Jàgamàra 9.

9.

Quasi no he rumit. La situació, las durols, lu pansament de Fatíma que no veig de dos dias. L’idea de haver paldut la documentació del meu passat de funcionari i, si paldaré lu prutxés contra meu de palt de Thore i Kihara, també la documentació da famíria. Pé co no he vulgut palà a ma man jalmana quant ella ma’l damanava? Pé co no he çalcat de palà a ma Thore?
Las cosas són sempra lu que són, i si així són és pecò així tanivan de anà. Ma pel bé de qui? O pel mal de qui?
Com a diretor del Castel Antic, pé tota la vira iò he dunat sol raspostas, unívocas, hastòricament txertificaras, i ara tenc sol damanas a las quals hi ha sempra una rasposta sola: no ampolta pé co, lu que capita capita pecò té de capità! I és una rasposta a la qual no crec més, ma si ‘l diguessi an veu alta, ma cundenarivan a la navigació otxeànica de dos a deu ans. Dos si l’he dit ingenuament, deu si l’he dit a ma cunvinció.
Un vigilante arriba a ma un tambaret de tassas. – Aió que vun anau. Daspaltau-vus, baieu això i agualdau que vus avisin. Si no haveu fet arrés, an mancu de un’hora tunau a éssar al carré. Aió.
I iò no he fet arrés. He sol tangut la curiositat de vulgué sabé pé co un traballaró normalitzat ha molt a babbo. És una culpa taní curiositat pé la veritat de las cosas?
Dipén, si na vols fé un metallibra com astà fent man jalmana és un mèrit, si vols taní la pussibiritat de palà a ma l’assassí pé antrenda las raons d’él com he fet iò és una culpa. Aspetxalment si l’assassí no és l’assassí i l’has daixat murí pé culpa de una lligassa culta.
He bagut lu líqüid vitamínic i ascumenç a ma santí més bé, ma l’anca és mija truncara de daveru, i si no m’anvian a un txentra quirúrgic, puc arrastà topu tota la vira.
Lentament las parets parastaja sa dasbuiran de la gent. Ancara un poc i ma tangariva de tucà a mi. Dasprés de las nou del maití sem llibras de anà ont vulguem, francu que no mus cundenin, qué al.lora toca de anà al lloc destinat.
Ara ma toca a mi. Daixant la prasó pruvisòria a mà reta, un vigilante ma fa anà ret fins a la paret virtual que sa obri davant de la polta ascanner de ahir a la nit. Ma hi fa passà anmig. Sagons lu que cumpareixi al legío damunt del txilindro ma digarà lu que fé. Apostu. Daman ont pugui trubà la carta manyètica i lu monopàtino meus. Ma diu que iò no ma’n puc anà, que tenc de agualdà la fi del prutxés contra meu pé dans al patrimoni de Thore i Kihara Aureli Lionna.
– Sí, ja’l sép això del prutxés, ma no puc agualdà an casa mia que m’haviseu?
– No, vusté és acusat de dan a ma malvagitat.
– Qui malvagitat? Aquel és molt pé culpa de un uixere?
– Atanció al que diu, si invetxe de u no na vol afruntà dos de prutxessus.
– Qui m’acusa de malvagitat?
– Això lu damanarà al juja.
S’acosta, ma treu la lligassa; no pé ma dallibra, però, pé ma pusà ‘l canau.
– Pé co això?
– És la prassi a ma’ls potencials assassins.
– Iò só lu diretor del Castel Antic de Sanbenat!
– Tu sés un vél asquifós, altru que diretor. I ara mut i agualda que ta poltin al Faro.
No és pussibra que m’astigui suçaint a mi. Mancu a l’època de las Primeras Paus Astratègicas puriva capità de éssar juricats de un juja únic sentsa pussibiritat de ninguna difesa. Iò no, ma babbo és astat acusat tantas voltas i sempra és rasixit a sa difendra de cara acusa. Custava téns, pacència i munera, però a la fi la veritat na vaniva a piju. Fins a quant no sés cumprés que val més lu téns guaranyat de una veritat que tantu agrara sol a una de las palts i mai a totas. Tantu ha vincit la lògica del que cunvé i és ascupiara la pau, ont ningú sa llamenta pecò ningú sa pot llamantà. I iò, iò pé cosa no ma llamantava, pè cosa m’anava bé o pé cosa no vuriva véra la realtat?
