Matrioska 15.

15. Vurariva, si puguessi

Só daspelt de quant babbo s’és aixacat pé anà a la tanca a la cinc del maití. Pens que astic diventant macu pé aqueixa astúpida hastòria. No pot éssar un amor, i si l’era, ara és acabat. Las cosas no poran fé sempra rima an rosas. Lu que ma salviriva, ara, sigariva un amic, pé na palà, pé m’asfugà. Ma ont lu trop, ara, a l’alba? La cuneix de mancu de una samana i ma pareix ja una vira. No era ella la patita de musaltrus dos, ma iò. I ara és tot acabat, i no sé pé co. Elètrica. Ahir ma santiva únic, i avui ma santeix sol. Altru que Seasons Of Love, tassas de vi, eco an cosa sa conta un amor, an tassas de vi. Si na fossi capaç ma pusariva a ascrira. Sí, una rundalla. Hi era una volta un jova culló i una vella bruixa elètrica.
I si no fossi ver? Si Picolino fossi un mantirer? No, també man jalmana ma l’ha dit que Miquela dóna l’ascossa.
De avui tón a la vira mia de primé: Adebaras lloc pé rumí, Cabususu i Sanbenat llocs pé víura. Muragueddu dascantxel.lat.
A la set, quant s’aixecan mas jalmanas, iò só ja vistit i tot. «Pé co li diun “elètrica”, Piera?»
«Vafanculo».
«Pé co, Piera?»
Man jalmana sa tanca al txesso, ma iò no la deix an pau. «Pé co, pé co, pé co?»
«Sés un idiota», ma diu quant ixi. «T’arracoldas que pultava l’aparequieto, no? I una volta, an terça mèdia, crec, fent lu joc de l’ampolla, “batxo o squiàfo”, ha tangut de basà un altru él també a ma l’aparequieto. I sa’n dunat l’ascossa: Lela elètrica!»
«Tot això?»
«Sí, tot aixó».
Só així cuntent que ma l’abraç.
«Déixa-ma, idiota».
«Gràtsie, gràtsie».
«Tu sés macu».
Só així cuntent que daspelt a mun jalmà, i na l’anvic currints aforas de l’apusentu nostra, iò tenc de traballà al computer. Primé però anvic un sms a Miquela: «Bon dia amor meu», T.
«He rumit a ma tu, avui. An sòmiu», M.
«Iò també», T.
Ma pos a fé la ritxerca pé l’astatut de l’assotxació cultural Adebarina, o Asbeltina, bo’, lu nom o no’l té ancara o iò no ma l’arracolt. Na trop set o vuit ja fets, també aquel de l’assotxació “Murales” de Muragueddu. S’assimijan tots, ansis, són praticament pretxisus, cambían lus noms dels dirigents i lus ascopus pels quals l’assotxació s’astigui costituint.
Legu ma pos a fe una ritxerca adamunt de las “divisas” tradicionals i sa cumprén legu lu que saban tots; durant lu feudalèsimo ningú sa vistiva com vuriva ma com determinava l’ampreu, la categoria sucial i la fantasia de bisbas i barons. No asisti un “vistit” de un lloc divelsu de un altru, ma un baró que sa vol distinguí de un altru. Lus vistits de “matrioska” i de “suldat tulc”, an realtat, són elaboracions fantasiosas de pitols del Vuit cents que fevan lu mateix dels fotògrafos de avui, que vistin un model.lo i/o una model.la sagons la moda del mamentu o la moda que sa vulgui lantxà i, com asfondo, ampran una praça, un carré, un’igrésia. De tots aquellus quadrus, la sora cosa véra és l’asfondo, “no la vira quotidiana” que vulgariva rapresentà. Tots aquellus vistits de ricas matrioskas cururaras, sa són pusats de moda dasprés de las asfilaras nacionals i rejonals. Quant lus rapresentants de la Saldenya agro-pastoral dels primels del Nou cents, i legu an època fascista, sa cunfruntavan a ma’ls grupos de las altras rejons italianas dasfiguravan pé mancança de curols, de cants i de bals vistosus, arrés que sa puguessi amirà de allunt. Així, quant tot aixó s’és pusat de moda als cinquanta i sixanta, invetxe de recuperà la realtat hastòrica, sa són recuperats lus curols de las damas hispànicas i un custum adeguat a la gran concorrença rejonal italiana.
Conclusió, la nostra divisa, la del coro i la del grupo de bal dell’assotxació Asbeltina, o Adebarina, ja vaurem, sigarà justificara de una riflessió lògica. Qui roba triem? No una ugual pé cara astajó, pelpraié, qué no sa pot crera que an celtus llocs de Saldenya aniguéssin sempra vistitits de istiu o sempra vistits de hinvel. Tantu un tipo de roba divelsu a sagons que sigui, hinvel, istiu i atunju/primavera. Legu las curols. Sissanyor, pecò Adebaras té pel folça trenda duas o tres curols que la identifiquin. I a la fí la fatura. Qui vurem éssar? Celtament ni pascarols ni caçarols. Tantu homas i donas de un lloc agro-pastoral. I com sigarà la nostra divisa? Rapresentativa del trabal de cara dia o del dia de festa? Pecò no pot éssar que, com fanan tots, vistim las donas com quant arribava ‘l virrei o l’arquibisba, i lus homans de anà a munyí uvellas o anà a cullí uriva.
