Còcodimàmma 22.

Tóna dumenja

22.

Ha rumit com un paixà. No s’era pròpiu pantit de haver rumit an casa del maraixal. Li havia ubelt Anneta an vestalla i, com si fossi cosa de cara dia, li havia aprivinit lu llit. Com s’era pusat a sota dels llançols era antrara la mara. Sanyora Tina. Que ja’l sabiva que era talt, que ja’l sabiva que damà él taniva lu tornèo i taniva de astà contxentrat, ma ella era preocupara, Anneta era preocupara. Cosa li havia dit lu dutor?
Qual dutor? Lu de l’haspital, lu de la TAC. Catsu la TAC!
Havia avisat an casa que tanivan lus refertos i que era millor que él aniguessi a l’haspital a palà a ma’l primàrio. Quant? Lu més legu pussibra. I pé cosa catsu no l’havia dit legu? Pecosa él era dias que no vaniva an casa i que nimancu avisava.
Va bé, dilluns avisaré a l’haspital. No, millor si hi va pròpiu. Anneta té un presentiment.
– Iò també tenc un presentiment, que vus anvic a fanculo a totas duas si no ma daixau rumí an pau.
Legu havia pres són com un tombu. I quant Anneta l’ha daspaltat a ma l’uró del café, él astava sumiant que l’astavan uperant de urgentsa i que ‘l primàrio de quirurgía havia asballat calqui cosa i al.lora él astava murint, ma, pres de la futa, lu fantasma d’él, an una proieció extracorpòrea, ataca un cop de cap al runcu del primàrio, penetra arrinta del cos de l’anfalmera més pixita que assisteix an minigonna, tacons alts i titas an vista i sa opereja de sol atravelsu de las mans d’ella. Salvu an extremis gràcias a él mateix, i a Anneta que ha antrat café i basqüits de txicorate que fa ella mateixa.
Són tots daspelts a la casa. Él damana al maraixal cos’és aquest conta de la TAC. Arrés de ampultant. Sol que pé la pràivassi lu referto ta’l tenan de dunà a tu an palsona. I pé co no han avisat diretament a él, al.lora? Pecò lu maraixal, mecanicament, ha dunat lus pròpius númurus de casa i de telèfono.
– Però ara prepàra-ta, que o si no arribas talt al campo.
Són las vuit i mija, hi és tot lu téns que pugui salví. Sol que an casa no té ni la roba ni las raquetas, té de currí a la mansarda. Lu maraixal diu de astà calmu, ja hi pensa él, que ‘i dongui las craus i que ‘i digui cosa té de prenda.
No, millor si hi vanan assieme.
– Venc iò també – diu Tito.
Sanyora Tina és cuntenta com una pàsqua. Anneta, invetxe, fa la fatxa del cutxu que penja, qué avui és dumenja.
Al pultó de casa d’él troban lu puritsotu més furiós de una tigre. Gana na taniva de sunà lu campanel.lo, si él no hi era.
Tot bé lu que acaba bé, fa lu maraixal i poc dasprés són an campo.
Las gradinaras del pùblic no són del tot prenas, però assai ma assai de més dels altrus maitins. Hi és Carmelo a ma divelsa gent del txírcolo, i és la jornalista, hi ha també divelsus cumpanyons de ‘scora de Tito i una delegació de puritsotus, tots a ma la tuta uficial del grupo sportivo. “Així da que acabem la paltira m’arrestan”, pensa él.
Lus dos aversàrios són jovas, són folts i són afiatats. Són dos dels millors dopistas de la rejó. Ma él i lu puritsotu no tenan arrés de pelda. Acabi com acabi ellus han ja vincit. Lu puritsotu vuriva sol fé una bella figura, no pelda al primé turno i no pelda a zero lu sagons. Mentras que és arribat an final. Él també no taniva altru obietivo que fé un praié al puritsotu qué, sagons Carmelo, és sempra una cosa bona de na trenda u o dos cumpanyons. I al singolare s’era apuntat a l’open i no al senior sol pecosa s’era ancatsat a ma’l de la segreteria. No taniva arrés de pelda, a palt la llibertat i la mansarda. Ja’l vaieva, al puritsotu que, dasprés de haver paldut zero a sis, zero a sis traieva la manetas de la bossa de las raquetas i l’arrastava anmig anmig del campo.
