La rundalla de la vítima

Rundallas de gent de justícia

No sa pot dira que Pietrino Phapha no fossi mai astat a donas, ansis, a trenta-dos ans, cuntant una dona a la samana, tret lus ans i lus mesus de garera, feva quasi quatracentas sunaras, dònapiùdònameno, naturalment no considerant tot alló de pumpins i punyetas que s’havia fet fé an garera, qué, dels quinz’ans éls és sempra astat entra i ixi i, fent un càlcul, dels quinza als trenta-dos que na té ara, és més lu téns que ha passat tancat del que ha passat an llibaltat.
Naturalment Pietrino no ha mai cambiat de preferenças sexuals, i mancu és diventat bisexual, él és sempra astat homa-homa. Ja de patit, ma dasprés de un mes, dos mesus, sis mesus, un àn sempra tancat a la mateixa apusenteta a ma altrus dos, tres i a voltas quatra, u cosa té de fé? I di fati Pietrino, quant la porra tucava ‘l sostra de la txel.la daixava fé, qué u an calqui modu és manasté que s’asfogui.
Pé fultuna que Pietrino és sempra astat alt i gros i, quant és capitat, a ma quatra bufatons, a qui vuriva lu que él no vuriva, n’hi ha fet passa la gana. Ma ‘l conta no és aqueix, lu conta és que Pietrino, ja de patit, no ha mai cumprés com u sa tengui de cumpultà a ma las donas. I, proba minyó, no és que tengui mancu massa tolt del tot, si u pensa que és pé culpa de una dona que li és tucat garera la primera volta, i també un’alta volta o duas. I per él, tantu, las donas eran totas així, totas tròias, fins a antupà Vivina Palmério.
Pietrino era asvilupat legu, a tretza catolz’ans era ja un tros de homa, i a quinza taniva i sa feva ja la balba. Bellutxu ja era bellutxu i an cara tant capitava que calqui sanyora, calqui cumpanyona de la mara, calqui fidançara massa trascurava lu çalquessi. I él, com sa diu, havia ambitxat, i una volta, invetxe de fé lu que taniva de fé i legu callà, havia cunfilmat que ja era ver que a ma la tal lu tal dia él havia fet cosa de sota i de damunt. Sol que la tal era la jova de un bru’ bastaldu de vint-i-tres vint-i-quatr’ans jarós a murí i mig capo-banda i s’eran astucajats; legu, essent fíl de gent com paltoca i a ma la pussibiritat de trenda bons avucats, havian girat la cosa an modu que la culpa fossi sol de Pietrino i, als quinz’ans i mig era antrat an riformatòrio. Una volta ixit s’era pusat al giru de las bagassas, ma no havia fet esperiença ancara, i l’havian tunat a futí. D’altra palt, era culpa d’él, s’era pusat a ”cuntralà” polacas i romenas, i aquellas són fulbas, apena ascumençan a amparà un poc de itarià anventan contas strapalàcrime i u que s’anamureja de la proba vítima lu troban sempra, i u, pé dallibra l’amor polaco biondu d’él, alta, greva, diricara i de titas grossas l’havia dinunciat pé no pagà la penal: ”Assai ma pot traballà Pirotxa, tres ans? A deu clients a nit fa quasi sis-cents mil éuros, al cinquanta pel cent net que ma tucariva, són tres-cents mil, fem dos-cents cinquanta mil i Pirotxa diventa dona tua”.
Legu Pietrino ha amparat: totas las donas del món són bagassas, totas, és a l’ànimu d’ellas. I vulguent na pugariva aspricà fins a na umprí dos llibras de contas, de episòdios i fets que ‘l poran dimustrà.
I Pietrino la pansava així fins a l’altru dia, fins a cunèixar a Vivina, una sanyora com n’hi ha pocas; una dona única. Bella, gentíl, antirigenta, elgante, bona, bionda, prena de foc, anamurara.
Pietrino l’ha antupara an discotèca i li és legu agrarara, ma així, pé un’aventura, pé una cosa de una nit an màquina o també al txesso de la discoteca. Li ha fet cumprenda que si ella vuriva él li fóra passat una o duas doses de ragaru. Ma ella no ha vulgut arrés, sol una copa de vi branc fritsantino. I l’ha palat com si él també, Pietrino, fossi una palsona de cultura, i no un dilinqüent tatuant més de un mahori que la sora cosa que sap fé bé és atacà piaras a l’asquena de qui no’l paga o no fa lu que él digui.
Arraona-arraona Pietrino i Vivina sa són trubats an casa d’él, i ella li ha dunat calqui cunsel adamunt de la casa: asposta ‘l divano anallí, aquel quadru treuna’l, ananquí posa un vas. I la casa pareixeva una casa de daveru. Legu sa són culgats i han fet l’amor a m’amor. I Pietrino ha cumprés que aquella dona de quasi corant’ans era la minyuneta vèlgina que él havia agualdat de tota la vira. Així sa són vistus, un dia sí i un dia no, com dos jovas anamurats, pé arraunà, pé fastajà pé fé l’amor com si tanguessin de fé un fíl paris.
Al cap del mes Pietrino sabiva tot d’ella; del marit bastaldu, del fíl, o de la filla, que no rasixiva a trenda, pé culpa d’él, bastaldu.
Legu Pietrino havia tangut un problema, una patita quistió de trabal de rasulví, una cuseta de arrés acabara a ma poca litrus de benzina i un llumí, ma no l’havia vista pé quasi una samana.
Legu l’havia çalcara i no, havia ansistit i no, fins a que no l’havia palsiguira i havia cumprés tot: Vivina agualdava un fíl, o una filla. D’él, de Pietrino.
Per això, Pietrino s’és dicirit i farà lu que té de fè un homa de sensu an aqueixus casus: cumprà l’anel més bél que pugui, maitinara ont és l’estetista, lu vistit més elegant que tengui i ret an casa d’ella a fé-li la proposta. ”Vivina, deixa tun marit i casa-ta a ma mi!”

Antoni Arca, 7 Ottobre 2016