La rundalla de Lavucat

Rundallas de gent que traballa

Tu ma digaràs, “i cosa has fet pé ta prenda trent’ans?” arrés, ta rasponc. Pròpiu arrés, he sol asballat avucat. Ma dieva que, vista l’acusa, si ansistiva a ma dira anucent ma tucavan mínimu mínimu tres ans, si no quatra de prasó, primé de arribà a prutxés. Invetxe, dient-ma culpévul, a ma totas las atenuantes fóra fet sis mesus, massin un àn de prasó, i legu, a tot mal anà, un àn o dos de domitxiliares. I així he fet, ma só dit culpèvul.
Tancaras las indàgines, aviat lu prutxés i m’han dunat l’ergàstolo. Bastaldu de un avucat. “Tranqüil.lu”, ma dieva, “al sàs quants n’he fet ixí?”
Ningú n’havia fet ixí.
L’idea d’él era que lus jujas sa craguessin que no l’havia fet a posta, que s’era tratat de una cointxidença, i que és lu que dieva iò: a ma’l cadàvere iò no taniva arrés arrés a véra. Astava passant i pel cas ma só trubat anallí. I difati, fins a que iò ma dieva anucent, lus puritsotu fevan investigacions çalcant de anà a fondu a tot, i mancari trubavan lu culpévul, ma havent-ma iò pres la culpa han tancat tot: li és bastat que diguessi “no l’he fet a posta”.
Lu públic minesteri m’ha trasfulmat an un mostru i l’avucat meu no és mai rasixit a ma difendra. Mentras aquell’altru n’ha tret a piju cosas que iò també mancu ma raculdava més.
Ta’l jur, també lus vots de la pagel.la de quinta elementare n’ha tret.
Eh, de la volta que havia falsificat lus vots. Babbo m’havia ragarat la bitxicleta nova, qué taniva tot deu. I legu m’havian butxat, qué mancu hi anava més a ascora.
Tot fesserias. I-é! Com alló de Mariel.la, cosa n’hi antrava allò de Mariel.la? Un asquelçu de arrés fet a catolz’ans. Qui sa’l puriva pansà que legu rastessi pranyara? I qui sa la taniva de casà aquella tonta, iò? Ma si éram an cinc! Ella sa n’era ixira a ma’l conta qué l’únic que sa l’havia amprara verament era iò, lu capobanda. Qué ‘ls altrus eran tots més patits. Ma qual capobanda? Ma ella arrés, tonta de no crera. I no vuriva que dunguessi lu conyom a la criatura? I qui ta cunèix, passa via.
També de la volta de la màquina. A ta racoldas? Setz’ans taniva, folsis desset, ma més setza. Pietrino Lapumeta havia pres la màquina del para pé fé un giru i m’havia daixat güidà. Daixat! Primé hi havia atxentat un bon anju i legu m’ha daixat sera al volante.
Tu ma digaràs, “i qui manasté n’hi havia de anà així folt?” criatura era, i las criaturas las fanan aqueixas cosas. No hi havia dit iò, no, al cutxu, de ma tallà l’astraró! I mus sém caputats. Mario Nyenyaviva és molt, Pietrino ha paldut un braç i un’anca; també la jova, com sa dieva? Pina, ei, Pina Lapatiteta, s’ha asgarrat mija fatxa i camina a ma’l bastó. Ma iò cosa n’hi entr? Era él qui havia pres la màquina, no iò.
O aquell’altra cosa. Mira tu cosa n’ha tret a pasquí aquel esagerat de públic ministeri, de la volta del deixò de casa de l’anginyé Parigini Preti. Qué éram antrats iò, Tore Lòlla, Franco Lamònja i Antonel.lo Lassassí. Iò era lu més patit, ma hi vurivan tres mesus a fé divuit ans, també si lu capobanda era iò – però aixó no’l diguis.
Tot n’hi havem futit a l’anginyé i a la mullé. No és ver lu que havian ascrivit lus junals, no li havíam tucat mancu un pèl. Lus havem lligats, ambavallats i basta. Tu a ta’l purivas pansà que lu sendedamà lus trubavan molts? Iò no. Tu ma digaràs, “vuitanta-set ans él, vuitanta-cinc ella, tota la nit lligats, ambavallats i saguts a una caria”. Ma iò cosa n’hi entr, no és culpa mia si eran véls.
No, ascolta aqueixa, i no n’ha tret lu conta de la joiel.leria Pistamórrus? Sí que ta racoldas. Era de sol aquella volta. Era antrat a ma una pistora jocàtolo de un cusí meu patit i m’era fet dunà tot. Legu, primé de ixí, l’havia també txiringat. Com ha cumprés que l’havia manaçat a ma una pistora a àlgua havia pres la d’él i m’havia siguit al carré asparant. Sol que iò era vistit de sinyorino, ulleras de astudent i tot, i él com un maranat qué, essent orèfitxe, anaquell’hora sa vistiva de roba vella que puriva també ambujà. A la praceta hi havia gent i, antanent lus asparus i vaient la situació, un carabiné an bulgués an viajo de notse que passajava a ma la mullé havia asparat a él i no a mi. Pé farí-lu li havia asparat a l’anca, sol que l’havia pres a la cuixa, a la femoral, i adiós homa.
Legu n’ha tret de la volta de Efisino.
Ei, Efisino Lutxegu.
De la volta de Mirel.la.
Sí, aquella a un’anca.
I de la volta del deixò, de la volta del dellò. Totas cosas de res, totas cosas que poran capità a tots. I comúnqüe era de assai que no cumbinava més arrés, ma arrés arrés pròpiu, qué m’era fidançat a ma Mariutxina Laritxara i m’havia manaçat que una n’havessi fet, una també patita, i ella ma daixava.
Per aixó, ta’l jur, ma ta’l jur adamunt de la cosa més cara que tenguis, no l’he molta iò a la mama. Iò era sol anat a trubà-la pé hi damanà una cosa – aquella cullana de or vél que taniva – i l’he trubara an terra, tota prena de sanc, un rasó de cuina acustat.
Iò, com pots cumprenda, ma só tirat adamunt d’ella pé ajurà-la, i ella era ancara viva: “No, basta!” m’ha dit. I iò taniva una mà a sota del cap d’ella, i a l’altra lu rasó, i anaquel mamentu és antrara la de an fatxa i s’és pusara a tiquirrià i a tiquirrià fins a que no na són acurits tots.
Ma iò, ta’l jur, no n’hi entr arrés, no he fet arrés, qué a mamma hi vuriva bé, a modu meu.
Trent’ans m’han dunat, pé culpa de un avucat cretí.

Antoni Arca, 11 Maggio 2016