Matrioska 17.

Romanzo an algarés de folklore, de amor i de porra

17. Lu que tu diguis

Astem antrant a Muragueddu, an màquina sem an cinc. Miquela, duas cumpanyonas, man jalmana, iò. L’idea era que mus falméssim apena ixits del país, que ellas dabaixéssin pé fumà una cigareta i Miquela i iò astigéssim an màquina fent lu que mus agrari. Ma iò no he vulgut; no vul que man jalmana fumi, que ma faci de Celestina, que furrogui al computer meu pé véra cosa m’agrari o no an contas de donas.
«Sé que t’agrara Ginger Mary, he vist cosa ella sap fé, i he pruvat a fé-lu a tu sabent que t’agrarava. Cosa hi ha de mal?»
Cosa hi ha de mal? Que iò no la vul una jova que astudia de porno-star! Un conta és mirà un vídeo pé sa divaltí, un altru és dicirí de sa cumpultà com un’atritxe porno.
«No hi ha arrés de mal, sigui lu que sigui iò vul fé-lu a ma tu sol. A ma tu i a ma ningun altru».
La cumpanyonas, mancu mal, tanivan pressa de arribà an casa, aiò! La discussió que la facéssim legu, a Muragueddu, no ellas al carré i musaltrus an màquina a Adebaras, a rísquiu de mus fé caçà de calqui fatxa del polc sagut al bar baient birra.
Primé de paltí m’he anvantat que tota la samana tenc que fé a l’universitat, que no mus pugarem véra pé assai, que ja la çalcaré iò, que sagurament an aqueixus dias rumiré a Cabususu, an casa de tzia Melina.
Las parets de las casas de Muragueddu son pintaras a murals, aspetxalment fatxas de pastols i mullels de pastols que posan por. Caps aspirits, urellas gras, uls aspanparriats, mans de puntulju. Birrita al cap i birra a mans, i com asfondu foc, pérra, vent, birra. No m’agrara aquest país de pérras negras i de vent fret. Gent salvirora i lligara a la carena com lu cutxu de l’ulturà. Com sa fa a víura an un lloc així. Paraus alts, carrels astrets, tots que saban tot de tots. Com ha fet Miquela a nàixar ananquí?
Daixem las cumpanyonas, a Miquela pé última i man jalmana, més tata de Julieta que la rufiana Celestina, s’anventa l’ascusa de tangué de palà a ma la penúltima cumpanyona, pecò astiguem de sols, iò i Miquela, almancu cinc minutus.
«Cosa téns?», ma damana. «Cosa t’he fet?»
«Ascusa, só iò. No ma santeix pront pé astà a ma una com a tu».
«Pe cò só ancara patita? Ma no sigaré patita pé sempra. I iò vul que siguis tu a m’ajurà a crixí».
«Folsis és pròpiu aixó, ma dónas una responsabilitat enorme, i iò…»
No ma deixa acabà, ma pren una mà i diu: «Realment vols que diventi dona a ma un altru i legu vengui a ta çalcà?»
Aquella frase ma umpri de terror, i l’abraç, impetuós. «No, no, mai de la vira, no, iò na muririva si sabessi que tens un altru».
«Amor meu», ma diu. I mus pican al virra, és man jalmana que vol antrà.
Primé que dabaixi de la màquina, però, ‘i dic que és ver que tota la samana tangaré assai que fé i sagurament rumiré a Cabususu un parel de dias.
Tunant an casa veig lus mateixus murals de primé, fatxas de gent astraca, de donas de cabels brancs, criaturas prasuneras de la prubaltat, però no tristas, riun pecò jugan assieme. Ni ha u que riu, i daspaga ‘l foc de un bosc pixant de la muntanya. An això salveix la birra que beun, a daspagà ‘l foc.
Muragueddu no és un lloc més bel o més feu de Adebaras, só iò a no cumprenda si só fet pé víura an aqueixus camins de pérra.
Man jalmana ma diu que ella ha çalcat an cara maneras de cunvincí Miquela a ma daixà pelda, qué só massa culló. Ma no hi ha astat arrés de fé. Ella, ja de quant per a mi era la “Lela” bastó vistit, mostruós aparequieto, çalcava de ma palà, de trenda un patit tratu. Ma iò arrés, catsu tontu. I ara que és diventara Miquela, una jova dona bionda, que mori per a mi: «Tu fas lu preciós. Ma qui ta creus de éssar? Sas quants na troba millols de tu, Miquela? Li basta móra ‘ls uls, fé un sorriso, que sa mogui lus cabels a ma una mà i té no una, ma deu asquadras de caltxo prontas a sa ‘i gità als peus. I tu: ma, sí, no, bo’, abisumeu. Abisumeu que sés culló. Mancu un dia lu fariva durà un jova que ma trati com fas tu».
M’ha fet a troçus, man jalmana de quinz’ans m’ha fet a troçus. I iò pens que tengui raó. I ma pos a rira.
«Cosa hi ha?», ma damana.
«Que pens que tenguis raó, ma és una cosa així ampruvisa, així folta, no hi era preparat».