Bo’, ma pareix que sigui suficient. Faç la condivisió facebook de las fotografias mé curiosas a ma calqui mariciosa consideració mia.
I ara a çalcà ‘l síndic.
«Telmo?»
«Sí, ma’?»
«No vas a trubà Fileno?»
«Pansava de anà a palà a ma’l síndic primé».
«Vés a trubà Fileno».
«Va bé, vols que compri calqui cosa primé de tunà an casa?»
«No».
Mir qui hora és. Las deu i mija. Cont lus minutus que mancan pé la ricreació de Miquela.
«Txau, vulgariva que tu ma pranguessis an vol i ma pultessin an alt a ma tu», M.
«Só a casa i pens a tu, sempra, tenc quasi por pé quant ma mancas», T.
«No tenguis por i préna-ma, préna-ma a ma tu», M.
«Si puguesi vurariva», T.
«Préna-ma, préna-ma, ara…», M.
No sé com raspondra, aqueixa minyona m’assusta.
«Ta vul pé sempra», T.
«Iò també».
Acabara la ricreació. Ara puc ixí.
Entr an casa de nonna i daman si puc anà a sarurà Fileno. Nonna diu que és millor de no, ara astà rumint. Tzia Melina és a l’universitat. Tzio Idelfonso s’astà esertxitant a mal violontxel.lo. Vul un cafè?
«Gràtsie nonna».
La nonna de Adebaras és com si fossi l’única de que tenc, pecò lu para i la mara de babbo viun a Isoni i lus veig pé poca dias una duas voltas l’àn, an general una o duas samanas a l’istiu i un àn a Pasqua i l’altru a Naral. A ma ella tenc cunfiança, só lu nét que cuneix de més, Fileno no és crixit com a mi a Adebaras, i de quant taniva quinz’ans hi és sempra vangut més poc, i són quasi ja dos ans que viu an cuntinent.
«Ma só anamurat, nonna».
«Asparem que aqueixa sigui la volta bona», diu. «Tu ta anamurejas una volta cara quinza dias».
«Aqueixa volta és divelsu».
«A sí, de cosa ‘l sas?»
«Pens sol a ella».
«I las altras voltas no?»
Las altras voltas també, però bec lu cafè invetxe de raspondra.
«Sa farà la locanda de la música?»
«Quants són lus prujetas de ta txia i tun txiu que sa siguin realitzats a Adebaras?»
«Ningú ma pareix».
«Ja tens la rasposta».
«Ma aqueixa volta hi és de mig la sarut de Fileno».
«Fileno ara astà bé i lu de que té manasté és una bona cura, o un bon anju, no una locanda musical».
«Ma a tu t’agrara cuinà!»
«Sí, pé la gent de la famíria mia, no pé furistels que no sé qui siguin».
«Mamma m’ha dit que ‘l síndic ma vol palà».
«Sí, Giannino no hi ha cumprés arrés del txumpul de Melina i Idelfonso, li he dit iò de na palà a ma tu, pé véra si na traieu peus. Segons Giannino, lu conta de l’istiu musical Adebarí pugariva éssar una cosa ampultant».
«Tens lu númuru riservat d’él?»
«Tè, avisa’l i pusà-vus de acòldiu».
«Pronto? Bonjorno, só Telmo Demiale… sí, a las tres va bé. An Comune? Bonjorno. A mus véra», legu, a nonna, dic: «M’agualda pé las tres. Cosa vols que ‘i digui?»
«Ma fic de tu, de l’avucat meu de las causas palduras».
De’n casa de nonna vaig al bar; que no hi sigui ningú de la costituenda assotxació de Picolino and company? Ma no és hora, lus que siguin de l’idat mia o més patits són a ascora o a l’universitat, lus altrus a trabalà. Al bar hi ha quatra pinsiunats que jugan a caltas, ansis tres que jugan a ma’l molt, i difati, u que ma racuneix com a nét de sanyora Rosina de Txu Pedru, ma cunvira a una tassa de vi i a jugà a marilla a ma ellus.
«Com astà ta iàia?»
Dic que no só massa an gamba com a jugaró. No fa arrés, tantu pé passà ‘l téns.
Juguem, palem, ma umprin de damanas i riflessions.
«Ver és que a ma’l computer pots sunà a totas las més bellas donas del món?»
«Mirà, mirà, no sunà, qué no és que na ixin de l’asquermo, no».
«Ma iò he antés que, pagant, sa cumprén, tu trias las que vols i ta las anvian an casa».
«I legu a ta mullé cosa ‘i diu, Tere, no és un’amante aqueixa no, ma un sòmiu ixit del computer!»
«Mancu mal que pé vusaltrus jovas de avui no és més com al téns nostru, que si miravas massa una minyona ixint de l’igrésia, ta tucava fidantsat legu legu si era farrina i ascurit a bastó si era casara o afidantsara».
«Ma a mi m’agrarava de més primé, tota aqueixa llibaltat de avui iò no la cumprenc, com ta pots fià de una dona que primé de tu s’hagi basat, i dic basat pé no dira altru, tota una asquadra de caltxo?»
«Tu cosa na pensas, Telmo?»
«Que ma fóra agrarat nàixar al téns vostru, quant las cosas eran sol o brancas o negras. An aqueixus dias, ma só abijat de éssar jarós a murí».
«Cosa mara la jarusia, Telmo. Cosa mara».