La rundalla de Asbeltino Lacarena

Aqueix era un mecànico de bitxicletas al téns que trenda una bitxicleta era com trenda una moto ara i essent la moto l’única màquina de tota la famíria. Ja’l sép que pareix ampussibra de crera, ma hi ha astat un’època que éssar proba no era una cosa de pocs ma una cosa de tots. També la gent rica asfundara taniva poc, rispeta a un proba de avui.
Pé dira, un proba del dia de avui té màquina, té telefonino, té televisió, té computer, té ascoras, mentras que un ric del téns del conta si vuriva véura una cumèria o un drama taniva de anà a teatra an la gran citat, si vuriva anà de un lloc a l’altru sentsa prenda fret taniva de ixí a carroça i si vuriva sabé las cosas taniva de ancumanà una racelca a calqui astudiós i a la fi no és dit que la cumpranguessi, que un ric, pé éssar ric, nom taniva manasté de ascoras.
Tunant al conta, una volta abolits lus privilegis de la monarquia i de l’igrésia i antrats pé la primera volta de daveru an democracía, la gent cumpraneva que caraú puriva i taniva de fé lu d’él, i que qui taniva caval no era més sanyor pel sol fet de trenda un animal que ‘l pultava de un lloc a l’altru sentsa pusà peu an terra; a l’hora trenda caval era divantat un asprecu, ancara ancara pels carratunels, ma ellus també eran a punt de dascumparí, qué de Turí astavan ja arribant carrus a mutol més fàcils de guidà, més rasistents i més baratus de guvanà. Lu vent astà cambiant dieva la poesia, i com si astava cambiant. Gràcias a la bitxicleta u arribava al lloc de trabal tot mal anant an mijora i an mijora tunava an casa, sentsa manasté de astà als còmuts del duenyu o del carratuné. Una bitxicleta custava, ma mai com un caval o un murendu i, si ben tratara, no divantava mai vella i, aspetxalment, no muriva, oltras a no cagà l’astraró i no sa llamantà pé la fam o pé las durols.
Legu, la bitxicleta, an davallara, no hi havia caval que la vincissi. L’únic era lu dels cupeltons, de las cameradàrias, dels frenos, de las dínamos, dels rajos; de la normal manutenció digarívam avui, i difati, calquiú que s’apantava de més de un altru ja hi era sempra, i la cameradària sa la petsava de sol, lu cupeltó sa’l paraçava de palt de arrinta, lus pàtinos sa’ls ragurava a gustu, lus fils de la dínamo sa’ls sabiva atacà i lus rajos sa’ls registrava de sol, pé no dira de la carena sempra ben angraixara i sempra ben fissara a las dents de la curona del volano, o lus pedals que saltavan si no astavas atentu.
Com sa pot cumprenda, i com sap qui la bitxicleta l’ampra ancara, sagons com l’ampris una bitxicleta no ta pultarà mai fastiris, ma si l’ampras mal, cara dia n’hi ha una.
A l’època que astem dient, las astrarols no eran las de avui, las cunaixenças i lus materials nimancu, i quasi no hi havia ningú que almancu una volta a la samana no tanguessi de anà ont el mecànico de las bitxicletas. O pé una petsa, o pé un rajo, o pé una baqueta del freno, o pé un manúbriu de registrà una samana sí i una samana també ta tucava de anà ont él mecànico i, de un mamentu a l’altru, era nat un trabal que fins al dia primé mancu ta’l purivas imaginà.
A l’ascumençu era calqui butiga de bitxicletas que oltras a las vendra també las adubava, legu eran pròpiu ofitxinas que primé eran butigas de frarialju o astal.las i ara lucals prens de bitxicletas panjaras a las parets o a una biga al sotra agualdant lu duenyu o agualdant de éssar adubaras.
Qui era bo i qui puriva, havessi o no havessi fet lu corso de mecànico asptexalitzat, sa ubriva l’ofitxina de mecànico de bitxicletas; ansis, a l’hora de mecànico i bo’, que si dievas “tenc de anà ont él mecànico”, no hi havia ningú que puguessi pansà a un mecànico divelsu del de las bitxicletas: màquinas no n’hi havia, lavatritxes nimancu, televisions i frigorífero mai antés mancu ‘l nom, doncas lu mecànico puriva éssar lu de la bitxicleta i bo’.