Raó o no raó la gent té de dira de sí, sempra, pecò o si no lu multan, li fanan pelda lu trabal, li treun la txertificació de normalitat. No és justícia això. No és pussibra que a sa pugué difendran siguin sol lus dirigents més rics. Qui pot versà una caució paris a un àn de salàrio, si no és ja ric de famíria? Qui justícia de merda és, aqueixa?
Astic murint. No tenc més raspiru. Calc an terra dasmaiat. Primé de tancà lus uls, primé de ascurí lu cap an terra, ma pareix que la polta ascanner astigui vibrant folt i que ‘l txilindro astigui girant i mentras gira ixi ascrit lu nom meu: “Thinoh Aureli Lionna pensa mal de la lei de l’Astat”. Cos’és, un olda o una constació?
Ma só cagat i pixat, ma no só ancara molt. Ma santeix dèbil com un astratxu banyat, ma no só ancara molt. O folsis sí. Astic vurant. De una palt i de l’altra jujas que traballan als legiós, sentsa ninguna paret que separi un’apusenteta virtual de l’altra. Té de éssar que al maití no juríquin, opuru que no hi hagi ancara ningú de juricà. No astic vurant. Só culgat damunt de una letiga monopàtino que astà tirant un vigilante davant meu. És com si iò ara fossi un pacu que és manasté dascarragà. I és pròpiu lu que voran fé. Arribats a la paret de arrarera de la sara de las pirogas, aquella que sigariva la popa del Catamarano, sa obri una polta i iò asquirrieig de la letiga monopàtino arrinta de una vasca prena de àlgua.
Lu cop i l’húmit m’acaban de daspaltà. Moc lus braçus pé no afugà. Só calgut, ansis, m’han gitat arrinta de un vascó de àlgua que però no és àlgua, pecosa las pocas gotas que n’he bagut són malgantas i frigin la boca. Té de éssar que hi hagin amascrat disinfetante, diluente, vitaminitzante, rigenerante. A poca mamentus ma santeix més bé, ma randeix conta que toc an terra, ansis, que hi ha sedils a las parets del vascó i vaig a ma sera, mentras ma sa dasfanan lus vistits i ma sa’n va tota la brutesa del cos; mèlda, sang, pixat, pel molta, cabels palduts. No sigaran passats mancu cinc minutus que sóna un alarme. Lu sedil ont so sagut sa suma de damunt de l’àlgua i ma’n polta aforas siguint un patit binari que acaba a l’altària de un llitutxu dur ont un vigilante de medalló taronja ma fa culgà a asquena a terra.
– Pé éssar un vél de sixantatrés ans biològics ancara s’aguanta – diu. – Com és que ha daixat de fé la cura? Raons morals, raons econòmicas?
– Era al cuntrata.
– Ampussibra, no hi ha cuntratas que prohibeixin la cura, al cuntrari.
– Lu cuntrata de diretor del Castel Antic.
– Ma això quant? Mínimu mínimu una cinquantena de ans civils ara. I no s’és mai rampal.lat?
– No.
– Cuntent vusté de sufrí!
Antant que pala lu vigilante ma toca, ma gira, ma punxa, ma passa lu laser.
– Qui trabal ha dit que fa, vusté?
– Crec que m’hagin pinsiunat de ufici.
– Ah, eco – diu sentsa m’ascultà i mirant lu que li rasulta al legió dasprés de m’haver fet l’anàlisi del DNA. – Thinoh Aureli Lionna, atualment sota prutxés i, tantu, sentsa ninguna disponibilitat econòmica. Destinació: Faro. No sé pròpiu cosa hi dira. Lu ban a l’àtxido de purificació era netxessari, vista l’urò de melda i de pixat, també un’uperació urgent pé saldà las fraturas sigariva netxessària, que o si no arrestà topu, però, sentsa disponibilitat econòmica, com sa fa? Bah, ixi a véra si té fultuna.
