La rundalla de Jusé Bambolina

Qui hi és bo sa faci quatra contas i axí cumprén de qui palem. Hi dievan Bambolina, qué sa vistiva i sa pantinava com a Michel Polnareff i, a ma una guiterra de quatra sous, cantava i sunava “La bambolina que fa no-no-no-no-no-nooo”.
No és que iò na cumprengui massa ni de música ni de guiterra, ma aquella cançó la puriva sunà i canta qui sa sia també la primera volta que pranguessi an mans una guiterra an vira d’él. Ma Jusé Bambolina l’astunava lu mateix, també dasprés de mesus que s’alenava. Lu dia que era rasixit apena apena a atzecà-la: la cançó era passara de moda, a Polnareff no sa’l raculdava més ningú i tots cantavan “La bàmbola” de Patty Pravo. Él però sabiva sol aquell’altra: “A fem la bambolina”? Lus cumpanyons cumpranevan l’altra cançó i, antant que él puntava ‘ls dits pé fé l’assolo a una colda pel ti-ti-ti-ti-ti-tiiii, lus altrus havian ascumançat a ma la parodia de Patty Pravo que antant era passara de moda ella també: “tu ma faç girà, tu ma faç girà com si fossi un bòmbolaaa”.
Lu téns era passat, la iàia que viviva an casa s’era dimenticara de totas las voltas que era anara a véra cosa vulguessi Jusé qué l’avisava a cara hora: “no’, no’, no’, no’, no’, nooooo!”
Él cantava la cançó dient no-no an itarià i ella antaneva la cuntració de la paraura “nonna”, i pansava que l’havisessi dasasparat: “No’, o no’, o nonna!”
Ella arribava: “Cosa vols de nonna, bé me’?”
I sa la mirava sulprés que almancu ella no vaiessi an él lu sósia del gran Polnareff.
“Só pruvant la cançó, o no’!”
“Ah, i no m’avisis més, al.lora”, dieva la iàia.
De la guiterra n’havia fet foc, lus cabels, pé tota l’àlgua ossigenara, sa’n eran anats, Patty Pravo s’era feta gran, del biondu Michel Polnareff s’era paldura la raça, i Jusé era sempra Bambolina.
Ara, pruvau vusaltrus a vus fé avisà “bambolina” quant la porra vus cunsumi de l’ungra del dit gros del peu a la punta dels cabels. I qui sa’l carragava a Jusé Bambolina. No, de daveru, pansau-li apena apena. Cunaixeu una minyona: “Txau, só Jusé, setz’ans”. Tot apostu, ella na te quinza; legu ella antopa a una cumpanyona: “He cunaixut a u, un biondino, Jusé Tal”. “Ma qui, Bambolina?”
I aixó una, duas, tres, mil voltas. Mancu a suldat s’era pugut asfugà, que a ma él n’hi havia altrus dos del mateix rió i l’havian dit a tota la caselma que él era “Bambolina”. I tu vés i aspiega’l a una banda de gent ampurraçara que no sés “Bambolina” pé una quistió de urequiúmini ma pé conta de una cançó: “Que fa no-no-no-no-no-nooo”.
A la fi, invetxe de divuit mesus havia fet dos ans i mig de suldat, qué era més lu téns an garera pels anjus que atacava, qué ‘l téns fent esertxitacions.
Una volta tunat an casa era sempra Jusé Bambolina, però del biondino a ma la guiterra no taniva més arrés. Mustatxus negras, cabels pocs i a tzero, i cos de qui ha fet palestra assai, aspetxalment solevamento pesi.
Tot a postu. Maqué tot a postu, a postu un ràiu. I no era ‘l téns que tots sabivan de piscologia? I Freud, i Jung, i Adler; aspetxalment Adler, a ma tot allò de la teoria de la homosessualitat latente. Txistu: Bambolina. Aspeta: Camionista manescu mig alcolitzat. Cumpanyias: mai vist assieme a una dona a palt de la mara, la iàia, la jalmana patita i una cusina farrina gran. Trabal: mestra de nyenya, ma sol pecosa era la butiga del para; qué o si no no’l fóra pres ningú com a aprendista a un homosessual “latente” o no “latente” que fossi. I difati, da qué era molt lu para, lus tres operàios l’havian daixat i ninguna mara hi hanviava lu fil a fé de aprendista. “T’he dit de no, a la butiga de Bambolina tu no hi vas!”
Avui tot aixó no sigariva arrés, ningú pensa més que la homosessualitat ta la puguin cundí com si fossi un virus, i ningú pensa més que alló de Adler valgui pé quiúnqüe sigui palsona de sesso màsquil i ta ispiri empatia. Aixó de la “latença” és com lu conta de l’ucasió que fa l’homa llarra, o aquell’altra fesseria de qui ampra una dona que no’l vol i legu diu que no és culpa d’él ma culpa d’ella qué taniva la gunella massa culta, o que de la V de la brusa sa li vaieva l’atacarura del sic.
Ma ‘l conta no és aqueix, lu conta és que Jusé dit Bambolina a corant’ans taniva la vira arruïnara. Mai una jova, mai mancu una tròia a pagament qué al país d’él no n’hi havia; era arribat vélginu a corant’ans. Fossi crixit an un’altra famíria, o havessi tangut calqui cumpanyó, mancari lu fóran ben cunsallat si no també ajurat a trubà almancu una sinyorina compiatxente. Ma la famíria d’él era de gent de igrésia igrésia i tanivan també una txia an càusa de beatificació, per això sa pot cumprenda qui ajut hi purivan dunà. I a ma l’ascusa que “il lavoro nobílita” lu para lu feva traballà com un ascrau de las set del maití a las set de talda, i si havessi durat an vira ara Jusé Bambolina sigariva gitat an butiga tallant, ancol.lant, raspant i raspirant varé i pols de nyenya, ma era molt quant Jusé taniva trenta-cinc ans i mig i, al giru de poca mesus, l’havian daixat lus operàios, qué tanivan por de sa fé fama de urequió ellus també, lus aprendistas, naturalment, i clients i impresas que fins al dia primé anavan a sa fé adubà las cosas de casa i cumissiunavan poltas, pultons, finestras, finastrons, barandals. Bo’, tot felmu. Téns sis mesus la butiga era diventara un pror: hi antrava an cara tant sol lu postino pels avisus de pagament.
Las aspesas però eran las mateixas i al final havian vanut lus lucals a calquiú que ha tirat tot an terra i n’ha fet o una banca, o un supermercato, o un parau de sis prans, o un albergo de cinc prans més tarrat panoràmic, o ‘l que vureu vusaltrus.
Va bé, ma com acaba ‘l conta? Vus astigareu damanant. I iò no vul dic. De celt no acaba bé, no arriba la bona bruixa a rasulví ‘ls problemas. Arriba lu que qui astà lligint, i més ancara qui no astà lligint sap beníssim: que no hi vol arrés a arruïna la vira de una palsona. A voltas basta una paraura dita tantu pé rira.
I, ma, aqueix “Bambolina” no l’havem mai antés, això no és mai suçaït!
Just, lu txistu ma l’he anvantat, ma no tot lu restu, i de Juséls Bambolina an garera pé stupro o pedofilia, girats de cap o panjats a una nau de uriva sa n’hi antén cara dia.
Ara, iò ananquí ma felm, ma, tón a dira: atanció a pusà ‘l txistu a qui no tengui còlpura pé aguantà-lu.