La fromigola bocabenta

M’havien recontat, una volta, la historia de la fromìgola i de la cigala. A l’estiu, la fromigola no feva que treballar, assuadant mes que una candela encesa, carrant a la sua tana grans de froment i de ordi deu voltes mes grossos i pesosos d’ella. La cigala, al contrari, no feva altre que reposar-se, estant en alegria i eixalant-se del maitì a la tarda a l’ombra de un gran arbre, sonant la guiterra i la viuldana quan la bafonya donava mes enfado.

De que arribat l’hivern , la fromìgola teniva coses arreu de menjar i, aixì, calentant-se bé assossegada a la propia tana, campava bé, atatant-se fins al col mentres que la cigala, que no teniva arres, moriva pel fret. Jo sep també una altra historia, aquella de la fromìgola bocabenta. Aqueixa fromigola, com aquella altra, era estada tot l’estiu sense anar en vacança ni fer un bany a la marina, assacarrant-se de grans de froment i de ordi, treballant com una maca, escanyant-se del maitì a la nit i sofrint per la calorassa i per la set. Dat que era una fromigola bocabenta, no havia estotjat lo froment a dins de la sua tana, ma l’havia amuntonat a la part de fora.

Aixì una nit, quan era arribat l’hivern, una rateta que passava de aquelles parts, vist aquell bell muntò de grans, dat que teniva una gran fam, a la fiada havia menjat tot lo froment i l’ordi. Manco una furfuruja de segò era restada a la fromìgola que, aixì, derruda i reduida a bisera, després de qualque dia, era morta de fam. Vull pregontar a tots si ne valeva la pena de escanyar-se pel treball i morir lo mateix de fam per no haver fet les coses com se pertoca.