lOro del mondo 15.

Sagona palt

15.

A l’igrésia que hi diun Santa Maria del Cural al qualté de la Palla Nova de Sanbenat Vél, i que invetxe sigariva la Mara de Déu del Cor de Jésus, astanan dient una missa de molt. L’igrésia no és gran, ansis, és pròpiu patita, qué antigament era la capella del cunvent de las monjas de l’olda del Cor de Jésus, un olda tancat a finals del vuit cents. La gent hi diu Santa Maria del Cural, qué hi ha un’astatua patita de la Mara de Déu que, cara àn, lu vint de setembre, ricivi un cor de cural. Ara na ricivi u, dos, quant va bé també tres, i un àn cinc, ma hi ha astat èpocas que tra grans i patits l’astàtua raciviva també cinquanta cors de cural; del més patit de un txèntimetro al més gran també de cinc, qué la gent que havia racivit o damanat la gràcia pultava an sanyal de devoció, i de butxaca.
A la patita igrésia, assatiats a las duas firas de bancs pusats andavant de l’altar, hi pugarivan astà saguts, mancari astrets astrets, un çantanal de palsonas, ma avui non n’hi ha mancu vint. Lu molt arrinta el baúl al peu de l’altar és Piero Pisquededda, Lu Matxoni de txistu. La missa l’astà dient don Pil.loni. I él, també si és un bon capallà, no hi futi a éssar hipòcrita; si lu molt era una bona palsona, él no té problemas a na palà bé, ma si lu molt era un bastaldu, él com fa? Així celca de dira sentsa dira. Que si això, que si alló, que ‘ls homas no saban paldunà ma Jesucrist sí, i que és per això que s’és fet pusà an creu. I que si la paràbola del pastor que abandona ‘l masoni pé pusà a fatu a l’uvella paldura…
La poca gent mancu l’ascolta a don Pil.loni. Són calqui familiar, un jalmà gran de la mara del molt, Maria Isabel.la – Isabel.la de cognom, no de sagon nom – dita La Matxona, duas filas sempra del mateix jalmà gran, poca custarels i calqui dascunaixut; gent que és anallí qué vol cumprenda si murint Piero Lu Matxoni és també molt lu déuta que tanivan a ma él.
Al primé banc hi és Maria dasfent-sa an llàgrimas i an oi, oi, oi, oi, oooi, i Paoleto que és a mans agantxaras a ma Rosa que té duas ulleras de sol grans pé tapà l’ul unfrat, i un bel poc de fard pé mascarà lus sanyals que li ha daixat an fatxa la mara.
A un celt punt don Pil.loni no hi aguanta més i diu lu que pensa, que la molt polta pau i cunsol, i que lu Matxoni pugarà astà al Cel an pau sol si astigaran an pau lus vius. No sap com na ixí, i al.lora astrupía la cançó napuritana: qui ha havut ha havut havut, qui ha dat ha dat ha dat, scurdà-me-txe ‘u passat. Allò de que sem de Napuls no ‘l diu. Ma lu que sa taniva de cumprenda s’és cumprés. Lu bastaldu del molt amprastava munera a usura, i ara qué és molt: él cuntent al Cel i musaltrus cuntents an Terra.
Tots l’han cumprés. Lus que ancara no havian acabat de tunà-li la munera de més dels altrus. Difati hi ha unas deu palsonas que pròpiu sa veu que tonan a raspirà. Ma l’ha cumprés també Maria Isabel.la nota La Matxona, que també si no s’aguanta reta de sora, fa l’asfolçu i va a sa pusà an peus caminant topi topi a ma’l bastó i tots sa’n són abijats, i tots agualdan que ella arribi a pusà una mà al baúl del fil i a ma l’altra aixequi lu bastó al Cel an to de manaça.
– Mancu bulants – diu a veus. – Tots lus déutas sa pagan an aquesta Terra, i qui tanguessi un déuta a ma mun fil, ara lu té a ma mi i a ma Paoleto. Vina, Paoleto – i així dient lu toca a ma’l bastò pecó s’aixequi i vagi ont és ella. I Paoleto s’aixeca pultant-sa a fatu a Rosa. – Arraculdà-vus de aqueixa fatxa. Pecó qui pensa de no tangué més arrés de timí, aqueixa fatxa sa la sumiarà de nit.
I no tots han cumprés que la fatxa de qui palava era la de Paoleto, no la d’ella, ni la de Rosa.
Don Pil.loni acaba la missa lu més legu que pot, que arribà de anallí analt al campsant de Sanbenat és cosa llonga.
Del campsant de Sanbenat, al peu del la muntanya però de la palt de arrarera, no sa veu lu riu, no sa veu la marina ma sol muntanya adavant, muntanya arrarera i de una palt campanya i de l’altra casas; a la capelleta del campsant hi són Carla, que l’han dimitira al maití, Gisel.la, Robertino, Marco i Martxel.la, lus quals s’han fet càrric de las duas criaturas pé tot lu téns que ella era ricoverara, més un bequí i un capallà. Hi sigariva també Quiara, la prufassuressa, ma és aforas, arrinta de la màquina a ma’l marit que l’ha acumpanyara. És vulgura vaní, ma no ha tangut lu curaja de ixí a dunà las condollanças. Naturalment hi és lu que arresta de Ramondino, ma arrinta de un baúl que no sa pot antarrà pel mamentu. Lu daixaràn arramunit a la sala mortuària fins a que no trobin un furat. Lu capallà astà benaint lu baúl i no s’arracolda com sa digui lu molt, i tantu mancu lu diu lo nom. Diu als presents que sa uneixin a ma él an preguiera. Bl, bl, bl, bl. Calqui cosa digaran, no és que sa cumprengui. I invetxe sa cumprén, pecò Carla astà pròpiu dient vafanculo, bastaldu, vafanculo, bastaldu. Ma la gent fa finta de res. Aquella no és pròpiu una missa de molt, i lu molt, sagons és risultat de las indàgines, era un llarra, u que havia fet garera, folsis també un assassí. I si la viúra santeix de dira aquellas cosas, musaltrus qui sem pé cuntrarià-la?