La curroga i la sagantana (Rundalla de capallà 14.)

Rundalla de capallà

Aqueixus eran una curroga i una sagantana cumpanyons de tota la vira, però també nemícs naturals, qué, quant la curroga té fam, si troba una sagantana sa la menja de una bicara.
Sa pot dira que lus dos eran nats assieme, al mateix abra. La curroga al niu a una nau alta i la sagantana a un furat a las raguinas de un abra de uriva ulvirat a una campanya abandunara ont no anava més ni duenyu, ni fíls, ni néts i ni ningú, tots agualdant que ‘l Comune sa dicirissi a urbanitzà aquel tros de tarré o almancu a espropià-lu pé hi fé passà anmig-anmig l’astraró gran que fóra fet guaranyà un cinc minutus bons.
Així, aquella que un téns era astat un urivà de bona resa s’era trasfulmat a un arrés de baldissas de quessa, matas de ru, abretus de malgalló salvats i nats de un foc a l’altru, de un’alguara a l’altra, de una sacanya a l’altra. Un tros de campnya s’era fet a xafareig un altru tros a bosc, i assacarrat de baldissas de multa i de murellu, aspuntava l’albra gran de uriva, antic de ans i de astraquitut, sec de una palt i jova i fruitós de l’altra. La sagantana era duenya de la palt seca i la curroga de la palt ancara velda i viva. S’antupavan al maití-maití carantant lu sol i legu a la nit a ma’l sol culgant-sa.
Bondia, i ont vas avui?
Ara m’alç an vol fins a la núvura a folma de caval, legu dabaix fins al riu, de anallí al camp de frument i mir cosa trop de bicà. I tu?
Iò anigaré de ananquí a ‘nallí, de una raguina a l’altra, de un crastu a un tombu.
I legu.
Bona talda i cos’has vist avui?
Dos masonis de uvellas, quatra cavals, sis bous, tres boscus, sis païsus, calqui muntanya, set rius, deu turròius i un muntó de gent. I tu?
Pérras, rocas, tombus, crastus, multa, quessa, malgalló, agret, panemundu, valmutxa i pitó-pitó.
I així anant de un dia a l’altru, de un mes a l’altru, de una àn a l’altru; cambiava sol l’astajó i tantu ‘l fret, lu fresc i la caró. De hinvel sa vaievan de mancu i de istiu sa vaievan de més.
Una volta, vist lu gran dasig que la sagantana taniva de véra ‘l món de la palt de las núvuras, la curroga s’era cunvincira de acuntantà-la i, astreta al bic, havia vurat a ma la sagantana pé tota una junara.
Qui bél aquell’abra, dieva la sagantana, qui meravilla aquel riu, no veus tota aquella gent, ih, així que ni ha de uvellas. I cara cosa que vaieva pé la sagantana era un aspantu, una cosa gran, una cosa, és lu cas pròpiu de dira, mai vista an vira d’ella.
I la curroga, pé la gràn amistat que tanivan, ni ubriva becu, qué o si no na fóra molta caient an terra, i mancu l’astrinyiva, que si no sa la fóra angurira.
Al ratón antrant la nit, la sagantana sa santiva l’animal més cuntent del món i a la curroga astraca-astraca havia amprumiti: tu diu-ma lu que iò pugui fé per a tu, i iò lu faré, costi lu que costi.
I lu téns passava, cambiant de astajó i de àn, i cara volta la sagantana feva a la curroga: a ta racoldas aquella vurara que havem fet paris? Cosa bella!
Tantas eran las voltas que la sagantana tunava a la raó que la curroga suvint feva a manera de no antupà-la i sa’n vurava i tunava o primé o més talt del conta. I és astat així que, tunant una volta un poc més talt, la curroga s’és antupat a ma la curroga famella de un abra de un altru lloc i que s’era paldura caçant-caçant i ara no sabiva més trubù lu niu. I la curroga, tota premurosa, i vina al niu meu, i no astiguis an giru de nit de sora que és perillós. I una cosa i l’altra la curroga mascra i la curroga famella han fet niu assieme i al cap de un téns han fet tres ous.
Ara la curroga era massa cuntenta, i la sagantana també i, com que la curroga sa falmava de més al niu, la sagantana anava suvint a trubà-lus pultant brins de helba velda pés mantrenda ‘l niu sempra més bél.
I així, com més lu téns passava més arribava ‘l mamentu que ‘ls ous sa fóran ubelts. I lus tres pullets de curroga eran una meravilla. I un dia la curroga mara i un dia la curroga para anavan a bicà roba bona de manjà pé las tres animutxas.
Un dia, però, la curroga famella no tunava. I quant arriba, i quant no arriba. I al final la curroga mascra és anara a çalcà-la i albant és tunara al niu dasasparara. A la proba mara dels tres pullets l’havia mussigara ‘l cutxu i no ta dic com l’havia daixara. La curroga, pel daspraié no era més ella, no taniva més gana de arrés i mancu trubava la folça de na ixí. Un matí, sentsa manjà de dias, s’és daixara càra del niu a bic an terra, a un txentímetro del runcu de la sagantana. Amic meu, li ha dit, salva’ls tu que iò no puc.
I com, i cosa, i com puriva salvà las tres currogas la proba sagantana?
Així, presa de durò de cor, la sagantana és muntara al niu de la curroga, i lus ha vistus als tres pullet bellus grussets, ancara un dia i fóran vurats del niu. Ancara un dia, però, i pé arribà vius a aquel dia, tanivan de manjà, i de manjà bé.
I la sagantana, qué un’amprumissa és un’amprumissa, ha cumprit a ma’l deuta d’ella i ha saltat arrinta del niu dels tres pullets de curroga abramits de la fam.
Aqueixa sa l’ha pansara antant que lu rarujé feva la valutació dels joyel.los de famíria de sanyora Roseta. Tanguent téns i pacència fóra munera assai, ma així, si s’arriba a cent cinquant mil éuros an tot, sa’ls basan. Ma no hi ha altru de fé. Lu mallarró de Giorgio no amolla, lus altrus dos ja s’acuntantarivan de allò que ha buscat, més lus tres llibrets postals al portatore de cinquanta mil éuros parhom. Asparem que abasti, s’astà dient don Catalyn. De l’altra palt, allò de fé la sotxetat spa anònima pé passà a él tots lu patrimoni Misipel.li és cosa llonga.

Antoni Arca, 23 Settembre 2017