Matrioska 8.0

Romanzo an algarés de folklore, de amor i de porra

8. Bon dia mal dia

An praça hi havia la poca gent de l’últim bal, iò só anat a tunà lu dòmino a Picolino i a recuperà lu paltó. Un parel de cumpanyons de Sanbenat ma sa són acustats pé ma sarurà.
«Fes-ta véra a Sanbenat, i almancu telèfona».
«Qui era aquella? Atentu que no sigui de Adebaras, qué o si no ta toca casat».
Picolino ma diu que m’han çalcat. Mamma, ma’n jalmana, també mun para. Pé co no raspuneva al teléfono? Pecò l’havia daixat a la butxacà del paltó.
In efeti hi ha un muntó de avisus palduts. Tres de babbo, nou de mamma, cinc de Piera, onza de Marta. Avís a Piera i ma diu que ni babbo ni mamma tunaran an casa, aquesta nit, que sem de sols.
«Cosa hi ha suçaït?»
«Bo’, tenan de astà an casa de nonna».
Telefoneig a babbo, lu qual ma diu i no ma diu. «Fileno, tun cusí…», legu ma passa a mamma, que ma diu de no ma preocupà, que és tot apostu, però aquesta nit sa falmaran ont és nonna.
«Pé fé curaja a tzia Melina i atuajà Fileno, nonna és gran i de sora no hi fa».
Iò i mas jalmanas sem de sols, sa racumana que no fem brutas figuras a ma las cumpanyonas de Piera i de Marta, i si damà maití sa’n vulguessin anà a Muragueddu, que las acumpanyi iò an màquina, las craus ja sép ont siguin.
«No és millor si venc iò també ont és nonna?», daman a ma l’asparança que ma digui de no.
«No, millor de no, casu mai t’avís, dèixa-ta lu telefonino acustat».
«Cosa hi ha?», ma damana Picolino.
«Arrés, nonna no s’és santira bé, si veus Carlino, Piera i Marta, digui-lis que corrin an casa, pelpraié».
Pé fultuna no hi ha gent assai an giru, ma ancara n’hi ha, i iò no he vist com siguin mascararas mas jalmanas, pé l’altària pugarivan éssar beníssim aquellas duas que astanan pumitxant arrimbaras a una paret.
Las avís al telefonino. Primé Marta.
«Sí, cosa vols?»
No és ninguna de aquellas duas tròias. «Ont sés?»
«An casa».
«Qui hi és a ma tu?»
«La cumpanyona mia i Carlino que astà fent lu macu. Babbo i mamma no tónan?»
«No. Sas ont sigui Piera?»
«Bo’!»
Faç lu númuru de man jalmana gran i vaig de un carré a l’altru çalcant de ascuvià gent pumitxant, mai sa vulgui que no ‘i soni ‘l telefonino. Ma hi ha massa buldel de gent que camina, de màquinas que corrin, de gent que riu. Dasprés de deu asqüil.los cau la línia i tón a pruvà. Ma randeix conta que só un idiota. Lu telefonino sa pot daspagà, opuru sa pot pusà la vibració. Man jalmana no pot éssar així maca de daixà la soneria a tot volume, aspetxalment si astà pumitxant a ma qui sap qui.
Celc de ma calmà, lu que tenc de fé és tunà an casa i agualdà. Un pastor que té la tanca acustat de la nostra ma racuneix i, a ma una veu ambriaga de son ma damana si ma sigui vistit de siminarista an bulgués. No, dic: «De culló anamurat».
Telefoneig a Miquela, que ma raspon a l’àtimo, i iò, pé palà-la sentsa afanu, ma sec als gradins del pultó de l’igrésia.
«Buonjorno, ascolti sinyori’, una cosa. Folsis vusté ma pot ajurà».
«Digui, si puc l’ajut de cor», raspon ella astant a l’asquelçu.
«Ascolti, de ont sa passa pé arribà a la lluna? Aquel camí de ont ningú mai no tóna. Aquel camí que diun sigui pre de rosas. Aquel camí ont las papallonas no tenan mai por? Pé co no m’acumpanya?»
«…», no cumprenc si rigui o si prori.
«Sinyorina, no sa’n vagi així de pressa».
«…»
«Miquela, com sa fa pé muntà fins a la lluna?»
Catsu, tenc vint ans, sagons àn de jurisprudença, l’àn que ve sigaré avucat, i ma pos a fé ‘l macu a ma una criatura. Un ànjal del cel.
Miquela s’és materialitzara davant meu, assieme a ma man jalmana i l’altra cumpanyona, són totas tres vistiras de madaminas, cambian sol las curols. No tenan més ni parruca ni veleta. Man jalmana i l’altra cumpanyona són duas minyonas de quinza ans, Miquela és una dona jova. I iò só un idiota. Tunem an casa assieme, totus quatra a braçetu, iò anmig de Piera i Miquela, la qual ma diu a l’urella: «Gràtsie».
