Lu cuc pallós arrinta de la poma valmella (Rundalla de capallà 30.)

Rundalla de capallà

Aqueix era un cuc de papallona de la poma ixit ara-ara de que, del damunt de una fulla velda, no sabiva si asquirrià velsu la poma a mà asquerra o la poma a mà reta. De una vaieva la fatxa valmella i de l’altra la fatxa groga. Groc o valmel? Valmel o groc?
També vaieva lus altrus cuquets com él, i lus vaieva que anavan i anavan. Qui ret a la primera poma, qui a poc a poc a poc a poc velsu la poma més acustat i que però acustat no era, qué hi vurivan horas, si no dias, pé hi arribà.
Si no ma moc és pussibra que la poma mia sa la biqui un altru cuc, i ma qual’és la mia, la groga o la valmella, la valmella o la groga.
La gro-ga la gro-ga, paraixeva que diguessin las currogas. La gro-ga, la gro-ga. I però, aquel cunvit, lu cuc lu cumpraneva, era una trampa, pecò anant velsu la groga él fóra anat ret velsu ‘l bic de la curroga. Així havia girat pé la valmella, la poma més bella, i també qué era la poma de més acustat a él – antant que una cuatxara de vent n’havia gitat an terra calqui cuc i també pomas ancara veldas.
Furarara l’ascolja i antrat arrinta de la polpa de la poma, lu cuquet sa santiva an casa. Aquella era vira, él, lu rei dels cucs, duenyo de la polpa de la poma valmella, la més bella de totas las pomas de l’abra de poma de aquella campanya; ara ascumançava a renyà. Rei Cuc primé de la poma valmella.
A poc a poc fóra girat pé totas las rejons de la polpa de la poma valmella, amustrant-sa als súdits pé allò que era: un rei, savi, bo, gentil, i aspetxalment bél. I així vuriva passà a l’hastòria, com lu rei cuc lu Bél del renyu de la poma. Antantu, astrac de la asquirriara pé arribà de la fulla a la poma i de l’asfolçu de na furarà l’ascolja, lu cuc bél cuc, dasprés del primé mos de poma, s’era rumit.
Naturalment, com capita a qui romi, lu cuc sumiava. I com qui sumia, sumiava cosas bellas. Sumiava a él mateix a ma una curona al cap afinastrat al furat de la bella poma valmella aplaudit de tots lus altrus cucs de l’abra de poma.
Bra-vo, bra-vo, vi-va vi-va lu rei nos-tru, lu més bél de tots lus cucs. Lu-més-bél-de-tots-lus-cucs!
Legu, dasprés de havé-lu així ben fastajat, lus súdits-cucs anavan tots ont és él a pultà-li un ragaru. Qui un mantel, qui un vantal, qui una pinta, qui un anel, qui un caval, qui una mullé cuc, qui un rasó.
An aquel punt lu cuc s’és daspaltat, qué lu sòmiu, de bél que era a l’ascumençu, s’astava girant a fèu. I cos’era tot allò que vaieva sumiant, i cos’és un mantel, un vantal, una pinta? Qué él cabels té? No! I fret té? No! I mans i dits? No! I a l’hora cos’era tot allò que hi pultavan lus cucs ampragant-li calqui benerició? Boh, boh, boh-boh. I lu cuc massa pallós pé ascumança a cumprenda lu que hi puriva éssar suçaït, sa fiqui més arrinta de la polpa i menja i ascava, i menja fins a arribà al pinyol. Ara sí, ara sí que era lu rei dels reis. Astava crixint i, al poc téns, de cuc que era sa fóra fet a papallona, la més bella de las papallonas de la poma, bella, greva, aluta i asnel.la. I legu fóra fet ous, i de cara ou un cuc, i de cara cuc una papallona, i de cara papallona altrus ous i altrus cucs, i altras papallonas ancara fins a arribà al més gran dels esèrtxitos de papallonas que sa sigui mai vist al món.
I així cuntent i així atatu, lu cuc s’és tunat a rumí, i s’és sumiat, a ma la curona al cap, ixint a sarurà del furat de la poma tota la bella pupuració antusiasta, qué difati qui cos’eran totas aquellas veus, si no saruts de felicitat pé éssar súdits-cucs guvanats del millor dels reis cuc?
I però no, no era això.
Lu que era, era que la bella poma valmella, essent aposta valmella i bella, era astara acullira de las primeras, i pultara an caval de carrossa an casa del duenyu de la campanya.
Assieme a ma totas las altras pomas era astara rantara i pusara adamunt de la mesa i, al final del pranzu, aguantara i mastigara sentsa mancu asculjà. La mà que l’astrinyiva na tallava un tros a rasó i sa l’antrava an boca ascolja i tot.
Ma com fas, dieva una veu, iò a ma l’ascolja no hi rasix a la manjà, la tenc tota de daspurigà la poma mia.
I així un mos, i axí dos, fins a que ‘l rasó no ha pultat an sumu la tana del cuquet.
Oi qui fret, qui ha ubelt la polta?
I lu que taniva la poma an mans, pé l’asquifu de véra lu més bél de tots lus cucs de la poma mirant-sa’l mal, ha tirat la poma a un’ara, que de la mesa nés rururara an terra, i, an un mos sol, lu cutxu sa l’ha manjara, cuc i tot.
Ara, lu cuc, astà pé éssar digirit del cutxet de caça. Però, pel mamentu, lu cuc és massa cuntent, de éssar lu més bél dels cucs de arrinta de l’astòmac de l’animal.
Don Catalyn no astà bé, ansis astà pròpiu mal, si no’l poltan de pressa a un pronto-socorso és pussibra que no passi la nitara. Ma si puguessi tunà arrarera él lu tunariva a fé, tot això, pecò no hi ha mai arrés que no capiti si no pé disin de Nostru Sanyor. A ma tot aquel patrimoni, quanta gent puguessi salvà, don Catalyn. Puguessi fé haspitals, hospítsios, orfanotròfios. Hi dol la mà. Ont és la mà? Quanta sanc que ha paldut.

Antoni Arca, 27 febbraio 2018