Toca las conas del legío i legu diu que só afultunat, té calqui avançu de esosquèletro que ma pugariva anà bé. Va velsu la paret arrarera meu i furroga anmig de un parel de ascàturas, na tóna a ma divelsus ferrus que tira al vascó i que legu pesca a ma un discu de caramira que fa davallà del sostra. Ara aquellus ferrus són lluents i ascumenç a cumperenda com puguin funcionà. Dos lloncs ma’ls posa a l’anca asquerra de la cuixa al gambutxu i dos, més patits, al braç asquerra del cotzar al bulxu. Legu toca una série de butons que són als ferrus i, de una palt i de l’altra palteixan anels que ma faixan l’anca i ‘l braç. Quant acaba ma diu de m’aixacà, de mora lu braç i de caminà.
– Com sa santeix lus anels? Atentu que no tenan de astrinyí massa ma mancu tenan de éssar lentus. Camini.
– Lu braç va bé, és l’anca que és dura.
– Va registrat un punt al janol. Provi ara?
– Sí, ara camin bé.
– Perfeto. Ara furrogui an aquella ascatura i vísti-sa a ma allò que troba, i vàgi-sa’n, qué ma só astracat del véra nu-nú.
Poc més anvant, efetivament, hi ha un’ascàtura prena de vistits. Agaf una camisa i un parel de calçons, la primera cosa que è trubat. La camisa m’és culta, lu calçó gran.
– Celqui ancara – ma diu aquel, – va bé éssar vél, ma també culló.
A m’apena de més apentu trop roba de la masura mia. Calçons, malleta, catoras. Groc, crema, crema ascur.
– Vagi – ma diu, – vagi i astigui atentu a no pansà mal del Rosupa, o si no la pròssima dascàrriga de la lligassa no sép si la pugarà superà.
La Raguramentació Otxidental Sutxessiva a las Paus Astratègicas. Fins a ahir iò era un funcionari grijo grijo, com he fet a dimenticà que l’Astat sa difen atacant? Tenc una lligassa canau al col, si no vul que ma matí com ha fet a ma Còrmac o Isàia que fossi, tenc de pansà sol a cosas bellas i no tenc mai anà de pressa si no só sagur de la distança que m’han daixat. La paret an fondu sa obri lu tantu de ma fé ixí. Ma no só al carré. Só a un cultil tancat de las ondas de cristal cururat que rapresentan la marina on solca lu Catamarano. Lu punt més alt sigarà tres metrus i lu més baix vuitanta txentímetros. Davant meu hi ha un set o vuit palsonas de asquena, i totas són ubligaras a fé un pas anvant pé ma fé postu. Ningú pot astà sagut, cumprenc legu, i l’única manera pe no ascurí lu cap al sostra de ondas de cristal és de astà sota de l’onda de mig, u arrarera de l’altru, pecosa no dabaixa mai a més poc de dos metrus. Al grupo hi ha també donas. Té de éssar que las parets-prasó de las pirogas són una pé las donas i l’altra pels homans. Pecò allanit no n’havia vist mancuna, de dona prasunera.
– També tu al Faro – ma diu lu que tenc anvant, – ma pansava que als véls lus matessin diretament, quant ascumençan a sa frungí.
– No t’agraran lus véls?
– Vus udieig, és sol pé culpa vostra si vivim an aqueix Món de asquifu.
– Pé co culpa mia? Iò he sempra fet lu trabal meu i bo’. No pens de t’haver mai fet mal, a tu. Ma pareixas un minyó. Quants ans tens?
– Lus que veus. No arrip a trenta, biològicament.
– Lu que vol dira que de véls de veritat, pocs n’has cunaixut, an vira tua. Angraficament no arribaràs a corant’ans, quant mai lus has vistus lus véls biològics al guven tu?
– Tenc vuitanta-set ans anagràfics, i més de cent-deu civils, a volla si n’he vist de véls biològics distruint l’economia Otxidental.
Faç mentalment dos contas i cumprenc que aqueix palsunaja que ma udieja sentsa mancu ma cunèixar, ha celtament fet curas de contrabandu i rigeneracions no sempra txertificaras. Daman pé cosa lu poltin al Faro.
