La rundalla de Isel.la Lagata

Rundallas pé gent gran

Isel.la era una de famíria, al sensu de una de aquella donas que no sàs mai ni com i ni pé cosa ta entrin an casa, però hi són i tu o na las catxas o ta las aguantas. Per això hi dievan Lagata, qué antrava sentsa ramó i sentsa ramó sa’n anava. Era una corrinculu educara, no antrava mai a las raons si no sa hi damanava lu parèixar, no sa txacava mai als afets de ningú si no pecò la cunviravan a dira la d’ella.
Al carré la cunaixevan tots, no hi havia casa i famíria que un dia no sa l’havessi trubara anmig dels peus. Isel.la era sempra astara així ja de patita i, naturalment, havent pres aquell’ambitxu, també a gran sa l’havia pultat. Sol que de patita i de jova antrava sentsa fé ramó i sa’n anava sentsa distulbà, i a gran, com sa cumprén, era més lenta i, com més anvant als ans, també astrambucosa.
La gent, o pecò qui la cuneixeva de patita era molta, o pecò havia cambiat qualté o país, o pecò no l’havian mai verament supultara, ascumançava a na la catxà.
«Cosa vols Ise’?»
«Ixi­ta’n de mig dels peus».
«Corri, dasbarrassa».
«Vella pullosa!»
A gran gran Isel.la havia pres a antrà sol anaquellas duas o tres casas ont no hi dievan arrés, aspetxalment an casa de Pino Lusisé, que no s’és mai cumprés si hi diguessin així que era lu fil númuru sis de una famíria de vuit fils o que no taniva mai un txit an butxaca. Pino, pé raons de prubaltat, de arte i de maraltia, era arrastat a víura a un’apusentu i cuina a ma cultil de poca metrus quadrus al parauret de famíria. Lus altrus jalmans havian tots vanut lu tros de pra que hi tucava i amprant la munera pé fé afets, mentras él s’havia fet daixà aquel tros de casa i ‘l restu l’havia amprat pé ubrí una casa editritxe dedicara esclusivament a la poesia, i a sa curà una patita disfunció pulmonar que taniva, i ancara té, proba Pino.
Isel.la, essent él al pra del cultil, l’hi antrava an casa an cara mamentu, nit i dia, i Pino no hi dieva arrés, ansis, paraixeva també cuntent.
A ma la munera del tros de pra que li era tucat pino havia publicat tres llibras: “La rosa de maig pansira”, de Bino Baldi, “Camins de nit asculs camins”, de Dina Cantini i “Asparem que no progui”, de Anselmo Anselmi que però era él mateix, Pino, mascarat de un psudònimo. Fé lus tres llibras era cunstat una talcera palt del patrimoni, i un’altra talcera sa l’havia manjara la prumució dels tres llibras: alticuls pagats, publitxitats, readings a ma txenas. I lu restu sa l’havia gastat pé l’anterru de Isel.la que, una nit, tunant an casa dasprés de un reading ont a ascultà eran quatra gatas ma a txena hi havia una vintena de polcgrabus arraganats, l’havia trubara molta a la pultrona, l’única de tota la casa.
Naturalment él havia çalcat lus parents de Isel.la, ma no era ixit ningú a pasquí, i així hi havia pansat él, tant sigarà: “a ma tot allò que ma té de antrà de la véndita dels tres llibras!”
I invetxe, de llibras no sa’n vanevan i a fi de àn havia tangut de pagà las tassas com si aquellus llibras no vanuts que s’astavan purint an duas caixas de nyenya al cultil fossin un “rèdito”.
Al giru de poca mesus Pino Lusisé, de benestante, era diventat proba a murí, i fóra pròpu molt del tot si no era pé una gata que havia ascumançat a saltà­li arrinta del patit cultil i legu a antrà­li arrinta de casa.
Una volta, la gata era antrara an casa tussint i ascupint, i él l’havia ajurara, l’ascureda, i la gata l’hi havia ascupit an terra dos éuros i cinquanta txantémus. «I això?»
Un’altra volta havia ascupit una pirotxa de papé; té que era un billet de cinquanta éuros. I una volta un billet de cinc­cents éuros.
Pino viviva de sol, taniva un muntó de jalmans, no pagava afitu, i essent cunsiderat l’artista de casa caraú l’ajurava a modu d’él. Qui no dunant­li arrés, que així amparava a gità la munera, qui anant a trubà­lu una volta a l’àn, i un àn sí i un àn no que tantu bastava una telefonara, i qui anant a rumpí­ li la bossa dient­li que sa taniva de trubà un trabal com paltoca i de acabà­la a m’això de la poesia.
I quasi ningú que l’ajuressi a ma munera o roba de manjà. Sol la jalmana gran i la jalmana patita hi pansavan, an cara tant, una anviant­li fitas de tolta i l’altra ragaran­li roba que ella no amprava més, qué tantu eran de la mateixa peça.
No fossi astat pé la gata Pino fóra molt de fam i de fret. Cara mes la gata l’hi ascupiva lu tantu just pé cumprà de manjà. Pel restu, Pino viviva apatxigat al computer lligint, ascrivint, astribiricant, fins a que un dia li han dastacat currenta i abunament: an banca no taniva més un txantemu i la banca havia daixat de pagà lutxe, telèfono i tot lu restu.
Ara sí que era arribara la fi pé Pino; tret lu computer treta la vira. «I ara com fem, Ise’?»
Així havia dit a la gata, avisant­la Isel.la. I la gata, com si havessi cumprés i fossi astara cuntenta de éssar racunaixura era ixira de casa brincant de la finestra. Era tunara de nit i a Pino l’hi havia asscupit a las mans una cosa de plàstica: una calta de crèrit atziendal série oro.
Pino fóra tangut de anà a la polizia i tunà­la, tantu cosa sa’n puriva fé sentsa trenda ‘l númuru segret? I la gata, ansis, Isel.la li havia ascupit a las mans un bucí de papé, un fullet a ma un númuru.
«Diu­ma que no és un sómiu i que no só rumit, Ise’», havia dit Pino. I Isel.la la gata sa l’havia mirat com a dira de no i legu s’era mugura com a hi dira de ixí de casa també si era de nit. Pino s’havia pusat un paltò de la jalmana quasi unisex i l’havia siguira fins a un bancomat. Anallí la gata li havia fet cumprenda lu que taniva de fé, i Pino l’havia fet. Havia ampitsat la calta de crèrit, digitat lu pin ascrit al fullet i tret lu màssim de munera que sa puriva. Pé aquella samana era a postu. Però hi era ‘l conta de la llumera i del computer dastacats, així Pino ha siguit Isel.la a un altru bancomat, i legu a un altru, i a un altru, i a un altru. Quant és tunat an casa, quasi al maití, no taniva una butxaca buíra; cara una la taniva prena de billets de cinquanta i de cent éuros. Ara sí! Taniva lu tantu pé campà altrus quatra mesus manjant llagosta cara dia i pé astampà dos llibras. I aqueixa volta llibras d’él, ja sabiva qui títuls pusà: “M’és malganta la vira amagara”, “S’atu la gata”, de Pino Lusisé”. I legu, a m’aquella calta de crèrit série oro sempra an butxaca, i qui ‘l tucava?
Així pansant Pino havia pres la calta i sa l’havia basara. I pròpiu al.lora Isel.la la gata havia fet un brinc, li havia pres la calta de las mans i, a m’aquel tros de plàstica a la boca, era dascumparira.
Las gatas són així, venan i vanan a praié d’ellas.

Antoni Arca, 6 Gennaio 2016