Tore una volta Miserel.lo (Rundalla de capallà 18.)

Rundalla de capallà

Tore una volta dit Miserel.lo ara s’avisa Mirko Deljúditxe. De aquellus tres o quatra noms que l’havian pusat a trià ha preferit Mirko a ma la kappa pecò no és ni massa esótic ni massa normal, i del júditxe, però tot atacat, pecò anfondu era alló que él era: lu fíl de un juja que havia dicirit que él era un pantit de màfia, un mig fril.lu, però u que havia tangut allò que sa diu protetsione-testimoni i tantu nom cambiat, data de nàixata cambiara, lloc ont víura cambiat, i vira cambiara, ansis, una vira nova-nova tota ancara de anvantà.
Lu juja, ansis, lus assistents sutxals an nom d’él, li havian dunat lus punts mínimus de assagurà, tot lu restu lu taniva de assatià él: gustus, passions, mamòrias íntimas. Per això, Tore Martinutsi dit Miserel.lo era molt an manera fèa, tipo conflitoafuòco, o maraltia ampruvisa, com difati al campsant hi era lu nínxul d’él a la colombàia i la mullé havia hereditat la tanca, qué lus cusins havia daixat pelda la raguella del testament. Él, Mirko, era nat a trenta-sis, quasi trenta-set ans diretament de la carat de identitat nova, aprendista de ampreu, txèlibe de situació de famíria, drugat de heroïna de quant taniva vint ans. No era ver, lu màssim que él s’era drugat era de birra, uíski i cònyac tot amascrat, però, a m’aquella ascusa girava de una comunitat a l’altra.
Això, de astà an comunitat, lu taniva com a òblig pé cinc ans més dos. Lus primels cinc al postu de la prasó, tantu, aforas de la cumunitat no puriva trera mancu ‘l bic del nas, a mancu que no fossi que hi tucava lu turno de autista, i a l’hora, pé no dunà suspetas, hi tucava ixí, ma mai de sol. Lus dos ans dasprés dels primels cinc, invetxe, an comunitat hi fóra tucat de traballà ma, vulguent, puriva rumí també an casa d’él, sempra que fossi bo a sa la pagà-la. A ma ‘l pra de proteció taniva previst també un indenitzo mensil, ma no fóra durat pé sempra. I difati, dasprés de tres ans li havia tret tot, pecosa, pel que havia pugut cumprenda, s’era dascubelt que tot allò del teorema de la màfia de no sép candos que havia almat lu rapiment pé sa impussessà del patrimoni Misipel.li era una mija putanara, pecò l’anginyé havia dunat tot volontàriament a una fundació, fins al punt de sa fé un’aspècia de San Francesc dospuntotzero, com sa usa dira ara. Tantu la de Tore ara Mirko, era una mija putanara, con lu qual lu juja nou, an apel.lo, lu vuriva cundanà pé depistajo i falsa tastimuniança. Fultuna que ningú taniva massa antarés a furrugà an tota aquella melda, i havia cragut a la versió que l’a l’hora Tore no havessi anvantat arrés i que havessi sol dit lu que al él hi paraixeva éssar la veritat.
La sustància era astara que als tres ans i calqui cosa li havian tret la pruteció, l’indenitzo i tot lu restu i l’havian també cambiat de comunitat. A la ont astava primé él campava com un rei, a la nova lu tratavan com l’últim dels salvirols. Nateja l’astal.la, nateja la cuina, daspuriga la pumereterra, penja-ta a l’abra i aculli l’uriva. Fes això, fes allò. Arribava a la nit que era astrac i molt. I si anava a sa llamantà, lu president de la cooperativa que pultava anvant la comunitat, hi dieva de astà mut, si no vuriva ‘l restu, pecò él sabiva tot, él sabiva qui era verament Mirko Deljuditxe de li bal.li, i sagons lu que fóra ascrit a la relació periòdica, altru que comunitat hi tucava: ret-ret an prasó ‘l fóran futit.
Mirko que una volta era Tore acutsava, anfondu él hi astava bé, sol que traballava massa, a voltas també deu horas al dia, i això no va bé. No va bé? I una volta – també pecò l’havian pusat anmig – havia protestat, havia partetxipat a una folma de aixòpero: ja fem lu nostru, ma pé sis horas al dia. A las cinc llavem mà i o hi ha un altru turno o ningú més traballa. Sol que aquella era una comunitat patita, a ma poca operatores i massa drugats i pijó: de drugats ancara no del tot recuperats. I era acabat que la comunitat l’havian tancara, i a él, pé sis mesus, l’havian tancat an prasó i havia paldut lu benefici dels últims dos ans de fé an semilibertat. An prasó no sa trubava – i diu-ma tu qui és que sa hi troba – i així, qué també s’era un poc polititxitzat an tots aquellus ans an comunitat, havia ascumançat l’aixòpero de la fam, i l’havian pusat an infermèria, i lu juja s’havia pusat una mà a la cuixença i l’havian tunat a anvià a un’altra comunitat ancara. Una ont Mirko, que horamai no taniva més arrés de Tore, s’era anamurat, de amor sintxeru, de la mullé del diretor. També si ella, l’ascureda, feva finta de arrés, essent massa hunesta.
Eran deu ans quasi onza que era capitat tot alló, i él sa raculdava tot com si fossi ara, i lu mes que entra hi sigariva astat lu dibatiment an cassassió, i adamunt de cara cosa fóran ascrivit la paraura fi, també adamunt de Tore i tantu de Mirko que així sa fóra tangut de trubà un trabal veru i una vira vera, a més de corant’ana anant velsu ‘ls cinquanta, pròpiu ara que s’era anamurat de daveru. Per això, ansis, tot això no n’hi entra pròpiu, pecò ara él és Mirko l’hunest an règura a ma’l món sancer; pecosa sí, pecosa ès just així, Mirko Deljúditxe astà ascrivint una lletra al juja desinyat pel tribunal de cassassió. Él, Mirko, una volta, ma ara no més, Tore, sap cosas que poran cambià las cosas: él sap ont sigui Catalyn Daixaudir cunaixut com a padre Leone Beato. Lu sap a ma saguresa, pecosa l’ha vist a la comunitat ont él ara traballa com a Mirko. Lu sap pecosa, també si fet més vél, a ma la balba branca, poca cabels i vistit a la civil i no a capallà, és pròpiu él, pecò assai n’hi ha de rumenos a una mà? I legu és ric, massa ric pé un ex capallà, i és an combuta a ma’l diretor de la comunitat, que així traeix la cunfiança de tots, i aspetxalment de aquella proba de la mullé.

Antoni Arca, 4 novembre 2017