“Per picar una mola, sinch sous”

(document del 1658)

Sabem tots que a l’Alguer vella fins a cinquanta àns fa quasi totas las familias feven lo pa en casa; era una ocasió per las donas per s’ajudar a pastar i al mateix temps per reforçar los lligams de parentela i l’amistat ama las veinas. Ma forcis no tots saben que també las farinas veniven obtengudas ama un treball fet de las donas a l’escur dels debaixos i de las casas vellas. Qui teniva la fortuna de poguer fer l’encunja, portava lo froment a moldre als molins que hi eren en ciutat. Ma sol aquell més moderno de l’advocat Enrico dava una farina neta, prompta per pastar. Primer de aquell hi era lo molì de Turilli, i primer encara los molins eren als debaixos i als matzems, fets de petitas molas de pedra mogudas dels molendos: ont ara hi ha una botiga de bòtas, en via Minerva, hi havia un forn, i podem veure lo pou i duas antigas molas ‘picadas’, frabicadas al mitjà de en fondo. Qui portava lo froment a moldre en aquellos antics molins arretirava tot allò que se obteveva de la molguda: una ‘farina’ bruta, de netajar en casa. I al.lora escomençava lo treball de las donas, identic an aquell que se podiva veure en tots los vilatges de la Sardenya.

La primera cosa de fer era a ventoliar: segudas en terra, posaven la farina a una canistreta un poc per volta, la feven saltar ama’l moviment de los braços i quant la farina era sospesa en aria bufaven per ne treure la part més llugera i pallosa del froment: se obteneva lo sagó (it. crusca) per dar a menjar a las gallinas. Després de aqueixa primera netajada, la farina veniva passada al sedaç: a damunt de la passadora (duas taulas paral.lelas ont se feva corrir lo sedaç), i ama sedaços a malla sempre més cega (pr. séga), se’n treieven tres qualitats de farina sempre més finas i claras. La de tercera, més grossa, era lo quivarju (antic sardismo, del llati’ CIBARIUS; en documents algueresos del 1500 trobem “los quivarjers”, cfr. A Budruni, Storia di Alghero), que era allò que ara avisarivem ‘farina integral’, i que s’amprava per fer ‘lo pa de quivarju’, un pa negre, gran i rodó, al temps poc apreciat tant que se dava als cutxos i als…mossos pastors (it. servi pastori)!

La segona era la semola, i l’ultima, la més fina, era la farina blanca o pòllina. Aqueixas duas, en percentuals diversas, se empraven per fer lo pa de cada dia i los pans especials (lo cocarrori, per Pasqua, i la coca de oli, ama la sunja, quant mataven lo porc), mentres la farina blanca de sola se amprava per fer los dolços: pabassinos, casadinas, tabaqueras, tortas de menjar en blanc…pel goig de grans i criaturas, quant un gra de sùcara era l’ùnica consolació de una vida de miseria.

Informadors:
Calminutxu Fiori
Anna Sini

Riferiment bibliografics:
A.Budruni, Storia di Alghero,vol. II, l’Alguer, 2010

Si no coneixeu calqui paraula, o voleu entrende la pronuncia, mirau al Diccionari de alguerés www.algueres.net

Nella foto: Pou i mola de un antic forn en via Minerva (Carrer del pou vell)

Giovanni Fiori, 10 Ottobre 2014