Còcodimàmma 21.

Dissata tóna

21.

An fondu era pantit de haver atsetat de astà a ma la jornalista. Marianna Mari, de trenta i un ans, duas làureas, cinc llibras publicats, dos de poesia, dos de inquiesta i un romanzo, i, mancu ella ‘l sap, una gran quantitat de horas de televisió. An tot lu téns de la txena, al ristorante de l’albergo on rumiva, no havia fet altru que palà de ella mateixa.
Era arribara al país d’él pé sigui lu conta de la dona gitara al cassoneto, ma, quant havian cumprés que no sa tratava de un feminitxídio ma de una baralla tra drugats o pussibilment una dasgràcia, ninguna televisió naciunal na vuriva sabé més arrés. Però ella taniva l’hotel riservat pé tota la samana i així, antanent del tornèo “Pallós”, era anara a riprenda calqui set. I s’era trubara a ma él. Un homa de corant’ans a ma l’energia de u de vint que arriba an final an dobra i an singolare al mateix tornèo i no contra gent de pari categoria, ma contra juvanots. Roba de no crera.
I ara que él sabiva tot d’ella, també que s’era separara de poc del sagons marit, pé cosa no li palava d’él?
A palt que era un gran asportivo, que taniva un fil de deu ans i que eran sis mesus que era viut, él no taniva altru de dunà a sabé.
A ella ‘i daspraieva. Cosa? Que él fossi viut.
I com era? Qui? La mullé, la molta. Molta!
Sí. No. Ja’l sabiva ella que era molta, o si no él no fóra astat viut. No, ella vuriva sabé com era de viva.
Bel.líssima, però molta arrinta, del dia que és nat Tito.
Ah! Ella cumprén.
No, no ès com pensa ella, Bàrbara era drugara. Una tòssica paldura.
Ella cumprén, invetxe, diu que ‘l veu, a él, ajurant la dona a na ixí del túnel de la droga. I continua fent-sa ‘l txínema de la situació a ma él més bó de San Francesc i Bàrbara trasfulmara an una mija Messalina sempra ambriaga oltras que bagassa. Él no cunfelma i no nega. No diu de com i de quant havia ubligat Bàrbara a sa drugà; ella havia ascumançat quasi pé joc i pé alagria i havia continuat pé trabal i pé dasasparació. Bàrbara era divantara la millor pusher que él i Carmelo tanivan a l’universitat. Legu ella era arrastara pranyara i sa vuriva disintossicà. Ma no era pussibra. Al.lora vuriva afullà. Ma él no vuriva. A la nàixita Tito era an crisi de astinentsa, i assieme a ma la llet praniva lu metadone.
Però tot aixó él no’l diu. I la jornalista Marianna Mari ‘i carinya una mà, ‘i deixa cumprenda que si él vol ella sabarà bé com cunsurà-lu. Ma él no vol. No pecosa no vulgui realment, ma pecosa no pot. Hi és Carmelo que l’astà messajant. I lu missaja criptat diu que té de currí ont és él pecò hi ha clients bons, però bons de aquellus que no sa poran pelda, que tenen netxessitats urgents.
Tantu avisa lu camaré pel conta i la sarura dient que és astat un gran praié. Él fa pé basà-li la mà ma ella s’aixeca i l’abraça carinyosa. No sa pot dira que no tengui un bel cos, aqueixa jornalista.
Carmelo l’agualda al txírcolo de ascaquistas, entrant él sarura i astriny mans de gent com Vergani i altrus de la mateixa categoria. Astrinyi la mà reta dels clients a ma duas mans, si a la mà reta de l’altru antén la munera, al.lora él deixa passà las doses agafant la munera a ma’ls dits de la mà asquerra, o si nó la dose arresta agantxara al bultxu. Un patit joc de prestigi que no costa arrés de amparà i que però ancara funciona.
Com veu que ha acabat de astrinyí mans, Carmelo dóna ascaco mato i sarura la cumpanyia. Lus dos amics sa posan an dispalt pé arraunà baient l’últim conyac del dia.
Él vol sabé si de daveru Carmelo paltirà pel Colorado.
Carmelo vol sabé si él no hagi de daveru pres arrés pé arribà a las duas finals.
Él diu que no sa l’agualdava la putanara de Clàudia.
Carmelo diu de no hi pansà an allò, que és tot assatiat. Invetxe a la busta que li astà passant hi ha cinc mil éuros. La palt que ‘i toca de las ascumissas de la talda. I él quant ha fet, al.lora?
Ara va al txesso a cuntà.
Quant tóna passa a Carmelo la mateixa busta a ma poca cantanals de éuros.
– I si mun aniguessim an Colorado lus dos? – diu Carmelo.
– No m’agrara l’ingrés.
– Really?
És quasi mijanit, hi sigariva lu téns pé un altru últim conyac, ma Carmelo diu que té de que fé assai i que él és millor que sa colgui. Damà té la gran ucasió, la que capita una volta sol a la vira.
Él sap que Carmelo l’astà asfutint, an casa de sanyora Tina hi ha tota un’apusentu de premis, copas i marallas que ha vincit él. De tenis, de caltxo, de pal.lavolo. No sigarà ni la primera ni l’última volta que vincirà una paltira de un asport qual sa sia.
Carmelo ansisti pecò sa’n vagin paris. Ma él no na té gana, astà pansant de telefonà a la jornalista.
– Pens que ma faré una paltira – diu.
– A ma qui? – diu Carmelo. – Lu txírcolo astà tancant.
Lu president barista, difati, astà arramunint tot i, com que no hi ha quasi més ningú, ha alçat lu volume de la televisió. Ancara sentsa colpèvoles l’assassinament de Pina Ripamonti i ancara ninguna nutícia del fil Màrio Salimbeni. Ugualment, ancara ninguna nutícia dels Ilbonu marit i mullé. Rísquia ‘l fal.liment la societat Vergani, duenya de la omònina carena de butigas de sabatas. Gran final al tornèo “Copa Pallosa”, a sorpresa él és arribat a las duas finals masquils.
Lu del bar ha daspagat la televisió i astà ixint de arrarera del bar.
– Anem – diu Carmelo.
Ixin del txírcolo. Él però no hi vol anà a la mansarda. Va an casa. Ont és sanyora Tina. Vol rumí al llit d’él de quant era patit.
– Vina que t’acumpany, còcodimàmma – diu Carmelo.

(*Fets i palsunajas són tots de fantasia, de veritat no n’hi ha mancu un pèl.)