L’àrbitro fa sanyal de ascumançà. Han acabat lu pal.lejo de riscaldamento. Él no rasisti i abraça lu puritsotu com si invetxe de ascumantsà a jugà tanguessi de muntà a un àereo que vagi a l’altra palt del món.
Jugan. I cara joc és un’alagria. Cara volta que él o lu puritsotu tocan la botxa són aplàusos i tiquírrius de entusiasmo. Mentras que com tocan la botxa lus aversàrios són siléntsios i túnquius de disaprovació. Ma aquellus jugan bé i vincin lu primé set quatra a sis. Tot considerat no astà anant mal, ellus dos s’acuntentarivan de pelda també l’altru set a ma’l mateix puntejo. Ma lu públic no és de acòldiu. Ellus tenan de vincí. Sa suma un tifo de tots lus dimonis a favor d’ellus i contra lus aversàrios. I aquellus peldan la cuntxentració i lu set sis a tres. Al talcé quasi mancu jugan, ni una còpia i ni l’altra. Gràcies a tres o quatra punts lungolínia de ningú que l’àrbitro assenya a él i al puritsotu, la paltira acaba set a cinc per ellus an quasi tres horas de joc. Són tots cuntents, també lus que han paldut. Horamai no hi havia arrés de asportivo an aquella paltira.
Al mamentu de la premiació l’antusiasmo és cosa de no crera, mancu sa tratessi de la “Copa Davis” invetxe de la “Copa Pallosa”.
Legu tóna abraçus, basus i astretas de mans. Lu que de més li agrara a él, és que Tito sigui sempra a custat d’él, com si diguessi “él és roba mia”.
Després, a la dotxa, lu puritsotu ‘i damana cosa hagi fet ahir, a ma qui sigui astat, ont sigui anat, ont hagi rumit. I él damana si no sigui un anterrogatori. I l’altru diu que sí. Avui al maití han trubat Clàudia molta. Sa suspeta de overdose.
– Cosa? Clàudia no era una drugara.
– Per això. Diu-ma que ahir no sés astat mai un mamentu de sol.
– Déixa-ma an pau. Ont és suçait?
– L’ha trubara la mara al pultó del parau.
– No sa drugava, Clàudia, lu drugat era aquel culló del jova.
Quant tonan anmig de la gent, no pareix que tenguin la fatxa de qui ha vincit, pareixan més cuntents lus aversàrios.
La jornalista s’acosta a él i li damana si ara no vulgui palà al micròfono. No, ara no. I ni mancu lu puritsotu, lus col.legas, també si an tuta com a él, li astanan dient que lus vol lu cumissari, que tenan tots de currí an caselma.
Lus cumpanyons de Tito s’acostan pé l’autògrafo.
– Cosa?
– L’autògrafo – diu Tito i, com si fossi lu segratàrio, agafà lus bucins de papé i lus passa al para a ma una penna, – ascriu lu nom tou.
Dasprés vanan tots a manjà al tenis club mateix, una cosa llugera ma de sustància. Él, sanyora Tina, lu maraixal, Tito; Anneta no, ella és an casa. Mancu Carmelo sa felma, ma tunarà an téns pé la final. A l’urella ‘i diu de jugà tranquil.lu, lu demés és fet, lu conta de Clàudia és astat assatiat del tot. Que an pau raposi.
Él menja un’ansarara de avocado, mozzarel.lina i pumata “daterina”, lu para “pennete al pesto”, lu fil un hamburger, la mara un trametzino “coto e formàjo”. Manjant, lu para ‘i diu que si vol ‘i farà él de al.lenaró. Millor que no astigui de sol com ahir. I él, mancu él sap com ‘i sigui vangut, sa l’abraça. Al maraixal. A sanyora Tina ‘i cau una llàgrima, i Tito, jarós, s’abraça a totus dos paris. Al para jalmà i al para iàiu. Sanyora Tina prora pròpiu, ma de cuntantesa.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)