– Sagons tu?
No dic arrés.
– Pecò só massa bel i diun que m’he paldut tres o quatra txertificacions. Ma las faran pagà a ma un àn o dos de navigació otxeànica, ma cosa vols que sigui davant de la juvantut mia? – ma mira: – Ma cosa ta’l dic a tu? Vél bastaldu nemic de la juvantut.
Sa obri una polta al fondu de l’onda i entra un vigilante alt de medalló valmel. Mus diu que té de sincronitzà lu braçal que té al bultxu a ma las lligassas nostras. Tantu que passem u a la volta a sota de l’últim ascanner i que agualdem lu sanyal. L’impulso de las lligassas sigarà tarat a quatra metrus d’él; que no vengui an ment a ningú de saltà de la màquina fins a éssar arribats al Faro.
Aforas hi ha una pedana tancara de una ringuiera de colda i muntara adamunt de tres roras de una cinquantena de txentímetros de diàmetro, duas arrarrera i una andavant, anmig. La pedana és col.legara a una moto ella també de tres roras.
Així com són sincronitzaras las lligassas muntem a la pedana. Quant mus veu tots vuit rets an peus a la pedana çalcant de mantrenda l’eqüilíbriu, lu vigilante sa posa a rira. – Si vureu viajà així, per a mi va bé, ma si u cau de la pedana, tranqüil.lus que iò no ma felm. I a ma las lligassas que taniu, no és que campau assai oltras lus tres quatra metrus del bultxu meu.
És evident que té raó, aquella pedana no és feta pel traspolt a grans distanças ma pé mora pesus de un lloc acustat a l’altru; i a ma aquellas ringuieras de colda, legu. L’únic és de astà saguts. Iò donc l’esempra. Acustat meu és com si no sa vulguessi pusà ningú, ma l’aspàciu és lu que és, i al final sem tots u acustat de l’altru.
– Aió – diu lu vigilante dunant gas. – Aguantà-vus.
La moto no va massa a folt, ma la pedana és rígida i vibra, i, com és evident, no astem passant de l’astraró txentral, ma pé las camineras anmig de las baldissas de figaríndia i de galt que hi ha tra Sanbenat Nou i l’astan de Paulessu. De manera que no mus vegi ningú anant al Faro.
Astem daixant Sanbenat, ancara sa veun la punta de l’abra del Catamarano i, com un puntino, lu Castel Antic; ascumancem a véra la gran lanterna del Faro, invetxe.
És ampussibra palà a ma la gent de custat. Tots sem atentus a no mus fé futí de las vibracions de la pedana; qui na tanguessi de cara sigariva legu una palsona molta. M’agrarariva damanà a n’aquella gent pé cosa siguin ananquí. Cos’és que hagin fet pé marèixar un prutxés. Una pérra! Una de las roras de la pedana ha txumbat un tombu o una patita roca i mus sem muguts mal. Una dona astà a punt de na cara adabaix, i iò, istintivament, l’agaf pé un braç i la salv. No tangarà vint ans naturals. No m’antaressa de sabé quants ans anagràfics tengui, però.
– Gràtsie – ma diu.
No he fet arrés ni de cumplicat ni de difícil, he sol allungat una mà. Ma só cuntent com si havessi fet qui sap cosa. Ma dura poc.
– Mira qui cuntent que és – diu aquel que udieja ‘ls véls també si ès més gran de mi. – Sa santeix un heroe de guerra pecó ha allungat una mà.
– També a mi ma fanan l’asquifu, lus véls – diu un altru – ma deixa’l astà an pau, pé ara.
– Palau així pecosa vusaltrus no hi eru a l’època de las Guerras de Txiviltat, no haveu vist de cosa són capaçus lus véls. Són una raça bastalda. Gent de ànimu mal.
– No tenc ancara vuitant’ans anagràfics, i tu na tens ja quasi noranta, qui és lu vél tra tu i iò? – dic.
– Iò tenc trent’ans naturals, però, i tu més de sixanta. I pé lei u és diquiarat vél a cinquantun ans naturals.
