lOro del mondo 14.

14.

Mancu ella sap com hagi fet. És ixira de l’haspital an llàgrimas i ha currit a la màquina, sentsa mai pansà a cosa puriva dira la gent que la vaieva an aquellas cundicions. I una volta an màquina, invetxe de currí an casa, o de anà ont és la mara, és tunara a ‘scora. Ha parquejat al cultil i és antrara reta a l’ufici de la dirigenta, que astava telefonant i que no sa l’agualdava pròpiu, aquella visió.
Una dona bella, diricara i però prena de pit i de fiancus, duas ancas fetas a ascalpel i levigaras an fi, duas mans que pareixan ixiras de un quadru de la Firentse Meditxea, cabels negras lloncs i apena apena arritxats. I la dirigenta fóra pugut continuà descrivint a Marisa com la dona més bella i dasijabra del món, pecó la dirigenta és una dona magra com un bastó de ascombra, vistira sempra de minyuneta de discoteca també si té més de corant’ans; sempra ascol.lara al sic, qué té aqueixas duas botxas grossas com a taronjas i que lu palsunal de l’ascora, lu setanta-cinc pel cent, és sagur que siguin de plàstica, lu deu pel cent diu que són naturals, i lu quinza sa’n asquatrafuti la bossa que caraú fa ‘l que vol. La dirigenta – Elsa Pignatel.li cuntinental de un lloc de las palts del Vèneto o de la Lombardia, o dell’Emilia Romagna, ningú l’ha mai cumprés bé–, la dirigenta, tantu – que és més txulpa de un gaturí, i que però polta lentes a contato, ma avui, que té un problema a l’ul asquerra, de lente na té una sora i, sagons com sa posi veu bé opuru no veu arrés –, Elsa Pignatel.li – que pé qui li agrara ‘l tipo sigariva també una bella dona, qué és alta i magra, ampra sempra tacons de set a dotza txéntimetros i pareix sempra ixira de las mans de la petinatritxe –, la dirigenta, tantu, és anamurara de Rosa del primé dia que l’ha vista, i ara són ja quasi dos ans.
A Elsa Pignatel.li, dirigenta de l’ascora ont Rosa és bidel.la – un Istituto Professional ont lus minyons conta que amparin un bon trabal que però ningú ha cumprés qual –, no ‘i pareix ver que Rosa, l’amor segret d’ella, sa li astigui tirant als braçus.
A Rosa, calqui col.lega bidel.la, ja li havia dit: mira que la preside a tu t’ha pusat ul. An qui sensu? Ta mira an modu astranu. An qui sensu? Rosa, la preside és una lesbicona, astà atenta.
Ma Rosa no hi ha mai vulgut crera an aqueixas cosas. Que asistin homans urequions ja és ver, qué ‘l saban tots que és una maraltia, ma donas que vulguin éssar homans no, i com farivan? Ma no és que Rosa sigui una cretina, és que ha sempra vivit an celtus ambients, a ma l’ascora s’és falmara a la terça média i presa al seral, qué an sagona media s’era arratirara pé un conta de sarut i legu taniva massa valgonya a hi tunà; així s’havia tret sagona i terça média a desset i divuit ans anant a l’ascora de talda assieme a gent gran i a maroquins; i no és que pròpiu amparessin bé tot: lus prufassols s’acuntantavan, ella s’acuntantava, qué li abastava lu títul de astúdiu pé antrà an graduatòria, i legu no hi havia pansat més a l’ascora, fins al dia que l’havian avisara bidel.la de ruolo.
Rosa i Elsa són abraçaras. Com a duas amigas que una cunsora a l’altra. Com a duas jovas anamuraras pensa Elsa Pignatel.li que però sa cuntrol.la, també si carinyant carinyant la mà d’ella arriba a tucà una perra de cul de Rosa o una tita. I a Rosa aquell’abraç no ‘i dasprau, ansis, li agrara, li agrara assai. Pecó Elsa és folta com un homa, ma no és un homa, i si pròpiu li tanguessi de damanà calqui praié – ascusau la paràura – sexual, cosa sigariva mai? Una mija pumitxara? I bé? Mai com aquel polc del primàrio que la manaçava amprant lu pitx com un rasó. O com aquel faguelestru de Pietrino que li ampitsa lu dellò arrinta totas las voltas que raguellan; u o dos cops i legu él és cuntent. Cuntenta sés? I de cosa, del fent que tengui de anà a ma rantà que m’has ambujat anallí?
Ma pé Rosa tot això era la normalitat, fins a quant no és vangura a traballà an aqueixa ascora, qué las col.legas han dicirit de emantxipà-la, de fé-li cumprenda que la vira no és sol un marit culló i dos fils viciosus.
Finalment Elsa cumprén que no sa pot daixà anà com vulguessi, de daspullà nu-nua a Rosa l’amor d’ella, tirà-la al sofà de pél que hi ha a l’ufici i llinguí-la de cap a peus. Lu que té de fé és cumprenda cosa tengui i aprufità de la situació. I Elsa, sempra abraçant-la, la fa sera al divano, li fa aixugà moc i llàgrimas i diu a la segretària de no passà-li ninguna telefonara i a un bidel.lu si pot fé lu praié de pultà-li un café i una camomil.la.
Com que ha astudiat psicològia atziendal i psicològia cumpoltamental, Elsa sap com sa mora i an poca minutus sa fa dira tot. Primé que Rosa hagi acabat la camomil.la Elsa ha cumprés que ‘l marit de l’amor d’ella té bonas pussibiritats de sa passà calqui an garera – i això sigariva un gran bella cosa – i que Rosa té lu dovere de danuncià al primàrio; i això li pilmitiriva de astà a ma Rosa téns assai, qué la bidel.la no na cumprén un ràiu de dinúncias, de jujas i de avucats, mentra que ella és de l’assotxació World Women Words i té tots lu agantxus.
– Rosa, si ma deixas fé, de aqueix conta tu na ixiras un’altra dona – diu la préside a l’operatritxe ascolàstica, que sigariva com si diguéssim bidel.la però an modu més diricat.
– Sí, iò ma fic de vusté – diu Rosa que astà pansant a com fé pecò lu marit no vagi an garera.