La mijanit és passara de assai, ma ningú s’és trasfulmat an rató o carabassa, ningú ha paldut la sabata de cristal.
Daman si tenguin fam, set, si fassi manasté calqui cosa. Man jalmana patita diu que fa manasté que iò ma’n vagi, així sa pugaran apraparà pé la nit, vist que ellas rumiran al sojorno. Miquela ma mira com si ma vulguessi dira de no ma n’anà, de ma falmà anallí, de ma daspullà assieme a ma ella. I ma sa fa la fatxa valmella, com si fossi iò lu patit i ella la gran.
Dic a Carlino de currí al llit i avalteix que iò i él amprarem lu banyeto i que ellas poran amprà tranqüil.lament lu banyo gran.
No rasix a rumí, no puc rumí, qué Miquela s’astà fent la dotxa i qué sa culgarà an casa mia, a pocs metrus de mi.
M’arriba un missaja. Hi ha una lluna que riu i assóta: «Iò també ta vul. M.».
No rasponc i celc de rumí. Ma rom a l’àtimo, paldut an sómiu on Ginger Mary té la fatxa de Miquela i totus quatra lus amants d’ella tenan la fatxa mia. Quant ma daspelt só cuntent i ancatsat. Pé la pol.lució noturna i pé la gran esperiença sexual de Miquela-Ginger.
Vaig al banyeto çalcant de no fé ramó, ma rent i, quant ix an acapatòio, trop Miquela que m’agualda, an camisa de nit sexy, braçus i aspal.las nu-nuas, a la vista també de las cuixas als peus dascalçus; és perfeta, i la palt de cos que té tapat és més bel ancara que fossi nu-nú. Ma basa i ma tóna aspinyí al banyeto. Mus basem. Ella és super sexy, iò só nu-nú, la toc, ma toca, l’agaf al pit i ella ma l’agafa, i ma’l mou, adamunt i adabaix, adamunt i adabaix. I iò no ma l’agualdava, aixó. No ma’l pansava que Miquela, la cumpanyona de man jalmana de quinza ans, adamunt i adabaix. Ah.
Miquela va a sa rantà las mans i riu.
Iò no sé que dira, a palt que no só un eiaculator precox, an general.
«Miquela», dic, «ma tu?»
«Iò cosa?»
«Si…»
«I tu?», ma diu dunant-ma un ascotex pé ma tulcà.
«Sés una manyífica sorpresa», dic.
Ella sa polta lu dit de l’ul a la boca i ma fa’l sanyal de no dira més arrés.
Astic ancara un poc an banyo pansant a la figura de melda que he fet i legu ix. Vaig a ma vistí i legu entr a la cuina. A palt Carlino hi sem tots, ellas són totas vistiras, totas prontas a anà a la missa de las nou, i dasprés de la missa hi ha un càmbiu de programa, las cumpanyonas tonan totas a Muragueddu, totas tres.
«Vus polt iò», dic.
«No, vé mun jalmà gran», diu Miquela, «han sabut de allò de Fileno i no és lu cas que fem ancara festa».
«Cosa té Fileno?», daman a Piera com si ella na pugui sabé de més de mi.
«Diun que sigui an coma», m’anfolma man jalmana patita.
«Que pot murí de un mamentu a l’altru», ajuni Piera, «i lus únics que no na sabivan arrés sem musaltrus. Mamma és un’astruntsa!»
«Va bé, al.lora. Ara mangem, anau a missa i iò pansaré a Carlino. Eventualment ma çalcau al telefonino», dic.
«Basta que ‘l deixis ancés», usselva Marta.
A Carlino l’he daixat an casa de un cumpanyó, i só anat an casa de nonna. L’apusentu de rumí dels hòpites és almara com una càmera mortuària. Al llit hi és Fileno, que no és molt, pecò raspira, té una flebo agantxara a un bultxu, i angiru del llit té la mara, la txia, la iàia lu txiu i un’anfalmera. Lu dutor sa n’és apena anat ma tunarà de primé de un’hora i si n’hi fossi manasté també legu legu, si l’avisem.
Daman cosa pugui fé iò. I tzia Melina ma dóna las craus de la màquina d’ella. Puc anà a l’aeropolt a prenda ‘l marit; tanguessi de arribà a ma’l primé vol de Roma o de Milano, dipaneva de la primera cointxidença útil, qué és paltit de l’èstero, Berlino, o Vienna, no s’arracolda.
Mamma ma diu de astà atentu, qué la de tzia és una màquina grossa. Un Suv coreà, lu mateix que he güidat l’altru dia pé Fileno.

Antoni Arca, 29 Luglio 2015