Quant De André parlava en alguerés

A voltas l’origine de una paraula se escobreix per sort (pr. sòlt, ‘fortuna, cas’). Per tanta temps me so demanat de ont poguessi venir la paraula ‘massacà’, que en alguerés endiquetja la roca de arena amprada per costruir tota l’Alguer fins a després de la Guerra. No és una paraula catalana. Doncas, per mètodo, se té de mirar a las altras llenguas que han influençat a l’alguerés.
Ma ‘massacà’ no és manco en sardu. I nimanco en sassarés. Per això la quistió l’havia posada a un’ala.

Fins a quant un dia, per cas, no he tornat a escoltar una cançó en genovés de Fabrizio deAndrè, a ont un home se llamenta de no trende una bona peça: “Cosa ghe possu ghe possu fâ se nu gh’ò ë brasse pe fâ u mainä se infundo a e brasse nu gh’ò ë män du massacán” ( ‘A pittima’, a dins de ‘Creuza de ma’, 1981).

En alguerés: “Cos’ ès que puc, que puc fer, ni no tenc los braços per fer ‘l mariner, si en fondo als braços no tenc mans de mestre de paleta”.
Risolvit lo misteri: ‘massacà’ no era en català, no era en sardu. Era en genovés.
L’exprecció ‘pedra de massacà’, que al cap de los genovesos naturalitzats voliva diure ‘pedra de mestre de paleta’, en alguerés no podiva trende aqueix significat, i ‘massacà’ és diventat lo nom de la qualitat del material de costrució més amprat a l’Alguer. La migració de gent de la Liguria a l’Alguer és escomençada després de la peste del 1582, com se veu de alguns documents de arxiu (A. Budruni, Storia di Alghero, vol. II, pag. 70), i se tractava sobretot de comertxants que ja coneixeven l’emportança estrategica de la ciutat. A la segona meitat del mil i sis­cents (després de la peste del 1652) lo nùcleo català era minoritari com a nùmuru (7% de la populació) ma manteneva lo potere politic i economic ma sempre més en competició ama la gent originaria de la Liguria (que era demés de nùmuru, lo 20% de la populació, i era del tot naturalitzada i parlava en alguerés): los majors contribuents al 1665 éren duas familias de genia genovesa, los Cavana i los Lavana (A Budruni, obra cit. vol.II, pag.110). Com soceiva per la gent sarda, també la gent de la Liguria per poguer gosar dels vantatges que l’Alguer podiva ofrir se teniva de naturalitzar casant­se am algueresos i parlant ‘en pla’, en la llengua de la ciutat: ma los encontres de llenguas quasi mai vanen en una sola direcció, i l’alguerés ha pres també paraulas de la Liguria: massacà, apunt, ma també ‘camalar’ (portar sacs al coll), ajerto (it. ‘sgombro’), ajajo (‘barra del timone’), ‘xunco’ (butzel.lo per alçar l’antena de las barcas a vela llatina), ‘saorra’ (it. ‘zavorra delle barche’). Per mos fer arrecordar que l’alguerés que parlem ara, ama totas las influenças de llenguas diverças, té las raguinas en una estoria ùnica, vella de sèculs.

Riferiments bibliografics
A. Budruni, Storia di Alghero, L’Alguer, 2010

Si no coneixeu calqui paraula, o voleu saber la pronuncia, mirau al Diccionari de Alguerés
www.algueres.net