La rundalla de Firumena

Firumena era filla de un mussu pastor i de la salvirora de don Alvaro Maria Decossada Arcamonne Deghennarosada. Era filla única, ansis, tecnicament la més gran de set tra afullaruras i criaturas naras moltas o que no han durat més de una samana. Dasprés d’ella la mara no era més rasixira a parí un fíl sa, i difati las marallenguas dievan que Firumena no era filla del mussu pastor de don Alvaro Maria i tot lu restu, qué la del pastor no era llavó bona, mentras que don deixó taniva quinza fíls de tres mullels divelsas, qué la primera volta era rastat viút a vint-i-sis ans a ma tres criaturas, la sagona a trenta-dos a ma altras tres criaturas, mentras que la mullé ancara viva, casara ella a quinz’ans i él a trenta-tres, n’hi havia asbaturat altrus nou, u cara dos ans o àn i mig; ara ella taniva trent’ans i calqui cosa i él mès poc de cinquanta. Sagons la gent que ‘l cunaixeva, i també sagons qui no, don Alvaro Maria era lu que sa diu un paldal alegr i, tra un pranyatori i l’altru de las mullels legítimas, sa dunava quefé a ma qui capitava, aspetxalment las salviroras, i a las que no vurivan pusà lus fíls a la rora las assatiava a ma calqui proba que traballava per él. Sempra sagons las marallenguas, al mussu pastor hi havian dunat vint uvellas pé sa casà a ma la mara de Firumena també si era ja pranyara grossa.
Com una Txenerèntola dels nostrus dias Firumena era crixira anmig de la cendra de la gran cuina de casa Decossada Arcamonne Deghennarosada. Com sa cumprén, oltras don Alvaro Maria, la mullé ancara viva i lus quinza fíls legítims que anavan dels vint i passa ans del primé al poca mesus de l’últim, hi eran lu para i la mara d’él, un jalmà farrí i duas jalmanas viúras carauna a ma tres fíls patits parhom, quatra salvirols i una mija dutzena tra istrutols i mamatitas. Firumena no cuntava, qué no era pagara de ningú, ma traballava com i quant una salvirora. Pren l’àlgua, pren la nyenya, dagolla la gallina, dasproma la lloca, posa ‘l vi a las ampollas, renta an terra, vés al riu a rantà la roba.
I no és que astiguém palant de ans assai assai, astem dient de quant la sagona guerra mundial era ja acabara i lus nobras no havian ancara cumprés que no purivan fé més lu que vurivan, i això, an celtus païsus patits, i an celtus virajas ancara de més, era durat fins a ascumançà lus espròpios pé fé ascoras, haspitals, astrarols, rions de casas popolares.
Com difati, lus nobras més atuats sa pusavan an política i rasixivan no sol a salvà lu d’ellus ma a sa fé ancara més rics, mentras lus que no, lus que com don Alvaro Maria ancara pansavan que ‘l rei o almancu ‘l dutxe fóran tunats legu a assatià cara cosa, havia paldut tot o quasi tot al giru de poca ans.
Al mamentu del conta don Alvaro era ancara lu duenyu de tot, qué no hi havia arrés al viraja que no hi apaltenguessi; tot era de la famíria Decossada Arcamonne Deghennarosada, tot també lus tres cunvents de fraras i de monjas que no hi eran mai tunats, tot francu l’igrésia de Santa Maria del Foc Eternu que era del pàrroco, tantu del bisba.
Firumena taniva quasi tretz’ans, ma cumpariva més gran de l’idat d’ella. Al para pastor no’l vaieva quasi mai, la mara la vaieva cara dia i sempra taniva de traballà al postu d’ella, qué la proba dona sa’n muriva pé dunà un fíl viu al marit i era sempra pranyara, i així, Firumena, també si no taniva ascoras, era crixiria anmig de totas las criaturas de don Alvaro, que, la veritat sa digui, la tratavan com una jalmana, fins a que eran patits, i ella sa santiva com una jalmana, ansis, quant hi capitava de passà al custat de un miral, ella sa vaieva més com a una de aquella gran famíria que com a filla de la salvirora i del pastor.
