Matrioska 9.0

Romanzo an algarés de folklore, de amor i de porra

9. Era un sòmiu

L’aeropolt de Cabususu és a mig camí de Sanbenat a Cabususu, tantu, paltint de Adebaras, la distança és la mateixa sigui ixint del bívio pé un lloc que pé l’altru. Primé de las deu i mija só ja arribat, lu conta, ara, és trubà un parquejo. Trop també aquel. Entr al terminal quant astanan anuntxant l’arribara del vol de Roma. I quant ascumença a ixí la gent anuntxan també l’arribara del vol de Milano.
Ara sa trata de agualdà i fé un sanyal a tzio Idelfonso Pisul.li d’Argentina, apreciat musitxista internacional. Tzio Idelfonso és un homa de una sixantena de ans, alt com lu fil, però més robusto assai. Pé qui no’l cunaixessi, més que un diricat violontxel.lista, paraixariva un guerraró de wrestling. Sigariva ampussibra no nutà-lu. Però no ixi. Ixin tots, gent de cara genia, siguin lus del vol de Roma que lus del vol de Milano. Agualt ancara ma a las onza no m’arresta que telefonà an casa. Mamma ma diu que tzio Idelfonso és arribat, a l’aeropolt de Nuragusantu però, a més de duas horas de màquina de ont só ara. Ma de no ma preocupà, astà arribant an taxi an casa d’él, a Cabususu, iò puc anà anallí a agualdà-lu. Tangariva de éssar a punt de arribà, comúnqüe primé de misdia.
Ma pos an màquina i, com que la missa tangariva de éssar ja acabara, telefoneig a Miquela, la sexy matrioska mia.
«Era un sòmiu?», dic.
«Txao, Marisa», ma raspon Miquela.
«No pots palà?»
«Só an màquina a ma mun jalmà, no hi ha campo, mus antanem dasprés».
«Miquela, agualda, quant…»
«Ta pas Adelina que ta vol sarurà».
«Txao Marisa. Ascolta una cosa, sés sempra així asvelta, tu?»
Merda. Tir lu telefonino al sedil del custat i ix del parquejo sentsa mirà. Ajumai m’ambistin.
Era un sòmiu. No puriva éssar així bel, quant mai una figa com Miquela sa fóra pusara a ma un txesso coma mi si no pé un asqueltsu, una ascumissa.
Pé fultuna aqueix catsu de màquina té un autoràdio de por i pos música a tot volume. Mun jalmà té un furat al çalvel, mun jalmà al cap no té un cabel, mun jalmà no és bel, no és bel, mun jalmà ma pista a maltel.
Mun jalmà, mun jalmà, mun jalmàaaa. Mira aquel, mira aquel si no és bel, ma pareix ma pareix pròpiu él, sí ja és él, sí ja és él, qui ma sigui a maltel.
M’agraran lus Cold Yellow, ma també lus Water Street no són mal. Iò só així, iò só així, més macu assai del rumaní. Iò só així, iò só així, ma no puntx com bogamarí. Iòooo vuuuul caaambiàaa. Iòooo vuuuul caaambiàaa. Ascric a Babbo Natale, qué ma polti tantas cosas, tantas cosas, tantas cosas. Toootas peeer a miii. Ritmo ritmo, sanc a las venas, música afro que fa bé al çalvel, i rock per a tu, rock per a tu. Ascriiiic a Baaaabbo Nataaaaale…
Ma qui ràiu ascriu aqueixas cançons de melda?
Ta pas Adelina que ta vol sarurà. Txao Marisa. Ascolta una cosa, sés sempra així asvelta, tu?
Bagassa. Bagassa. I iò que m’he fet una còlbura de ascrúpuls. Ma aqueixa man jalmana ma la paga. Miquela així, Miquela allí, l’ingènua, la verginel.la. Bagassa de tròia! Ascolta una cosa, sés sempra així asvelta, tu?
