La rundalla de Lerruà

Tu ma digaràs: “I qui bél ampreu que t’has triat! No ta’n purivas trubà u millor?”
In efeti iò ja ta dungariva raó, si és que u puguessi realment trià lu trabal que vol, ma las cosas no són mai fàcils com tangarivan de éssar. Pé dira, pensa si caraú, de daveru, puguessi fé lu trabal que hi agrara. Quanta criaturas hi ha que ta diun astronauta, agente segreto, sommergibilista, aixentsiat? Prova a hi pansà? Ningú que ta digui manial, massàiu, faquí, ascumbraró.
Tu ma digaràs: “Ma això cosa n’hi entra?”
N’hi entra pecò com la criatura que vuriva éssar astronauta i de gran acaba manial de mestra de pareta, mancu iò havia pansat mai de fè lu que faç. Iò vuriva fé l’anginyé nucleare. Legu a las elementares, an talcera, mus ès arribat un mestra que de matemàtica no na cumpraneva un ràiu i iò ma só paldut. Pensa que an sagona elementare, an matemàtica no he mai pres mès poc de vuit, una volta set, ma pel dasolda. Legu, a m’aquel mestra bastaldu, lu màssim era sis, i a la matemàtica hi he pusat òdiu.
U diu: “Ma a gran pots recuperà, ta posas a sota i astudias tot de cap i de nou”.
Ma an primera média m’han butxat. Bastaldus, i an talcera no m’han mancu amitit a l’esame. I tot pé cosa? Pé aquel mestra que m’havia pres an antipatia.
Ja’l sép iò també, tu ma pots dira que aquel mestra a las médias no hi era, ja és ver, ma horamai las cosas havian pres aquell’ambitxu, iò era diventat “lu mal”; a las elementares pecò an aquel mestra no n’hi feva passà una, hi feva nutà tots lus asballus que feva; a las médias pecò m’havian butxat i de ripetent era sempra lu més gros i lu primé a dunà contra als prufassols. I an sagona m’havian pres a la grefa de “Picolino”. Lu maraixal ha ascrit que éram una banda de criminals minorils, ma no és ver, éram una grefa de minyons que astavan assieme pé sa fé curaja i pé s’ajurà.
Pé dira, si ta mara no t’ha pusat la merenda, tu cosa fas, no menjas? Celt que menjas, però t’arranjas. I musaltrus mus arranjàvam. De u un éuro, de un altru lu suco di fruta.
Anju! Ma cosa anju, un’aspenta, un baticol, un’astiratxara de cabels. Tots mus vurivan bé a musaltrus de Picolino. Sol que Picolino era an talcera i taniva quasi setz’ans i a las médias no hi puriva més astà, per això tucava trubà un Picolino-dos que fóra pugut éssar iò, si no m’havessin butxat an primera; és per això que he tallat las quatra gomas de totas las màquinas dels prufassols que taniva l’àn primé. És astara una justa reació, no una cativèria. Picolino, invetxe, s’havia pansat que iò fossi més mal del foc i m’havia dit que si era bo a atacà un anju a Marieto – lu qual prataneva de éssar él lu Picolino-dos essent an sagona média ma de ripetent –, Picolino-dos ma’l feva fé a mi. I Marieto m’havia pres a la fiara, m’havia tirat una piara als cullons i legu un bufató a l’ul asquerra. Sigaré astat dasmaiat roba de un qualt de hora i havian tangut de avisà també lus bidel.lus. Ma racolt que ma vurivan pultà al pronto-socorso. És per això que legu he tallat lus frenos del vespino de Marieto, no pé altru. I si legu él no és astat bo a cambià las martxas i s’és asbaturat al càmion iò cosa hi puriva fé?
Pé tres ans de fira só astat iò Picolino, i a ma mi las cosas són sempra anaras bé, ningú que sa sigui mai llamantat, ansis. Pé dira, si u rinuntxava al panino, a las nike, al jubot, a la bitxicleta, an càmbiu la banda de Picolino-dos (iò), ta racunaixeva un premi: pastillas, ampollas de rum, prestacions físicas de cumpanyonas an déuta (aspetxalment allò que diun sesso oral). A la fi só diventat Picolino-roi, que però anigariva dit a la francesa: Picolino-ruà.
Acabara l’ascora Picolino-tres és divantat un cusí de aquel que era astat lu primé Picolino i iò ma’n só anat Picolino-roi i no hi he pansat més ni a la matemàtica ni a l’ingenyeria nucleare, un trabal ja’l taniva: pusher sa diu an ingrés (hi sigariva també un nom nostru, ma a mi no m’agrara mancu al dira).
Tu ma digaràs: “tanivas setz’ans quasi fets, no eras una criatura, ja las cumpanevas las cosas, no ta’n purivas anà suldat, pé dira?”
Folsis sí que fóra pugut fé un’ascora seral i mancari diventà camaré o barman. Ma taniva Gracieta pranyara i ‘l mes que pusava poc de palt eran mínimu quatra mil éuros. Així, invetxe de cambià trabal, he çalcat de fé carriera i, difati, an un parel de ans taniva una bella tzona de respunsabilitat mia total i als vint ans, a palt de tres fíls, taniva casa(s) màquina(s) i lu coordinament del muviment de totas las discotecas, de tots lus bars i de totas las ascoras superiols. És astat a l’hora que de Picolino-roi so passat a “Le-roi” i bo’, que sigariva Lerruà.
Ara, ta digaré la veritat, no hi pens més a divantà anginyé i pijó pel mestra que m’ha fet udià la matemàtica.
No, a él no hi tenc òdiu, és una brava palsona, pé salvà lu fíl que era divantat un drugat paldut m’ha vanut la casa, un tres i cuina al talcé pra de un parau sentsa aixensor; no val un ràiu ma iò li he vulgut bé i an càmbiu no li he molt lu fil que ma daieva un muntó de munera an “pols lerruà”.
És pròpiu així, u no tria lu trabal que vol fé, sa pren lu que hi capita, i si té traça fa també carriera.
Pren a mi, de ripetent an primera média a rei de la bella vira. Cosa vols, una pastilla? Pronti. Una bella dona? Mi’-la. Una màquina com paltoca? Totas las que vulguis. No sép on pusà-la la munera que tenc.
Tu ma digaràs: “I pé co ma’l dius a mi tot això?”
Pecò tantu nol digaràs a ningú. No, no proris, no m’agrara fé sufrí la gent. Tu tanca ‘ls uls i mancu antangaràs la duró.