Gavina di l’Ortu 31.

31.

Ara que astà ixint de arrinta de aquel lloc ont l’han vistira de homa, Gavina s’abija que és lu cunvent a ont a ella ‘i fóra agrarat de antrà de patita, quant ella era Gavina de Pietra, pé la gent del carré. Ma Pietra no havia vulgut, i Gavina no era pugura divantà monja. Ara, pel que ha cumprés i pel que s’arracolda, aquellas monjas no hi són més, i lu cunvent l’han trasfulmant an un haspital pé la gent proba.
Tantu era a l’haspital, no era an garera. Ma si no era an garera, pé co té las man alligaras? Lus becus l’astanan aspinyint a muntà a un carru. I ara que lus mira més bé, s’abija que no són pròpiu animals, ma homans travistits de animals, lu que tenan és la fatxa pintara, i la tinta sa’ls hi astà dasfent.
Gavina és al carru, i ‘l carru caminà. No astà davallant, tantu no l’astanan pultant an casa, al dabaix, i mancu a la tavena de la mara. Astanan muntant, velsu ‘l col.leja dels jesuïtas, sol que lus jesuïtas no hi són més, i al postu d’ellus hi és lu qualté dels suldats. Pé co la pultaran anallí? Sigarà per això que l’han vistira de homa? Qué voran que ella també faci ‘l suldat?
Ma ella és una dona, és una mara. No pot fé ‘l suldat. I a Ernestino cosa hi diu: – Ernesti’, mira que mamma astà anant an guerra?
Éia, lu carru astà pròpiu anant al qualté, a poc a poc. I o als pultons o a las finestras hi ha gent a ma la fatxa de animal que sa fa ‘l sanyal de la creu quant passa ella. Hi ha també gent animal que l’ascupi, que diu:
– Dasgraciara.
– Assassina.
– Pindatxu.
Hi és també qui diu:
– Fes-ta folça, Gàvi.
– No hi ha criatura més anucenta de tu.
Gavina no cumprén cosa vulguin, ella mancu ‘ls cuneix.
Lu carru és arribat al qualté, lu pultó l’han ubelt lus suldats per ella i pé la gent que hi astigui an aquel gran cultil. Quasi arrimbat a una paret hi ha com un altar de nyenya, i adamunt com una creu, que no és pròpiu una creu, ma hi assimija, també si té un braç sol i, del braç, hi ha una colda penja penja.
La fanan passà anmig de la gent. La tinta de animal que tenan an fatxa s’astà dascallant del tot, i ara Gavina s’abija que calquiú ja’l cuneix. Sanbenat és patit, i almancu de vista i de txistu sa cuneixan tots. Pera Lutopu, Maria Titagrossa. Giuàn Nyenyavelda. Miquelina Labolda. Ella era Gavina Depietra, de patita, legu Gavina Deanna, o també Gavina Deloltu, legu Gavina Labrusjara, legu Gavina Lamaca, mentras ella vuriva éssar sol Gavina de Ernestino.
Proba fil d’ella, i cosa na sigarà ara, de aquel minyó?
A Gavina l’aspinyin, la tocan a ma diricaresa, però també la rapan, la cunsoran, i també l’ascupin. Voran que munti an aquell’altar de nyenya. I ella munta. Veu tota la gent als peus d’ella. Quasi no hi ha més ningú a ma la fatxa de animal, sa’n han tret tots las pituras que tanivan. Calquiú té ancara la fatxa mija bruta, ma sa veu bé qui sigui. Padre Mateo, la mara, la jalmana. Lu para no, és molt, i mancu lu jalmà, és ancara an prasó. Hi són també lu para i lu jalmà de Sisino. Sisino no, però, él és molt. Hi són també Pepunc i Pietra, no veus qui fatxas sudisfetas que tenan. Ernestino no, Ernestino no hi és, ancara sa’n arracolda, proba Gavina, del dia que l’ha gitat al fussà.
Astà arribant don Farrino fatxa de salpent, vol que Gavina basi la creu.

[1790]
Sí que la bas la creu, així m’han vaig, però aqueixa volta pé sempra, no hi tón andrera aqueixa volta. No prori ma’, prof a dira; ara sigaràs més cuntenta, celc de dira a man jalmana; padre Mate’, a vusté no sé cosa hi dira, sentsa de vusté iò fóra molta ja de assai, i això no sé si per a mi sigui astat un bé o un mal; fossi molta de minyona ara ma prurarivan com Gavina de Pietra, invetxe ara ma maraeixan com Gavina la maca. Txau Pietra, iò ja’l sé que tu també ma vols bé.
Celc de mora una mà pé fé un sarut a mamma, a padre Mateo, prof de fé un sorriso. Ara ma’n vaig, dic, no ma çalcau.