– Iò só lu diretor del Castel, só vél natural pé cuntrata – dic çalcant de ma difendra de tot aquell’òdiu que antenc.
– Sí, i iò só lu cumandant Thore Aureli Lionna.
– És mun jalmà gran.
– Com que no – diu un altru, – i sigarà per això que ta poltan al Faro, pecosa sés parent del cumandant. Pel que he antés astà tunant a Sanbenat a ma un càrric de gentassa de pusà als vascons.
– Asparem que no mus hi cundenin a musaltrus també – diu una de las donas, – millor an un Cots de poca categoria fent la dona de llit, que traballant a un vascó.
– Proba gent, n’han anagat tres quatramil sentsa mancu fé finta de pruvà a salvà-lus. I tot pé un fugaràs que no són rasixits a daspagà legu.
– Qui fugaràs! La gent dels opifitxos damanava millols cundicions de trabal. De éssar tratara com gent normalitzara. No dic com O punt O, ma almancu normalitzara. No dotza horas de trabal a ma una sora patita pàusa pé pixa i tunant an terra sol un dia cara quatra. Qui vira és així?
– De cosa astau palant, lus traballarols als opifitxos flotants, pel que iò sé, són ben pagats i ben tratats – mancu iò crec al que acap de dira. Ma són bastats dos dias pé cumprenda adamunt meu que las cosas no són com iò he vulgut véra an tots aqueixus ans. De casa mia al Viraja de la Pallamarina al Castel i del Castel tóna an casa, a ma Fatíma, las jalmanas d’ella, lu profumo de rosas i pallamarina, i lus sòmius que mus diun qui sem verament. Tot lu restu de Sanbenat l’he sempra vist de allunt o de analt, i quant he tangut de antupà gent que no fossi pé mutivus de trabal, és sempra astat pé poca mamentus, lu Món meu era, és Fatíma. I ara m’astanan dient que ‘ls opifitxos, lus vascons com diun ellus, lus han afundats pé anagà la gent que hi traballava, no pé daspagà lus intxendios i tantu salvà-lus. I mancu sa’n daspraun, qué mun jalmà astà ja arribant a ma una nau càrriga càrriga de altrus traballarols ascraus.
– Millor que vus astau muts i quiets – diu lu vigilante, – lu bultxu ma diu que astau pé ascumançà a dira mal de l’Astat, i iò no vus puc rianimà si la lligassa vus anvià impulsos folts, qué sem massa allunt del Catamarano i no sem ancara al Faro.
– Té raó – dic, – és manasté que pansem a calqui cosa que mus distraexi. Aqueixa maití la lligassa m’ha quasi molt sol pecó ma só annalvusit.
– Qui és tota aquella gent? – damana una de las donas.
Tanim de éssar ben arrinta de las baldissas de figaríndia i galt, pecó no sa veu més arrés de Sanbenat; sol las muntanyas i la diga de Jagamara sa veun ancara. Angiru de las baldissas hi ha gent a ma un sac a mans que mira çalcant roba patita, i quant na troba la pren i l’ampitsa al sac que tóna a tancà astret pecosa lu que hi ha fiquit no fugi. Són cullirols de catarans, triribiquis, txintas, cucs.
– Biara a ellus, lu que acullin sa’l menjan o lu venan al mercato nero. Vulgariva éssar iò al postu d’ellus. Ara.
– Sí, no ta pensis, sentsa la pussibiritat de ta normalitzà mai, sentsa la pussibiritat de fé la cura legítima.
Lu que que la té contra meu sa posa a rira. – Sigarà també legítima, la cura tua – diu, – ma això no vol dira que sigui la millor. Basta trubà un bon sistema, i invetxe de u cara quatra, crixis de u cara cinc, sis, i també set ans, i cosa fa si no t’han normalitzat, al.lora?
