Rundalla de capallà 12.

Rundalla de capallà

No ta’l miris així no, a Giorgio Giorel.lesi dit ”fíl de bagassa” pecó era fulbu i pecò la mara sa’n era fugira a ma un cuntinentel quant él taniva quatra ans; Giorgio és homa de quasi corant’ans i jòmetra com paltoca, u que ta pot almà un parau com i millor de un arquiteto o de un anginyé. I com difati, que sigui fulbu, antirigent i praparat a las cosas de l ‘ampreu d’él, lu dimostra ‘l fet que a ma’l téns, lu txistu Fildebagassa l’hagi sabut trasfulmà primé an Efedebs, i legu an Efedé, que no hi ha palsona al món que pugui cumprenda que Efedé sigui derivat de un txistu fèu i no de un txistu carinyós.
Tantu Giorgio dit Efedé és u dels jòmetras de l’impresa Misipel.li – de l’impresa! De l’imperi Misipel.li – i a Giorgio no hi ha dimoni bo a futí-lu; él l’ha vist i lu veu tot allò que gira: faturas pé mirions de éuros una, duas, tres voltas al dia. Lu bastaldu de l’anginyé, macu presuntuós, és ric a puals. U que la munera la conta a ma’ls peus, de tanta que na té. No com él, jòmetra a prujeta a mil i cinqunta éuros al mes que, cara sis mesus o rinova lu prujeta o un ràiu de astipéndio. Ipuru sanyor Misipel.li l’anginyé lu sap també massa bé lu valor que tengui Efedé, qué lus ha vistus lus prujetas d’él, tipo lu gratatxelo cabussat, vint-i-cinc prans a sota terra, o lu pont antarrat, invetxe que adamunt del riu a sota del llit del riu. Ma això cuntariva una gal.leria, un túnel! I cosa túnel cosa gal.leria, pont antarrat és, no’l veus? I l’anginyé li ha dit bél, bél, massa bél, deixama’l astudià. I anvetxe un ràiu sufrigit; Efedé és sagur, ansis lu sap pròpiu, que l’anginyé gran bastaldu farà lus prujetas del jòmetra Giorel.lesi a nom d’él – de Misipel.li, és a dira, i a él, a Efedé Giorel.lesí un bell’arrés, mancu gràtsie.
Per això, quant és ixit l’ascàndul que l’anginyé no havia mai pagat tassas i que a ma un’ascusa o l’altra s’ambutxacava lu dobra de la munera del conta, él l’havia cragut legu-legu, ansis, él ja’l sabiva que era tot ver, ansis l’havia sempra sabut, assai-assai primé que ixissi tot a piju. Per això hi era muntat lu varé de la justícia, mi’ que no, sempra tot bé hi taniva de anà al gran bastaldu? Bél, ric, antirigent, a ma una bella famíria gran prena de iàius, paras, jalmans, cusins, bellas mullels, bellus fíls. No, ràiu, ara tucava a él de acutsà. Yé no! I anvetxe, tot paldunat, tot assutarrat ”tantescuse”, mus éram asballats. No, ràiu, era tot ver, i lu que ara era suçaït era que ”lu Just” de Misipel.li havia pagat tangentes de una palt a l’altra pé pusà la cosas atatxère. Ma a Giorgio Fildebagassa non sa’l pot futí així, pé arrés al món.
Així, an quatraquatroto, havia dicirit lu de fé: sagrastà Ivànoe Misipel.li, lue génio de la casa, la criatura que a set ans i mig era ja an quarta elementare i, si no fossi pé las leis itarianas, fóra ja astat almancu a las mèdias pé l’antirigença que té. Això an parauras del para anginyé que sa’l vantava i mantuvava an cara mamentu i an cara ucasió. Pé Efedé, al cuntrari, Ivànoe era una criatura com totas las altras, i, aquellas duas voltas que li havia tangut de fé de autista al para anant al prenda a ‘scora, li era paraixut també an palt de tontu.