Non vulguessi esagerà, ma al téns que dic iò hi havia més mecànicos de bitxicletas que igrésias sempra ubeltas, i tantu, anavas ont és u o ont és l’altru a ma’l mateix criteri de ont vas a cumprà ‘l pa si sés de pressa: a la butiga més acustat de casa.
L’ofitxina més acustat de casa mia era la de Asbeltino Lacarena. Maití i talda, a qualsiasi hora passessis, él era sagut al banquet de nyenya, ancas ubeltas i traficant a ma una bitxicleta i a caraú que hi pedalessi a bé él tiquirriava sempra: “La carena, entra que astàs paldent la carena”.
I calquiú sa la baieva i sa falmava i, també si hi paraixeva tot a postu, la carena sa la feva cuntrulà lu mateix, qué, també éssent una cosa fàcil de assatià, t’ambunjavas de gras.
A mi m’havia futit un parel de voltas, ma legu havia amparat a ma fé tot de sol. Ont és Asbeltino hi anava més que altru pé matà ‘l téns quant no taniva cosas de fé a ‘scora i quant ancara no taniva la jova.
Era un bon homa Asbeltino. Adubant bitxicletas de quant taniva vint ans an téns de guerra, arribat a na cumprí cinquanta taniva casa de prupietat, dos fils astudiant a l’universitat an cuntinent, l’homa de anginyé i la dona de prufassuressa de llatí i grec, i una mullé que feva vira de sanyora.
Sagons él alló de la bitxicleta no fóra acabat mai, ningú fóra mai abandunat la bitxicleta. Celt, calquiú taniva la moto, “ma la moto és roba que no salveix, és més de figura que altru”, dieva él, “i legu la moto costa, oltras a éssar perillosa. I és més lu téns que pelts pusant mixela qué anant de un lloc a l’altru”.
Él que era astat u dels primels a crera a la inovació de la bitxicleta, no craieva a la inovació de las motos i, mancu al dira, de las màquinas. Antant, calqui altru mecànico de bitxicletas havia ascumançat a las trasfulmà an mosquitos, és a dira patits mutols de res panjats a sota del sel.lino que ta risparmiavan de pedalà, i calqui altru, assieme a las bitxicletas era passat a vendra i adubà lambretas. Legu eran arribara la vespeta que no hi vuriva la patenta pé la guidà.
Lus mecànicos de bitxicleta i bo’ eran sempra més pocs. Calquiú tancava pròpiu, calquiú passava a las motos, calquialtru t’arratirava la vella bitxicleta basta que ta’n cumpressis una nova de aquellas que s’adubavan de soras i que tanivan lus manúbrius a ma las martxas. Ma él no, Asbeltino Lacarena dieva que tot alló no fóra durat, que com la bitxicleta no hi havia arrés. “Mira si veus un carru an giru, o un caval lligat al pultó de casa? I diu-ma quantas bitxicletas hi ha, invetxe?”
Era cunvincit que lu d’él era l’ampreu més sagur del món, fins al dia que ‘ls Beatles no sa són daixats, que no n’hi entra un ràiu a ma él, ma és astat a l’hora que ha ascumançat a sa randí conta que hi havia gent que hi pultava la bitxicleta a adubà i legu no passava mai a ratirà-la i que tota la munera que feva, a fi de més no abastava mancu a pagà la lutxe. A la fi del mateix àn, la mullé, massa habituara a éssar sanyora sa n’era fugira de casa a ma un rapresentante de la Piaggio. Lu fil li havia tret lu sarut pecó sentsa la munera que hi anviava cara més s’era tangut de arratirà de anginyé pé fé l’operàio a la Fiat. La filla, pé pugué cuntinuà s’era casara a ma un rajoniere de l’Alfa Romeo i ella també no’l palava.
Pé pagà ‘ls dèutas hi havian pusat la casa a l’asta, ma él continuava a ubrí l’ofitxina. No sép qui fi hagi fet pecó a l’època iò també astudiava a foras, lu que m’han dit és que calquiú l’ha trubat a ma un braç a banyu çalcant de cumprenda de ont ixiva la pèldita del bultxu.