Só a Cabususu, assóta de casa de tzia Melina, al qualté residencial més in de tots. Dabaix, son lu campanel.lo, no raspon ningú. Tón a antrà an màquina i agualt. Basta música de melda, celc un notitsiàrio que pali de molts, de guerras, de bumbaldaments. Lu telefonino. És Diego.
«Txao Telmo, ont sés que mus fem un cafè?»
Aspiec un poc la situació i ma diu de ma fé antrenda, damà al maití tonan a paltí, i él, fins a l’istiu, no na tangarà un’altra de litxentsa. Dic que va bé, si pugaré lus avís dasprés manjat.
«Pugarivam anà tots vuit a Sanbenat aqueixa talda», diu.
«Vuit qui?»
«Musaltrus quatra més las jovas, quatra còpias».
«Vusaltras tres còpias i iò i Picolino, vols dira, ma só daixat a ma Nina».
«No dic Nina, la de ahir a la nit, vus havem vist. Pareix una bella minyona, també massa per a tu».
«No, haveu vist mal, no era iò, ma’n só tunat an casa legu. Cumprangaràs, a ma’l conta de Fileno».
Pé fultuna que no sem an Skype, o si no lu fóra vist que no tenc conjuntivite ma tristó.
Poc dasprés de misdia arriba ’l taxi a ma tzio Idelfonso. Ix pé ajurà-lu a trera barija i violontxel.lo. Quant ma veu m’abraça astret astret i ma diu de no prurà. Lu fil no mareix que tots sufrim per él. Astrinyit als braçus d’él iò ma santeix com una munyica, aqueix homa és un gigant.
Muntem an casa. Ma damana de fé-li un cafè, pelpraié, tantu iò hi vif an aquella casa i sép ont sigui cara cosa, antant él sa ranfrescarà. No hi ha manasté que ‘i digui arrés, del taxi ha telefonat a la mullé i al dutor. Fileno s’astà ripranent, lu gros, ara, sigarà la disintossicació, ma an això hi pansarà él.
Com, si és él la càusa principal del malastà de Fileno?
Mentras munta lu cafè m’arriba una telefonara de Miquela. Respinta. I un’altra. Rifiutara. I un’altra. No ta vul, tròia! Lu de quatra è un sms. Llong. «Préna-ma, félma-ma, ascólta-ma, ma sora no. No ma tanquis, no ma peldis, l’ànima mia vol a tu. Ascolta la veu mia que avisa a tu. Préna-ma, félma-ma, ascólta-ma, ma sora no. Cantà o ballà sentsa de tu no val, sentsa de tu iò ma peld l’ànima, vora la música mia ont és tu. Préna-ma, félma-ma, ascólta-ma, ma sora no».
Són la paràuras de una cançó que cuneix i no cuneix, pugariva éssar la tradució de una cançó ingresa. Ma de cançons així ni ha a muntunaljus.
«Asvelt venc i asvelt vaig», anvic com rasposta.
«Ta sés ufés?»
Nooo, un poc sol. Ascric: «Ufés de cosa? Avisa Piera que t’aspiegui ella. Iò ara só a Cabususu i no puc ni palà ni astà al telefonino».
«Ta vul», m’ascriu ella acumpanyant la frase de llunas, astel.las i cors que giran.
Era un sómiu. Té de éssar així, un sómiu. No la vul un’hastòria de amor que ma faci sufrí ja del primé dia.
Idelfonso ixi de la dotxa, sa pren lu cafè a ma dos cutxarins de súcura, menja duas merendinas i ma diu que és quasi pront. Un minutu i anem.
Un qualt de hora dasprés so guidant pé na ixí de Cabususu. Apena antrats an màquina Idelfonso havia pusat un CD de Pau Casals que sóna Bach. Dos muviments més talt, quant ja sem an camí de Adebaras, ma damana cosa na pensi de l’idea d’él.
«Qui idea?»
«La casa internacional de la música de Adebaras!»
«Interessant», dic.
«Interessant, no? Arribaran musitxistas i astudents de cara lloc del món. Que siguin rics o probas no ampolta, lu que conta és que tenguin la vucació. Lus rics pagaran i lu probas tangaran bossas de astúdiu. No sés de acòldiu?»
