Proba Giorgio (Rundalla de capallà 35.)

Rundalla de capallà

A Giorgio Giorel.lesi no és de baras que hi diun Fíldebagassa, Giorgio no és conta que sa deixi futí facilment. Él no sap arrés, no ha vist arrés i no diu arrés. Legu qui és que diu que él n’hi entri calqui cosa a ma’l conta del kidnapping de Ivànoe Mispel.li? Tore? Ma Tore és un mantiré de tota la vira. Giusé? Ma Giusé és un idiota, que té també la invaliditat i per això pren la pinsió. Lu capallà? Ma qui, aquell’ambriagoni de Dràcula Deixadira? Això de Ivànoe és roba de professionistas, al sensu de criminals professionistas, i él, lu que és, és un jòmetra de primera categoria, él fa casas, butigas, carrels, ponts, no rapiments de criaturas, i legu, cos’és que fóra damanat? Mirions de éuros? Roba de macus. Ma qui mai sa puguessi créra verament que un jòmetra de mil, mil i cinc cents éuros al mes puguessi, ampruvisament, justificà, una riquesa de mirions? I així fóra a s’ascuviat! No, él no n’hi entra arrés a ma tot això, que facessin més bé las indàgines, i altru no taniva de dira.
Dasprés de aqueixa diquiaració inicial, Giorgio dit Fildebagassa, Efedé si no vols que ta prengui a ascavanaras, no havia més ubelt boca ni a ma’l magistrat ni a ma ningú; tantu, pé tots lus dos mesus de isurament, ha tangut modu de pensa a cara cosa: contra de él no hi ha arrés. No ha mai amprat la màquina d’él pé anà al postu. No s’ha mai tret lus guants monouso. No ha mai fumat, bagut, cagat, pixat ni ascupit a la tanca de Tore. Sempra hi és anat a ma als peus botas tres númurus més grans i a ma una tuta de trabal que a la fi de tot ha brusjat. I de ont sa la treun la prova del di-ene-a?
Cara volta que hi pensa, i hi pensa vint-i-quatra horas al dia, Giorgio sa fa lu txínema de com són anaras las cosas, i cara volta, a la mamòria d’él, assatia las cosas a modu que ningú lu pugui mai ascuvià. A la ment d’él sa veu com un agente segreto, u més angamba de Tzerotzerosete que sol un Jesucrits tunat a dabaixà an terra puguessi ascuvià.
Tantu l’astrategia és una sora, nagà tot, nagà sempra, i si s’arriba al prutxés astem a véra, si ‘l fanan anucent sa gosa lu qu té, i si ‘l cundenan, cosa difícil, a l’hora sa veu. Tantu qui és que l’ha vist an fatxa? Lu capallà? Ma aquel no conta. Primé pecò él és massa fíl de bagassa i sagon pecò qui sap si és viu, ancara, aquel rumeno de un Dràcula rumit. Ma si fossi viu, no pot dira pròpiu arrés-arrés, qué cara volta que sa són palats, él li ha pratés de éssar an cunfassió: padre, la mia és una cunfassió a tots lus efetas, i lu que mus diem és un segert andavant de Déu.
Aqueixa era la raó que Giorgio sa feva als primels dias de isurament, pansant que tontus com són ni puritsotus ni carabinels na fóran tret peus. Ma él no puriva sabé que hi eran invetxe lus jornalistas a trera a piju las maganyas, sigui aquellas de veritat sigui aquellas, i més bellas assai, completament anvantaras. Així, cara volta, lu juja na ixiva a ma una nova, i él sa’n tunava a l’isurament ubrigat a cambià ‘l montajo de la película. A la fi també l’avucat, un bravu cumpanyó de la jova, li havia dit que així no anava, Tore i Giusé astavan colaborant, i sagons las versions d’ellus él era la ment. Ma la ment de cosa? Iò só bo a prujetà ponts i galerias, no kidappings.
A últim l’avucat li havia dit alló de Giusé, i él allò no sa l’agualdava. Era un bé, de una palt, així no taniva més un tastimoni contra, ma era un mal pé l’humor, pé l’ulgul palsunal. Així havia damanat a l’avucat si era pussibra de fé una de aquellas cosas que sa veun als txínemas americans, un cunfronta u a u, él contra Tore, a véra qui era que la dieva més justa. I l’avucat, dasprés de una samana li havia dit que no, que no era pussibra, pecó Tore havia damanat lu rito abreviato i astava colaborant a tota la línia.
Qui línia?
La màfia!
Qui màfia?
La màfia-màfia.
Allò Giorgio no l’havia pansat. Cosa n’hi antrava la màfia? Allò no ancaixava a ma’l txínema d’él. Lu que taniva era un cosa de quasi cent mil éuros al portatore amagat a un lloc que él sol sabiva, qué altrus contantes, paraura de don Dràcula, la famíria Misipel.li no havia sabut trubà. Però, si atsetavan al capallà com ascàmbiu, legu ellus sa fóran impenyats a trubà ‘l restu, sempra que dallibressin la criatura. Tantu allò era un aconta, sol que legu era suçaït lu que era suçaït i de aconta era diventat també saldo. Per això ha ascumançat a palà a ma las guàldias, a gità la tinta, a fé crera que él n’hi entra i no n’hi entra, qué folsis él sí que té tota aquella munera que diun, que magari él és verament un pètsu gros de la màfia. Ei, ma qui màfia, russa, txinesa, siciriana, de ont?
Al cap de quasi dos mesus de isurament arrinta de aquel furat ont horamai cuneix cara txentímetro de brutesa, Giorgio ha cumprés que no té elements pé sabé si astà fent bé o mal, així damana de palà a ma’l juja, pecò de guàldias passaras de la palt d’él no n’ha trubat – i cosa sa craieva, que l’ajuravan a fugí de una prasó de màssima saguresa? Él raspungarà a totas las damanas basta que hi pilmitin de véra la jova. Lu juja atseta. Giorgio raspon de no a tot, él no ha rubat la criatura, él no ha molt lu capallà, él no ha amagat la munera. Ma així vas a prutxés i trent’ans no ta na’ls treu ningú. Éia, ma si no he fet arrés no he fet arrés.
Ara Giorgio astà tunant an txel.la, catsu, a ma Marilina s’és fet gros, dasprés que ha cumprés que ella na sap més poc d’él de tot això. Tu ja’l sàs, Marilina, tu ma cunèixas, iò no la fariva mai una cosa com aquella, iò don Dràcula l’he palat pé ajurà-lu a trubà qui havia de daveru arrubat lu minyó, mai de la vira ma fóra cragut que Giusé i Tore puguessin haver pansat una cosa així. I difati, Giusé, pé la valgonya, s’és també molt. I legu: Marilina, com veus iò no tenc l’anel de fidançament, que m’han tret tot, i això, probabilment és un sanyal, si tu vols, Marilina, iò ta tón la llibaltat.
Gràtsie.
Gràtsie? Co’ catsu gràtsie, ”no” taniva de dira, ”no”, i així él la fóra amprara pé assatià las cosas de palt de aforas. I invetxe l’ha daixat aquella bagassa, dasprés de més de vint ans de fidantsament. No hi vuriva això. No hi vuriva pròpiu, proba Giorgio.

Antoni Arca, 3 Maggio 2018