Tantu l’idea era aqueixa: anà a l’ixira de ‘scora, dira a la baby sitter que havia racivit l’ancàrric de l’anginyé, carragà la criatura an màquina i bona nit a las baldissas. ”Bél piano, Efedé”, li havia dit Tore Miserel.lo, lu cumpanyó de tota la vira, proba i asfultunat, que però, ja de un àn, havia hereditat de un txíu molt sentsa fíls un tros de tanca afitara a un pastor de unas tres quatra-centas uvellas. ”Basta que legu matis a criatura i baby sitter”.
”I pé co’?”
”Pecò ta’n vist an fatxa. Ja ta’l dic iò lu de fé. Rubem una màquina, mus pusem una màscara, amandrem baby sitter i criatura a la primera cuntunara txega, dunem un cop al cap a ella i carraguem a él. Legu lu tanquem a una gruta que no sap ningú que hi ha a la tanca mia i la màquina na la cabussem al canal, i primé que la trobin anmig del fanc i de las baldissas hi passaran ans”.
”Pronti”, havia dit Giusé Uldeboga, ”quant sa fa?”
An aquel punt, Giorgio Efedé fóra vulgut dira que s’era tratat de un asfogu, de una cosa dita així tantu pé dira, i anvetxe, pé no na ixí pres pé villacu mantirer havia dit: ”Damà!”
I així, mig baguts com eran, lus tres cumpanyons de tota la vira, sempr’assieme-sempr’assieme que sa’ls fóra pugut dira jalmans, eran ixits de la tavena i havian ascumançat a sa divirí lu de fé. Uldeboga fóra rubat una màquina, Miserel.lo fóra aprivinit la gruta a ma un llitutxu i roba de manjà pé una samana i Efedé fóra praparat la lletra a ma las cundicions del riscata.
Així, la futa del mamentu, lu raiòru derivat de un’ampolla de birra de an de més, s’era trasfulmat an una cosa grossa. Una cosa que finalment na fóra tret a totus tres de la mediocritat. Qué Giorgio no hi futiva més a éssar asfutit del sogra – i cosa agualdas a ta trubà un trabal sériu i a ta casà ma filla, que sa hi frungi la txuna?
Qué Miserel.lo no na puriva més de éssar sempra i an cara situació i cumpanyia sempra-sempra lu més proba de tots – no, ascusau, no hi puc vaní al txínema, no paldunau, tenc duró de astòmac, non puc vaní al ristorante; no puc divorcià que no tenc munera.
Qué Uldeboga no na puriva més de las ulleras de virra gros i pasós i finalment fóra pugut anà an América a sa fé l’uperació i així sa fóra, sentsa dúbiu, pugut tréra una jova.
Pé no pelda téns, Uldeboga, havia arrubat la màquina del para diretament del garaja – qué tantu a vuitanta-set ans la màquina de caçaró a ma la palt de arrarera cundanara l’amprava una volta al mes pé pultà la mullé a l’haspital a fé las anàlisis – i l’havia arramunira al cultil de arrarera l’igrésia, qué ningú hi fóra fet cas i, vist que hi era i que eran las set i vint del maítí, era antrat i havia damanat a don Dràcula Llaó Rumit si ‘l cunfassava. ”I no pots tunà a las deu, pròpiu ara que mancu he fet curació?”
”No, don Dra’… Don Leo’, o ara o arrés”.
I així havia cunfassat lu pecat que sagons él era de un cumpanyó: ”Diguí, don Leo’ qui pecat sigariva, venial o multal, lu de sagrastà una criatura?”
”Multal, multal”.
”I quanta paternostros i avemarias gasta pé l’asquití”.
”Ih”, n’era ixit lu proba capallà, ”aixó és com la rundalla de la gata arratxunira i del rató cuntent”.

Antoni Arca, 8 settembre 2017