«Tu?, que ta sés abijat de ella de mancu una samana! I ella, al.lora, que són quasi dos ans que pensa a tu sol?»
Daman si tengui lu CD de Rent, vul que posi Seasons Of Love, ma diu de no, però, si ‘i deix prenda lu telefonino celca lu vídeo de You Tube. Lu troba, cantem totus dos assieme, com a dos macus, fins a arribà an casa.
«Ascolta, Piera: gràtsie pel que astàs fent per a mi. Però, allò de Ginger Mary no m’és agrarat, no furroguis més al computer».
«I tu no ampris lu computer de casa».
Té sempra raó ella.
Primé de antrà an casa anvic a Miquela lu link del vídeo i un sms: «No puc astà sentsa de tu. Cumpréna-ma, paldóna-ma, faré tot lu que tu diguis», Telmo.
An casa mamma ma diu que m’ha çalcat u de l’assotxació cultural “Adebaras al cor”, o calqui cosa que hi assimija. Ha daixat un númuru ont avisà-lu.
«Pé co no li has dunat lu telefonino?»
«Qué no he cumprés de qui gent sigui».
Faç lu númuru i cumprenc que és aquel que l’altru dia sa cumpultava com si fossi ja lu president. Gratsiano Lampus, jòmetra al Comune de Urtiguel.lus, trenta-dos ans, viút. Arrastem pé mus véra an casa d’él, té una filla de cinc ans i, com puc cumprenda, no la deixa de sora.
Ma prapar tot un arraunament, ma faç un asquema a ma’ls punts que ma pareixan més ampultants rispeta al com i pé co sa puguessi justificà un’assotxació cultural, i, manjant, daman a mamma com és que no havessi racunaixut a Gratsiano Lampus, lu jòmetra viút. Quant tres ans ara era molta la mullé de intxident astradal, a l’anterru hi era anat tot lu país.
Alça ‘ls codus i no ma raspón, i a mi ma vé an ment que tanta gent dieva que la dona fossi molta pé culpa del marit, qué la ubrigava a fé lus turnos de nit pé trenda més munera, qué s’astavan fent la casa. I una nit, ansis un maití an téns an téns, qué eran las tres i astava tunant de l’haspital de Sanbenat dasprés de éssar astara cinc horas an sala operatòria, havia pres mal un curva i bona nit a las baldissas.
Piera, que ha ja partecipat a calqui ancontra de l’assotxació pé asperimentà custums i bals, diu que Gratsiano és una palsona asqüisita. Sempra gentilíssim a ma tots.
«Un hipócrita», diu mamma.
La casa de Gratsiano és apena aforas del país anant a Muragueddu, sa racuneix pecó és a dos prans, lu primé és tot rifinit, i és ont viun lu para i la mara d’él, i lu sagons no, de aforas és ancara an gretzu, felmu al dia que és molta la mullé.
Quant he muntat aquellas ascaras esternas ancara an txamentu i sentsa parapit, ma só amprissiunat, taniva por que també de palt de arrinta fossi així, i invetxe no, lu saloto i la cuina ont m’ha fet antrà eran assatiats i arredats perfetament. No sé lu restu de la casa, però. La filla astava mirant la televisió, un cartone animato. Lu para li ha uldanat de sa pusà las cúfias i de na trera lu volume i Gratsiano m’ha dit legu que él m’ha cumprés a mi, que él la cuneix la gent de la famíria mia.
«Si pensas de antrà a l’assotxació pé fé lus antaressus de ta iàia o pé ta trubà un postu al Comune, has asballat. L’altru dia he fet finta de arrés pé no ufendra Janni, que és l’únic que pensa que tu puguis éssar útil».
«No cumprenc, iò só astat cunvirat, no vul fé palt de arrés, i comúnqüe, mas jalmanas fanan ja palt del grupo de bal, o no? Sa són ja esibiras a la festa…»
«No pal de això, pal de la cooperativa arquelògica, de la Pro Loco, dels finançaments rejonals i europeos».
«No sép de cosa m’astiguis palant. M’haveu damant un botsa de astatuto. Èco-lo. He fet calqui ritxerca de tipo astoriogràfic. Basta, tot ananquí. No vureu que faci palt de l’assotxació? Va bé, no na faré palt».
«No ta crec, de cosa haveu palat a ma’l síndic?»
«De arrés. Txoè, de contas de famíria, él té an cura a mun cusí Fileno».
«De la casa de la música, diu la veritat? Ta vol fé diretor de la casa de la música, és així o no?»
No sabiva cosa fé, aquell’homa m’assustava. Legu era an casa d’él, hi era la filla. No ma vuriva barallà. Però nimancu vuriva fé la figura de l’idiota.
«Sas cosa pens? Que primé no m’ampultava arrés de aqueixa assotxació, ma ara na vul fé palt, i miren quanta gent ta vutarà».

Entr a facebook pos una mija dutzena de “I like”. Són las deu i un qualt de la nit, avís a Janni Picolino. Tenc manasté de palà-lu.
«Ara?»
«Sí, ara, és urgent».

Antoni Arca, 24 Agosto 2015