Una passejada per Barcelona, segona part

Si vos agraden aquellos objectes que se veuen sol a les cases antiquíssimes i que podin de formalina i són “colorats de blanc i negre”, aquí ne trobareu un muntó. I si no hi és lo mercat, hi és sempre lo Carrer de Banys Nous, sempre a prop la Plaça de la Catedral, on se concentren les botigues de los antiquaris i “robivecchi”. Sempre en la zona de la Catedral, muntant per lo Carrer del Bisbe, s’arriba a un lloc que sempre m’agrada fer veure a qui me visita, ma que recorda moments tristos. Un petit carrer just al costat de la font que se troba a meitat de lo Carrer del Bisbe porta a Plaça Sant Felip Neri, un àngul estupend de la ciutat antiga amb una font davant a la iglésia, en estil renaixentista, dedicada al sant italià. La fatxada de l’edifici és plena de forats, grans i petits, que van de la porta al sostre. La primera volta que me l’han feta veure, la persona que me feva de guia m’ha explicat que durant la Guerra Civil espanyola (1936-39) los republicans, que sabiven que los capellans estaven en majoria a favor de Franco, hi havien afusellat diversos religiosos. Després una altra persona m’ha contat que los forats eren signes de bales, ma que no era un episodi d’aquella guerra, mentre calqui altro me dieva que era culpa de la corrosió.

Ma la veritat és que la iglésia de Sant Felip Neri, que hospitava minyons i criatures, la majoria refugiats que veniven d’altres regions d’Espanya, és estada bombardada de l’aviació italiana lo dia 30 de gener de 1938, quan Mussolini, aliat de Franco, havia decidit de provar les noves tècniques de guerra contra la populació civil. Los italians són responsables de molts bombardaments de Barcelona. Desprès de la guerra la part caiguda dels edificis no és estada reconstruïda, i així és nada aqueixa plaça, pròpio com són nades tantes placetes de l’Alguer Vella. Los franquistes, per obvis motius de propaganda, han fet girar la història que “los rojos”, o sigui los comunistes que defeneven la República, havien bombardat la iglésia perquè eren bèsties anticlericals i inhumanes. La manipulació de la veritat és una tradició vella i nefasta.
Avui, mentre escric, és un diumenge amb un poc de sol, i en aqueixes jornades los barcelonins van a la Barceloneta, lo quarter dels mariners. Aqueixa és la part de la ciutat que m’agrada de més, perquè les cases són com aquelles de l’Alguer Vella, amb la porta oberta d’on se veu la cuina a dins, amb la roba estesa al carrer, dos minyons que juguen i un jove que desmunta una moto. Me recorden la Muralla, i, amb les ginquetes i calqui Ape Piaggio parquejada, sigueriva una rèplica quasi perfecte.

La Barceloneta és lo lloc ideal per anar a menjar peix. Hi abunden aquellos bars, típics aquí i a tota Espanya, on lo banc és un museu del bon menjar, amb aquelles vitrines que mostren un tripudi de sabors. Lo bar més famós en aqueix quarter, és El Jaica (C/Ginebra 13), que té una fila de muntanyes de croquetes, calamars, sèpies, polps, pebrots, bombes de carn, verginyes, patates braves, sardines i fruits de mar de cada manera, que sol a los escrivir te fan venir la fam.

Tot fregit, naturalment, i amb un muntó de gent que pareix d’estar en discoteca fent la fila per prendre de beure. Per això lo consell és de hi anar primer de les 13 o de les 20, o armar-se de paciència i esperar (una volta amb un grup d’amics havem organitzat una mesa sobre una maquina parquejada davant del bar!).

Un altre lloc que se té de visitar a la Barceloneta, ma no de diumenge perquè és tancat, és lo restaurant Can Maño (C/Baluart 12). Aqueix és, per a mi lo, millor restaurant de peix de la ciutat, per la qualitat del menjar i per com te tracten los camerers. Primer, és a gestió familiar i sense moltes preteses: la taula no te tovalla, los camerers se vesteixen com volen, si hi és massa gent te toca dividir la taula amb altres clients, tots tiquirrien i a un cert moment entra sempre una banda de gitanos a sonar i cantar. Segon, lo peix és bo i mentre esperes el plat veus com lo preparen a la cuina. Tercer, un de los camerers és sard (la sua jove és la filla del propietari), i això te fa sentir un poc a casa. Quart, és econòmic i te tracten com una persona, no com un noble, com succeeix en alguns restaurants algueresos (i no) on los plats són molt artístics, amb noms complicats i salses estranyes que decoren el menjar, ma petits i, permitiu-me, massa cars.

Ara ja m’és venguda la fam, Barceloneta és a dos passos…qui m’acompanya?

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.