Lo camí cap a la independència i la crisi espanyola

Com sabeu ja són calqui mesos que se són tengudes les eleccions per lo Parlament de Catalunya, en les quals les forces polítiques a favor de fer un referèndum sobre l’autodeterminació són eixides guanyadores. Però aqueixes forces no han format un govern unit, per què tenen assai diferencies entre elles; donques Convergència i Unió (centre-dreta) que ja governava des del 2010, ara torna a liderar Catalunya, però amb de manco de vots i te que governar en minoria. L’altre gran partit catalanista que ha pres mols vots és Esquerra Republicana de Catalunya (centre-esquerra), que no és entrat en lo Govern, però ha promès col·laborar amb aqueix en totes les qüestions lligades al “camí cap a l’Estat propi”, que en lo llenguatge metafòric que empran los polítics catalans d’avui és lo que la gent comú diu independència. De fet los dos han preparat una Declaració de Sobirania de Catalunya, que és estada aprovada amb lo suport de tots los que durant la campanya electoral estaven a favor del “dret a decidir” (altra metàfora per indicar la autodeterminació). Aqueixa declaració afirma que lo poble de Catalunya té dret a decidir sobre lo propi futur, o sigui si ésser un Estat independent o continuar a fer part de l’Etstat espanyol.

Però no és estat fàcil arribar a un consens de tots los partits catalanistes. Alguns se són sentits traïts per la primera versió del document, pactada només entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana, sense consultar los altres. Per los independentistes d’esquerra de la CUP lo document era massa genèric, i sobretot no feiva referència a la idea de Països Catalans; los de Iniciativa de Catalunya-Verds (ICV), una mescla de comunistes i ecologistes, lo problema era que no se parlava, en un moment de ciris econòmica, de cap política social, i per això los dos partit han exigit que se tornés a escriure. La nova redacció és reeixida a trobar un acord un poc més ampli, però encare aqueixos dos partits resten crítics amb un Govern que, segons ells, no s’ha encare posicionat clarament en lo tema social i nacional. I per demostrar això durant la votació en lo Parlament, que s’és tenguda lo 24 de gener, de los tres diputats de la CUP, dos se són abstinguts, i només un ha votat a favor. La declaració però ha passat, amb 85 si, 41 no (Partit Socialista, Partit Popular, Ciutadan’s).

No tot lo procés “cap a l’Estat propi” succeeix en les institucions, ans tot lo contrari la societat civil, s’està mobilitzant sempre més per lo referèndum, que tots diuen de voler fer en 2014. Ómnium Cultural, l’Assemblea Nacional de Catalunya i l’Associació de Municipis per la Independència, per citar calqui una de les més importants associacions, se són organitzades ja per escomençar la campanya, i de veritat en les conversacions de bar o de carrer se sent sempre més lo tema del futur de Catalunya. Lo fet és que la crisi econòmica es estada dura ananquí, i encare ho és, i ara per pitjorar la situació se estan verificant una sèrie de casos de corrupció que toquen pràcticament a tots los partits que són estats al govern, de Espanya o de Catalunya, en los últims trenta anys. És un poc com tangentopoli, amb la diferència que lo poder judicial pareix no imposar-se a los polítics i tot va assai lent, encare que a Itàlia això no mos sembla ver amb tot lo que hem vist. Peró a los catalans (i espanyols) li falta un pool mani pullite que posi los polítics sospitats sota pressió…forsis serà per què també la família reial és implicada en los escàndols de corrupció? És assai probable, però lo problema és que entre la crisi, la corrupció i la incapacitat de Mariano Rajoy, lo Primer Ministre, de donar una explicació plausible davant de los jornalistes, la credibilitat de la classe política és casi acabada. En aqueixos dies lo tresorer del Partit Popular, Luís Bàrcenas, es al centre d’un escàndol per el finançament del seu partit i encare que és imputat ha pogut anar a esquiar a Canadà en un resort de luxe. Per aqueixa raó molts de los que no eren massa d’acord amb la independència, ara són sempre més convençuts que un “Estat propi” serà la solució a tots los problemes econòmics, socials i polítics del país, i a més és un modo per canviar una classe dirigent massa implicada en la corrupció.

Marcel A. Farinelli és investigador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives-Universitat Pompeu Fabra, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la mateixa universitat, on actualment està realitzant un doctorat de recerca sobre les tensions nacionals a Sardenya. És autor d’un llibre sobre lo feixisme local (El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona 2010) i d’alguns articles en revistes especialitzades.