Còcodimàmma 8.

Dumenja

8.

No hi ha arrés de sa pantí. Mai. És com si un curom sa tanguessi de pantí que ha cagat a la jaqueta de un dasgraciat que anava pel carré. O un cutxu que sa pantissi pé haver pixat a la rora de una màquina. Celt, altra cosa és si l’homa cagat del curom era un caçaró a ma la dopieta almara, i ‘l duenyo de la màquina taniva a disposició un tombu. Ma an aquellus casus sa tratariva de pantiment o de asfultuna? Pecó també si sa’n tanguessin de randí conta, lu curom i ‘l cutxu continuarivan a cagà i pixà on capita.
S’és falmat andavant d’él a ma la màquina. És u dels jovas del txírcolo, u de aquellus que consideran Carmelo com una semidivinitat greca.
– M’ha dit de ta pultà al txírcolo.
– No, pòlta-ma a la moto, primé.
Muntant a la màquina veu que té ancara a damunt la vistimenta bruta asgarrara a sota del janol i al cozar asquerra.
– Catsu!
– Folsis és millor que ta polti an casa, així ta cambias – diu l’altru.
– No, pòlta-ma a la moto – i legu diu on la tengui parquejara.
– Cuntent tu. Carmelo m’ha racamunat de ta dira de éssar al txírcolo primé de las deu.
– Qui hora és, ara?
– Las nou i mija.
– A volla!
Invetxe sap perfetament que no hi anigarà. Prangarà la moto, anigarà an casa a sa cambià i anigarà al bar pé bera una birra an cumpanyia i cunsanyà las tres doses que ha amprumitit a Pietro Vergani, u que ha sempra pagat sentsa fé mai hastòrias, qué té un ampreu de aquellus bons. Abisumeu que no dabaixa mai a sota de cinc mil éuros al mes.
Ha pres la moto, és dabaixat al sotaprà i, pusant-la al posto-màquina d’él ha vist que ‘l rap al serbatoio és més feu del que s’arraculdava i la manopola és millor cambià-la legu. Ma més de tot, que allò an terra són gotas de sanc. No tanguent altru a pultara de mà, sa n’ha tret la jaqueta, tantu horamai és de gità, i ha pruvat a na trera las màquias de’n terra. Ma són secas. És manasté de las ramullà, ma a ma cosa? Així pixa puntant a las gotas i aquellas sa dascallan. Legu atxupa tot a ma la jaqueta. Qui culló, no puriva agafà un mucaró, banyà-lu a la benzina i legu passà-lu an terra? També, ma no és que u sa pot continuament pantí del que fa! La jaqueta era de gità, pixà taniva de pixà, la sanc sa taniva de trera. Doncas. De cosa ràiu sa té de pantí?
De tot, de cara cosa que fa. És gran i cugotu ma sa cumpolta ancara com una criatura. Té més çalvel Tito a deu ans que él a coranta, ansis, quasi corantadós.
An casa sa daspulla, posa tota la roba que té a una busta de ronya i sentsa sa randí conta sa posa an pijama i sa colga al llit. Té gana de lligí. Agafa una ristampa de Zagor i lligi. Pé cosa no puguessi fé una vira normal, él? Té una casa, té un fil. Però no té una dona. No té un trabal.
Putanaras. Pot trenda totas la donas que vol i tots lus trabals que vulgui. Basta que faci així a ma’l dits i té un bar, un ristorante, una butiga de roba, un super-mercato, també un albergo, si vol.
Quanta trabals ha cambiat, an vint ans? Portiere de nit. Rapresentante de vins. Assaguraró. Agent immobiliare. Fotògrafo. Lu que li era durat de més era la butiga de discus. Quasi dos ans. Tot lu restu sempra roba de mesus.
Telèfono. És Vergani. Aquest Zagor l’ha ja lligit. Sa visti i ixi. Pantit de no éssar casat? Ma mancu pé li bal.li.
A Vergani lu té de antupà a un bar de custat. Sa prangarà un café i li digarà que de él no na vol de munera. Vol un praié. La pussibiritat de ascumançà una nova vira. No hi custariva arrés a Vergani. Basta que ‘i deixi ubrí una butiga a un país almancu a duas horas de màquina de ananquí. Una també patita de la carena de butigas de sabatas que Vergani gesteix.
Quant arriba, Vergani és ja anallí. Astà palant al telefonino, quasi mancu lu sarura. Sentsa ‘i dira ni a i ni ba allonga la mà. Tantu la poca gent del bar pensa als comentos de las paltiras de serie A. Él fa finta de no s’abijà de res i damana un café. Vergani diu al barista que ‘l pagarà él i posa al banc la munera, un billet de deu pel barista i un billet de cent pel pusher. Sol que él no ès un pusher, él és lu fil de sanyora Tina, lu fil del maraixal, lu pare de Tito lu primé de la classe.
– Cos’és això? Cosa ma raprasenta? – diu. – Qui ta cuneix a tu?
I així dient ‘i dóna una aspenta que ‘l fa cara an terra, a Vergani. Tots sa giran. Él sa treu un éuro de la butxaca, paga ‘l café i sa’n va.
A l’aria fresca de la nit camina velsu ‘l txírcolo “La mossa del caval”. Qui l’havia triat aquel nom, Carmelo? Ampussibra, lu txírcolo asistiva ja quant ellus han ascumançat a anà-l’hi.
– Aspera. Ascusa pé primé! – és Vergani, ‘i astà pusant a fatu a ma la màquina i li pala del finestrino abaixat. Él entra an màquina, dóna la roba, sa fa pagà i dabaixa.
No té més gana de res, ni de véra Carmelo, ni ningú, no té son, no té fam, però no és cuntent. Mancu pantit, però. Quant hi fóra durat tancat arrinta de una butiga de sabatas, él? Tres, quatra mesus, màssim sis.
Conta la munera que té an butxaca i legu telèfona al napurità. Que entri de la polta de rarera. No és talt pé una paltira. Pel poker totas las horas són de Déu, diu aquel frara napurità que no és ni napurità i ni frara i que però sa pren lu deu pel cent del que u sa jugarà antrant i del que sa guanyarà ixint.
Són las sis del maití, ha ja albat, ma lu sol és ancara branquisjinu i carenta poc. Él té una butxaca prena de contantes i de assenyos. An aqueixa hora Carmelo sigarà an màquina. La primera llició del dilluns la fa sempra a las vuit del maití. Pecó Carmelo és bastaldu com a prufassor. Diu que l’universitat ara és ubelta a tots, ma no és una cosa pé tots. L’universitat té de sabé fé una seleció sigui grossa sigui fina. Aqueixa de pusà llicions a las horas més astrambas és la seleció grossa. Sol qui és antarassat sa hi apunta. L’altra, la seleció fina, vé als esames.
L’avisa al telèfono pé hi dira de la munera grossa que ha fet.
Rifiutat. Lu telèfono no és rajungibra opuru és daspagat.
Astà passant un càmion de la ronya.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)