De cop sa felma tot i musaltrus mus txumbem a paris. Lu vigilante dabaixa de la moto i corri arrarera de una gran baldissa de figaríndia. S’astava pixant. De anallí ont és l’elmeto a folma de prat fondu no mus pot ni riprenda ni ascultà. Antant que él fa lu que té de fé, de una baldissa allunt d’él ixin dos vigilantes mascarats de juvantut, i a ma una bandana angiru angiru de l’elmo a prat que antxega las micro-telecàmeras. Poltan un homa mig dasmaiat que colgan a la pedana. U del grupo nostru que no havia mai dit arrés s’aixeca i dabaixa. Lus vigilantes ‘i disativan la lligassa, l’astrinyin al col del dasgraciat al quel dónan una gran aspenta i sa’n vanan totus tres. Aquel que és calgut astà sufucant pels impulsos de la lligassa. Sa troba a almancu quatra metrus del vigilante que pixa. Iò no cumprenc cosa sigui suçait, i mancu puc fé arrés pé ajurà aquel proba. Lu que udieja lus véls, muient las puntas del dit gros i del dit de l’ul que sa tocan a paris ma fa lu sanyal de la munera.
Lu vigilante astà tunant a la moto. – Iò ja vus havia avaltit. Màssim quatra metrus, que legu la lligassa vus futi. Ajuràu-ma, aiò! – sincronitza lu braçal a ma la lligassa del molt i diu – tantu era un assassí.
Carraguem lu molt al boldu de mà asquerra de la pedana i asfirant las coldas de aquella palt de ringuiera lu lliga fent passà la colda pels furats de la pedana.
– Millor que no pansau mal de l’Astat i del Sistema Otxidental, si no vureu fé la mateixa fi.
Ningú diu més arres. Caraú pensa al que fóra fet él si li havessin dit que hi era una pussibiritat com aquella pé no anà al prutxés.
Sem arribats a una curva fèa i moto i pedana fanan un salt, al vigilante cau lu prat del cap. Sa felma, dabaixa i va a çalcà-lu arrera de una baldissa. Sem tots assustats, si camina un altru mig metru paltiran lus impulsos de las lligassas nostras. De arrarera de una baldissa de la palt uposta a ont sa troba ara lu vigilante ixi un dascunaixut que mus fa sanyal de no dira arrés i apurri una taureta a qui li pareixi lu més jova de musaltrus, una minyona de uns setza ans naturals. Ella toca la cona i ixi l’olograma de un dirigent da fatxa rigenerara que mus vol palà.
– Avui anigareu tots a prutxés – diu l’olograma del dirigent de mans guantaras, – i si lu tribunal vostru és al Faro, és pecó vus tucarà navigació otxeànica, si sigareu afultunats, o al fondu dels vascons, al pra de marina, de ont qui na ixi viu no na ixi sa. Tantu pureu atsatà lu prutxés i fé una bruta fi, o rinuntxà al prutxés traballant tres ans de franc al Museu Industrial. A vusaltrus la triara. Si no vureu murí a una nau o a un vascó, rinuntxau al prutxés i damanau de traballà al MI de Sanbenat – l’olograma de babbo dascumpareix assieme a ma la taureta i l’homa que sa’n tóna arrinta de la baldissa.
Lu vigilant ha trubat lu “prat fungut”, sa’l tóna a pusà al cap i mus mira fent l’ullet. – Aió – diu, – qué sem quasi arribats.
Lu Faro ara sa veu bé, sa veu també la cùpura fotovoltàica damunt de l’astan de Paulessu. I al final de la caminera que havem pres sa veu la marina.
Sem arribats a la caminera antiga que, costa costa, de l’astan pultava al viraja de Boca de Riu i, de anallí, an balca o riu riu, a Sanbenat Vél i a Lisureta. Lu vigilante mus fa dabaixà i mus fa caminà an direció de un’ascareta de perra que munta fins al caminament. A la fi de l’ascara hi ha un altru vigilante que mus pren an càrric. Lu primé, lu de la pedana, tóna arrarera pé un altra gentara de no-normals de prutxessà. Lu de l’ascara mus diu de astà atentus caminant, a mà reta tanim l’àlgua de la marina i, a ma la lligassa al col, si caiem a banyu murim sufucats ancara primé que mus entri una gota de àlgua a la boca, a mà reta hi és l’astan, i si pansem de mus amagà a sota de la cúpura, també primé que fassi efeta l’impulso de distança de las lligassas, murirívam pé efeta del gas tòssic. Tantu, que caminen u a fatu de l’altru sentsa pelda téns. És lu que fem. Arrarera tanim Sanbenat i Lisureta, andavant hi són lu polt industrial i turístic; las gru parexan tallacampanas caçant. Sa veu també lu Faro, una ascàtura de txamentu, que adamunt té un’altra ascàtura més patita i, adamunt ancara, una turreta a ma la gran llàntia an punta an punta. No sém lus únics que anem al Faro; de palt de la marina hi astanan anant catamaranos prens de gent, na cont una vintena pé balca. L’àlgua és prena de boas a ma cartels de avís.
