A l’abre calgut cada u fa llenya

Al primer artìcul de aqueixa rubrica, Algueresos, mariners o pastors? havia parlat del fet que ja del 1600 l’Alguer se mostrava a qui hi fossi vengut per la primera volta, com a una ciutat ont l’empleu de la major part dels abitants era lligat a l’esfructament de la terra: los algueresos, per bona part, eren campanyolos i pastors. I és proprio per aqueix camì que són entradas tantas paraulas, ma també elements de la cultura material i de la visió simbolica de los sardos. Un fet però arresta: en los sèculs passats, i fins a cinquant’àns fa, qui veniva a viure a l’Alguer, per poguer ésser acceptat de la comunitat, teniva de emparar a parlar en alguerés. I bé també, si no lo judici de la gent no era delicat. I tot ara hi ha un muntó de ‘parlants naturals’ que si entenen un jove que parla un poc mal murrunjen i fanen crìticas duras. I, justament, aqueixos joves diun: “Oh balli, mos maten lo cap ama’l conte que l’alguerés és morint, i lego si prov a parlar­lo, esforçant­me i ama bona volontat, ma resbofietjen si esball?!”

I com se fa a no hi dar­li raó? Sol que tot és de veure en las justas proporcions. Un jove que provi a parlar en alguerés és de encoratjar, ma de segur no ‘naix emparat’ i té de trende també l’humiltat i lo bon sentit de acceptar las correccions de qui ne sap demés d’ell. I consells i correccions vanen dats, quant hi volen, ma sense esfutir o pitjor encara dient ‘deixa perdre que no és conte tou’. Ma de segur jo no accept los que no saben arrés o quasi de una llengua ma se senteixen autoritzats a fer un xafareig ama l’excusa que “le lingue cambiano, si evolvono”: si, ma lo cambiament té de ésser talment lento que la comunitat dels parlants no se’n té de abitjar. Si no, tecnicament, no se parla més de ‘evolució natural de una llengua’ ma de ‘substitució linguistica’. I sol perqué (i ama l’excusa que) l’alguerés és en una condició de extrema debilesa, cada u fa’l que vol (lo ditxo del tìtul això vol diure).

Joves i grans tenen de comprende que a l’Alguer la llengua s’és transmitida, tra lo pòpul, sol a veu; las escolas ont se emparava a escrivir en alguerés éren sol per los rics o los borguesos que teniven de fer empleos com lo notari ont és de òblig a saber escriure. I tot això sol fins al 1700: ama’ls piemontesos la llengua oficial, i de moda, és diventat l’italià. Doncas, los rics han escomençat a parlar en italià, i l’alguerés és estat parlat sol del pòpul probe i sense escolas. Que podiva transmitir la llengua sol parlant i corregint. I si al dia de avui hi és encara lo miracle de un dialecte català parlat en Sardenya (i en tants se poden divertir ama’l conte de la ‘catalanitat’), és proprio gracias al modo de fer, que avui pot pareixer antipàtic, de aquellos antics rumpibossa.