lOro del mondo 37.

37.

La gent del carré dóna las condollanças tant Paoleto com a Rosa, horamai l’han cumprés que s’és feta gent de famíria. No saban si sigarà egoista i marantranyara com a txa Maria o malinya i tonta com lu fil oréfitxe, lu que sí que poran fé, però, és de dunà-li téns i fidutxa, pecó del que han intuït, la que ha trubat cuntratas i cambials és ella, i don Pil.loni, prob’homa, astà çalcant de fé-la arraunà. Asparem bé.
Paoleto sa vulguessi aixacà de la caria a cara mamentu, ma Rosa lu felma. I a él li agrara que Rosa lu tengui a mans agantxaras. Li agrara de éssar vistit com un homa gran, a ma gulbata i tot; qui no sabessi que és tontu, lu prangariva pé un astudent de avucat.
Sa’n passan las horas així, an casa de txa Maria, i durarà tot avui, i també damà maití, legu l’anterru, damà a la talda, o dasprés de damà al maití, ancara no han dicirit.
A u a u arriban tots. Qui sa felma poc, qui sa felma assai, però arriban tots, i no sol la gent del qualté.
També gent que a n’aqueixa casa no hi fóra vangura mai, mancu pé bula. Com al president de la Mara Divina, que s’és sagut acustat de Rosa i li ha damanat a véra cos’era això? Qué si vuriva un postu més sèriu i més ben pagat, que ‘l diguessi, ma que pelpraié, que sa’n traguessi del cap això de sa prasantà a síndic. Ma que no’l cumpraneva que l’astavan asfutint, que sa la fóran manjara viva, que l’astavan amprant com un ballon d’essais? Un cò? Ja l’has cumprés, ta posan anmig i legu ta gitan.
– Astà atenta Rosa, no pots anà contra tots. Iò ‘l dic pé ‘l bé tou. Ja l’has vist, si no ma fossi upost iò, ara tanivas una dinúncia bella grossa.
Ma no era lu cuntrari, no era él qui l’havia dinunciara pé salvà l’hunor i lu prestigi de la Mara Divina?
Legu és arribara Utxa, que no és més arrabiara a ma ella, qué sa’n sigui anara de’n casa, ansis, la té de rangracià, pecò ha cumprés que és hora que sa dastaqui de la casa materna. I li ha damanat si no era que puriva ixí aforas, qué lus que eran a ma ella a la molta mancu la cunaixevan.
– No, que venguin ananquí ellus, iò no ma moc.
I són antrats, a dos a dos, a tres a tres. Cunsallels, segretaris, presidents i delegats de paltits, muviments, listas txívicas. Sanbenat té de cambià. Bo’ de las mateixas fatxas, gent nova, gent mutivara, gent a ma li bal.li. Rosa a na té de li bal.li? Que ascusi, ma ja mus sem cumpresus. I la raó de Rosa era sempra la mateixa: – Féu-ma una pruposta hunesta i crara i iò vus digaré que sí. Ma vul pugué lligí i cumprenda fins a l’última riga.
Tots eran cuntents, tots eran cunvincits de pugué futí u a l’altru. L’idea era de arribà almancu a un coranta pel cent, an modu de pelda a ma hunor al balotajo i de pugué pusà un bon númuru de cunsallels arrinta de las cumissions que tocan munera i antaressus. Així, si víncin és merit d’ellus, i si pèldan és culpa d’ella.
Ma Rosa no havia dit que sí pé vanitat, havia dit que sí pecò taniva un prujeta de pultà anvant, i un muntó de noms de astudià; quant padre Frantxescu l’havia cunvincira a antrà al prujeta d’él, li havia amustrat tot un cuxí de cambials i de cuntratas; tots noms de palsonas que él, padre Frantxescu, cunaixeva de l’éssar també pàrroco a l’igrésia ont l’avisavan don Pil.loni i bo’, ma també hi havia noms que él no cunaixeva ni pé una ni pé l’altra igrésia, ma que al mateix téns no eran del tot noms de gent dascunaixura. I ella, Rosa, calqui u de aquellus nom lus havia ja antesus als junals, quant hi era ascrit calquicosa de la política sanbenatina.
A un celt mamentu, an casa de txa Maria, ès arribat Gennarino, l’assistent capo. No sa’l fóra cragut de véra a Rosa vistira així cumpultant-sa de duenya de casa. Ella que fins a l’altru dia de aquella casa no sabiva mancu an qui carré fossi. I mancu sa craieva que aniguessin a sarurà-la polítics de una palt i de la palt cuntrària. Ma al.lora era ver que Rosa s’astava gitant an política? I això a él ‘i daspraieva de més de sabé que havia fet un fil a ma l’ex jova. Per això li havia fet un atenti astant aforas de la polta i sa’n astava anant.
Ma Rosa l’ha vist, s’és aixacara i és anara al prenda. L’ha agafat a un braç i li ha fet un gran sorriso.
– Rosa.
– Gennarino.
I bastà allò pecosa ella cumprengui que l’assistent capo és anamurat, que na pot fé lu que vol.
I basta que ella hagi dit lu nom d’él pecosa él no cumprengui arrés. Aspetxalment pé cosa ella ‘i tengui de dunà tot un elenco de noms de palsonas de Sanbenat pé sabé qui siguin, cosa facin, i aspetxalment si són an política.
– Vengui Gennarino, vengui que sa pren un café.
– Gràtsie sanyora Rosa.
– Dongui-ma de tu i no ma digui sanyora, que no só aquella de la cançó.
– Celtament, sany…, Rosa, ma tu també, però.
– Vina Gennari’. Antrem arrinta, vina.