“No arribis al prutxés”.
“Damana l’aplicació de la lei an conta de justícia”.
“Lei n. 7 de l’àn civil XXIII. Damàna-la, no arribis a prutxés”.
“Abandona lu prutxés, vina a traballà al Museu Industrial”.
“No t‘arrisquis a ma la navigació otxeànica, traballà als nostrus Clots”.
Avisus a çantanals, tots ufrint trabals al postu de un prutxés.
– Hi só ja passat – diu lu que udieja ‘ls véls, – si t’agrara jugà vas a prutxés, i sagons l’humor del juja vincis o pelts, que pé una mateixa acusa ta pot cundanà a sis mesus de navigació com a sis ans de vascó, mentras si damanas la lei númuru 7, pelts sents’altru, ma pé un téns que ja saps an partènça. Tres ans de Museu Industrial, a traballà com un ascrau fent mertxe que legu sa ven de contrabandu. No, gràcias, millor lu juja aqueixa volta.
– Iò no he fet arrés – dic, – Còrmac és molt pé culpa de la lligassa culta, pé co ma tanguessin de cundanà?
– Lu fet que siguis un vél natural, no t’abasta?
– No és una culpa éssar véls.
– Si passa la lei corantú, sí, però.
“Quiúnqüe passi lus cinquantun ans naturals sigarà sutapost a cura intensiva i a quirurgía rigenerativa obligatòria, qui no tengui la pussibiritat econòmica traballarà de franc fins a total compensació. Qui tengui un cos que no aguanti ni cura ni quirurgia sigarà autoritzat a la clonació andicipara. An qual sa sia cas, ningú que amostri més de cinquantun ans naturals pugarà astà an públic sentsa màscara de juvantut”.
– Ancara no hi és aquesta lei – dic.
– Ancara no, ma pugariva éssar astara vutara avui mateix.
– Són sol quinza dias que sa n’antén palà – dic.
– Apunt – diu, – saps quantas leis fanan i dasfanan an quinza dias?
Ancara ahir a la tarda iò era un diretor grijo grijo. I avui só un vél cururat que un impulso asballat de la lligassa pot matà a l’àtimo. Sép com cambia la vira de un homa de un dia a l’altru.
– Las cosas són com tenan de éssar – dic.
– Sempra!
Caminem pé un qualt de hora fins al punt ont lu caminament passa a un pont adamunt de l’àlgua de la marina que entra a l’astan, que per això sigariva de dira més curretament una laguna; anallí mus falmem pecò sem arribats andavant del Faro que sa troba al txentro de un gran ascol a un cinc sis metrus del pont de pérra ont sem ara. Mus fanan falmà, tanim de passà un puntil de nyenya astret astret. U a la volta.
L’ascol no és així patit com paraixariva, lu Faro té quatra livels, i lu primé ès una casona de un coranta metrus pé cinc an fatxara i de un vint metrus pé cinc de llungària. Adamunt de la casona n’hi ha un’altra de un trenta metrus pé tres i deu pé tres i adamunt la torra rurona de un sis metrus de altària ont a la punta hi és la gran llàntia.
A la casona del pra de terra sa entra de duas poltas ascanner; de la de mà reta entra la gent que arriba an catamarano. A musaltrus mus fanan anà velsu la polta de mà asquerra. A mi m’és paraixut de véra dabaixà gent de Lisureta de un catamarano. No vulgariva dira, ma pens de haver vist una de las jalmanas patitas de Fatíma.