lOro del mondo 19.

19.

Gennarino Miraniel.lo, lu puritsotu assistent capo, astà pansant si fé o no fé lu concorso pé ispetor; a palt la bruta figura si no passa, la quistió grossa, una volta passat, fóra de daixà Sanbenat, i no qué Sanbenat ‘i agrari massa, o qué no ‘i agrari pé arrés, és que él udieja lus cambiaments. Li agrara que las cosas siguin com són, que al maití t’aixecas i lu que veus de la finestra és lu mateix que has vist ahir i sas que sigarà ‘l mateix que vauràs damà. I al.lora pé co ta sés fet puritsotu, si no t’agrara cambià? Ja és ver, ma de las palts d’él, qué na ve de un lloc de la bassa Itàlia, o ta fas bandit o ta fas puritsotu, si no sés ric de famíria.
Hi pansarà un’altra volta, tantu la damana ascau la samana que ve, ara té aqueixa cosa de fé, que no l’ubrigueja ningú, però la vol fé, pecò ‘i pareix just. Vol éssar él a tunà la britxiqueta a Paoleto. Aquel minyó l’ha amprissiunat, com s’és gitat adamunt de Rosa pé la difendra. Un gestu nobra, altru que ritardat mental. Un gestu nobra, com lu del dobermann.
Quant són arribats hi era un casí. Lu molt ambistit anmig de l’astraró, la prufassuressa que tiquirriava com una danara, cos’he fet, cos’he fet, cos’he fet. Las màquinas que sunavan lu clàcson, qué no purivan anà ni anvant i ni arrarera. La gent curiosa i l’oréfitxe molt an terra davant de la butiga difés de dobermann que no daixava que ningú sa li acustessi, mancu pé cumprenda si fossi molt o viu i si sa puguessi ancara salvà. Mancu lu dutor de l’ambulança feva acustà aquel cutxu: él astava difanent lu duenyu fins a la molt. Leteralment. Qué lu duenyu era pròpiu molt i aquel culló del col.lega, invetxe de gità un sac al cap del cutxu i legu lligà-lu, li ha asparat al cap. I co’ taniva de fé, de daixà que matessi a calqui altru, aquel cutxu rabiós? També la palt gran s’ha pres.
Casa de Piero Pisquededda, l’oréfitxe molt de infarto, de txistu Lu Matxoni que han antarrat avui a las cinc, és pròpiu analt analt, més adamunt hi és sol la rampa del castel; o del cunvent, ancara no l’ha cumprés si aquel rúdere de la punta de Sanbenat Vél sigui un castel o un cunvent, qué hi és qui diu un a cosa i qui na diu un’altra. Un ampoda pé hi arribà, qué ha tangut de parquejà un poc allunt, qué no és vangut a ma la màquina de salvici; però, qui panorama. Sa veu tot Riualbu, de Jagamara ont naix, fins a ont asboca a la marina, legu l’astan, lu faro, Lisureta, las casas. Tot. Tot sa veu de ananquí adamunt. Ja hi crec que na vulguessin gità tot pé fé sol albergos i ristorantes.
Mi’-la. L’assistent capo que aspinyi la britxiqueta de Paoleto ha individuat la casa de una fatxara sora, com quasi totas las casas de Sanbenat Vél. L’altra, la fatxara de ‘ndrera no hi és, no asisti, pecó curraspon a la muntanya mateixa; tot són casetas de dos, tres, quatra prans a ma las apusentus distribuiras an vertical, ma no pecosa la pansessin com lus ingresus, pecosa és ampussibra trenda prufunditat. A palt que veu lu númuru txívic, lu puritsotu cumprén que sigui aquella pecó hi ha gent ben vistira, divelsus a ma ulleras de sol, que entran i ixin a ma una tassa de calqui cosa an mans i manjant un basqüit, un panino, un tros de frumaju. És lu sarut al molt, i, com an cara lloc del món, sa fa manjant i baient a la sarut de qui no hi és i de qui arresta.
Lu puritsotu arrimba la brixtiqueta a la paret i entra. L’apusentu és prena de gent. Sanyora Maria, de txistu La Matxona, és sagura a una pultrona pusara al mig; arrarera d’ella hi és Paoleto, que té una mà al codu d’ella, i és una mà cundanara, pecó sanyora Maria aquella mà la té ancutxara folt a ma las mans d’ella, com si tanguessi por que ‘l net sa li pugui ascapà. Acustat de Paoleto hi és Rosa, que sa’n fóra també vulgura anà – ella a la missa de molt hi és anara pé educació, no pecò ‘i tuquessi –, ma Paoleto sa li és apatxigat com una sambisua, i ella té massa valgonya, an aquella situació, de risquià de fé-lu tiquirrià.
Lu restu de la gent dóna las condollanças a totus tres, a Maria, a Paoleto i a Rosa també, qué si ningú no l’ha mai vista primé, no és que no pugui nutà que sa troba arrinta del quadru an una pusició txentral. I dasprés, o primé de las condollanças, la gent deixa roba de manjà i de bera que ha pultat de’n casa i beu i menja a la sarut. Legu txàtxara, arrinta o aforas de l’apusentu.
Aquella gent, Gennarino Miraniel.lo, la cuneix quasi tota; un poc pecò Sanbenat no és que sigui així gran, qué pusant tot assieme mancu arriba a coranta mil palsonas, i un poc pecò és quasi tota gent que té calqui patita maganya, que ha dinunciat calquicosa, o l’han dinunciat pé calquicosa. Tota brava gent, però proba, i als probas, vulguis o no, calqui cuseta capita sempra. Un déuta, un’aspenta, un daspit. Qui ‘l digariva que ‘l molt era un oréfitxe? Ma Gennarino no és ancara ispetor, él no sa fa damanas, él las raspostas las troba sol quant salveix. I lu que salveix és que aquel jova, que sa veu massa bé que no és gent ni de famíria ni del qualté, sa’n vagi; qué na treu lus uls an un txegu que a ma l’ascusa de palà al telefonino astà registrant lu que la gent diu del molt.
Tantu dóna las condollanças, sarura a Rosa dient-li si no l’hagi racunaixut. No, ella aquell’homa baixotu, mancu u i setanta, de astòmac gros, de una corantena de ans i mig aspirit, no l’ha mai vist primé. Com que no, a l’haspital, l’altra volta taniva la divisa. Quant és vangura sa mara. An pediatria. No, Rosa no s’arracolda arrés, que paldoni. Él paldona, ansis, com ja li ha dit l’altra volta, si ella vulguessi pultà anvant una dinúncia, él és pront a tastimunià.
– Gennarino Miraniel.lo, assistent capo.
– Rosa Sardú, astudentessa.
Ma Gennarino no sa pot distraí, diu que és vangut pé tunà la britxiqueta a Paoleto. Cuntent sés, Paoleto? I Dik? Damana sanyora Maria. Dik cosa? Lu dobermann de mun fil. No, del cutxu no sép arrés.
La iàia cumprén que Paoleto no sa pot aguantà ancara i ‘l deixa currí aforas, a la mountain bike d’él.
– Juvanot – diu lu puritsotu an bulgués an aquel que astà arregistrant de amagat, – vina a mus fé una fotografia a mi i a Paoleto – i així dient l’agafa pé un braç i a sota veu ‘i demana cosa catsu astigui fent ananquí. Qui sa creu de éssar, un jornalista d’assalto?