Ara no sa sap qui sigui astat a hi pusà l’idea al cap, si una marallengua, si una bula o si un’ingenuïtat de u dels fíls o de las fillas de don Alvaro que, lligint lu conta an qualqui romanzo, li havian daixat crera que ella puguessi éssar una jalmana bolda. Celtament, bolda, ma sempra jalmana, i la sanc no és àlgua com sa diu.
Firumena n’havia palat també an cunfassió al pàrroco de aqueix conta de pugué éssar – o folsis, millor sigariva: vulgué éssar – filla de don Alvaro. I lu pàrroco li havia dunat tres Ave Maria i dos Pater Nostro dient-li que allò era pecat multal sol a pansà-lu, que ella era la fotografia del para mussu-pastor, “també lus mateixus mustatxus, taniu”, li havia dit lu capallà a la fi de la cunfassió. Ma a Firumena aquell’idea no n’hi puriva trera ningú del cap: ella era filla de don Alvaro Maria Decossada Arcamonne Deghennarosada i mareixava de éssar tratara com a tots lus altrus jalmanastras, ansis jalmans que taniva.
I aquel maití havia pres curaju, i era anara a palà a ma u dels jalmans grans, que sigariva Michele Maria Decossada i basta, com dieva él, que era tunat de poc de fé ‘l suldat i astava dicirint si fé l’universitat opuru prenda la carriera militar. Signorino Michele era un bél jova, ancara més bél del para a la mateixa idat, i taniva dos bellus mustatxets, i era arritxat, i Firumena s’era tota assatiara; s’havia pusat lu vistit més bél, que era sempra un astratxu rispeta als vistits de las que ella pansava hi fossin jalmanas, i s’era tota pantinara, s’havia també pusat lu rosseto i un parel de sabatas asfrundaras, que però era sempra millor que anà dascalça.
Michele li havia damanat cosa vuriva i ella s’era feta valmella, i él li havia dit “qui bellutxa que sés, qui bellas titutxas que t’astanan crixits, assai ans tens?”
I lu restu no hi ha manasté de aspiegà-lu. Ancara bruta de sang i an llàgrimas Firumena era anara a palà a ma’l para, és a dira don Alvaro que ella pansava que hi fossi para. “Cosa bella mia”, qué ma mancu sabiva ‘l nom de Firumena. «No proris, vina, acosta-ta». I ascultant la raó de Firumena aquell’homa així nobra de nom i de fet s’era ampurrassat i a Firumena n’hi havia tucat un altru tros; primé del jalmà gran i legu del para.
Fossi astat al dia de avui, fóra bastat un esame del DNA pé sabé si era filla opuru no de don Alvaro; sagons él no era, pecò a la mara de Firumena no la fóra tucara mai mancu a ma un bastó – ara, ma una quinzena de ans primé ella també era una bella minyona –; sagons la minyona invetxe sí que era filla i jalmana dels dos Decossada i tot lu restu i ellus dos eran an pecat multal, i per això era anara a na palà a ma’l pàrroco damanant que la facessin santa pecò lu que havian fet a ella mancu a Santa Maria Goretti.
Lu capallà era anat a palà a ma don Alvaro, legu a ma’l mussu pastor; i a Firumena, com que sem als primels ans cinquanta, l’havian ambalcara a una Mataresam que li havian falsificat lus documents i l’havian vanura de un casí a l’altru. No, no és diventara Firumena Marturano, però ha fet la comparsa a un film de Fellini, u de aquellus ont sa veun donas de casí. La Firumena del conta era una de aquellas fent la palt de ella mateixa; i a l’època taniva sol una trentena de ans també si na dimustrava una cinquantena.