforo a un qualté de la periferia romana. Però hi pansava sempra al fet que, si calquiú vuriva, gràcias a aquellas fotos i aquel filmino, a ella la fóran feta passa pé una bagassa. I més ancara hi havia pansat aquesta nit vaient la mostra de Marina Lúpitx, cinc ambients caraú a tema i lu de quatra antiturat ”tastimunias”. Mirials de fotografias i de vídeos passats an dèu computers a pas atxelerat i a las parets fotografias i fotografias io fotografias de primels prans de gent gusant – aparentement – i una de aquellas fatxas no més grans de vint pé trenta, an alt, a ma reta, an un punt poc il.luminat, era la fatxa d’ella, de Liana a setz’ans quasi desset.