«Celtament, ma quant ascumançarà tot això, i a ont, a Adebaras?»
«Legu, ascumançarà legu, apena sigui cumpretara la casa de la música a La tanca de la caria».
«Ah! I qui l’ha dicirit això?»
«Iò, Melina…»
«I lu restu de la famíria cosa diu?»
«Que són cuntents. Com sa pot no éssar cuntents quant sa pali de música?»
«I las uvellas, lu trabal de babbo?»
Idelfonso ascolta un passaja de Casals que ripiti a ma’ls dits de la mà asquerra. Quant acaba diu que de un’uvella naix un’altra uvella i ningú nota la diferença, al màssim nota que sigui bén cuinara o mal cuinara, mentras una música divina com la de Bach arresta sempra una música divina, també quant la soni un principiant.
«Taniu ja tots lus permessos, las autoritzacions?», dic pansant ja de avucat.
«Pé co, qui permessos hi voran pé fé música? Sa fa i basta!»
«Folsis sigarà lu cas que primé na palem a ma calma musaltrus i, una volta que havem cumprés lu que vureu fé, que na palem a ma calquiú de l’ufici tècnic del Comune, primé que mus posin calqui multa de aquellas que hi vol tota una vira pé pagà-las».
«Lu síndic», diu Idelfonso muient lus dits adamunt de un violontxel.lo imaginari i daixant murí la frase.
«Lu síndic de Adebaras?»
«Sí, és antusiasta de l’idea, havem palat al telèfono mentras vaniva de l’aeroport a casa».
Maraïta la lògica del viraja ont tots saban tot de tots, i tots són palt de una mateixa famíria. Lu síndic és un parent astret de nonna i és també dutor a l’haspital de Cabususu, un téns també dutor de base a Muragueddu i Adebaras, i és lu mateix dutor que s’és preocupat de salvà Fileno.
«Li agrara massa l’idea de la casa de la música de Adebaras».
Sem arribats an casa de Nonna. Las fatxas pareixan totas més rilassaras. Mamma ma diu que lu dutor ha garantit que la crisi és astara superara. No era realment una overdose.
Idelfonso damana que ‘l deixin un mamentu de sol a ma’l fil. De sol, sentsa nimancu Melina.
Nonna diu que és hora de apriviní lu manja i mus uldena que anem a mus dunà una ranfrascara i a avisà qui ancara no hi sigui. An mijora mus vol tots an casa d’ella, qué ha aprivinit anjoni al fol i va manjat carent.
Manjem tots assieme, quasi an silèncio, an realtat discutint i ragallant a mija veu pecosa nonna no vol que las criaturas cumprenguin massa, i las criaturas sigarivan Carlino i Marta, ma també Piera; i iò també, però, almancu fins a quant no ma sigui laureat. Fins a anguan qui ve. Ma pel que ja sép i pel que ara cumprenc, lu conta és fàcil: Fileno sa té de disintossicà. Pé la mara la solució ideal sigariva un agritursino a La tanca de la caria, pel para, una casa de la música sempra a la mateixa tanca. Pecò cumprenan que la disintossicació de Fileno sigarà cosa llonga i és manasté del trenda ocupat assai.
Però, iò astic pé damanà la tesi an Teoria de las prohibicions assurdas, i és manasté que digui lu que pens: «Paldunau si ancara no só avucat, però lu tenc de dira, això vostru és manyífic, ma Fileno va ajurat ara, ara mateix. Tantu, casa de la música o agriturismo que tengui de éssar, va ubelt avui mateix, i no de aquí a un àn o dos, quant hagin acabat de fabricà a La tanca de la caria i sempra que sa pugui fé».
«Bravo Telmo», diu Idelfonso.
«És lu que he sempra dit iò», diu Melina.
«I la casa la tanim», diu nonna, «ècola, és aqueixa».

Antoni Arca, 31 Luglio 2015